Mauricio Wiesenthal a la petja de Hermann Hesse, lluny del crit i del poder
L'escriptor reapareix amb un monument vital sota el braç 'El mestre d'amor' (Acantilado), un aparent document de tradició sagrada, convertit en text iniciàtic en clau de novel·la de pensament
Mauricio Wiesenthal ens anima a recobrar l'àgora, la plaça pública on la filosofia i les seves ideologies s'expressen com un art poètic i literari. El lloc on floreix la veritable eloqüència, lluny del xivarri dels carrers i al marge del cinisme caïnita dels poderosos; el lloc de Camus, Huxley, Ortega, Benedetto Croce o Romain Rolland. El seu punt de vista es concentra en les il·luminacions i ascesis de l'Índia, la seva tolerància i diversitat bolcades sobre un Occident empobrit pel credo racionalista.
La creença en el dogmatisme racional del qual ens va prevenir Montaigne i que va combatre Nietzsche ha evitat un autèntic encreuament entre la cristianitat i l'hinduisme alimentat pel budisme i el zen. Europa està colmada d'orientalistes dotats de glòria i fama, però sense influència. L'aparença científica del coneixement és l'enemiga de la pròpia ciència, com va mostrar George Santayana a Tres poetes filòsofs, referit a Lucreci, Dante i Goethe, on exposa que el plaer de l'art no es pot dividir en elements racionals, com el càlcul i l'anàlisi, perquè perdem respiració i harmonia; oblidem els “detalls del gust”.
Mauricio Wiesenthal reapareix amb un monument vital sota el braç El mestre d'amor (Acantilado), un aparent document de tradició sagrada, convertit en text iniciàtic en clau de novel·la de pensament, en què el diàleg transcorre sota el sòl trepitjat per Chandala, un príncep errant -el príncep Kiran- convertit en paria, metge i mestre.
El noble accepta el destí dels ofesos i es promet a lluitar per la dignitat dels de baix. Sent l'eco immens d'una vida ben provada; un camí d'autenticitat, lluny de l'oració rutinària dels monjos protegits per una secta “covardament sotmesa als pontífexs de l'autoritat”. Vol ser una ànima engrandida per la vida a la intempèrie; un rediviu a l'escola dels viatges i les llengües.
El mestre d'amor (Acantilado)
Chandala parla totes les llengües indoeuropees que mantenen la paraula lligada al seu autèntic significat, arrel del pensament humà; condueix la seva veu a través de la “metàfora, el so, el perfum, el gust i el tacte”. Abandona l'ànima de l'instal·lat per albirar el miracle. Somia volar a la terra on preexisteix un príncep-home: “Oh qui fos hipsipila que va deixar la crisàlide”, va escriure Rubén Darío (La princesa està trista), enyorant el desig irrefrenable del començament d'un jove disposat a convertir-se en el que vol de si mateix.
Conserva el seu cosmos interior. Aprèn a il·luminar les seves ombres, com li ensenyen els mestres tibetans que, a la primavera, baixen de les seves humils aldees; i congenia amb un vell savi que es converteix en el mentor de la seva ànima.
Titàns micènics
És destre en el maneig de l'espasa a l'Escola d'Esgrima; és un jove atractiu i fort; aprèn, entre rishis i swamis, els sacerdots que reciten els Vedes, els cants del Rigveda dedicats a les deïtats, quan encara no s'havia inventat l'escriptura, cosa que explica l'interès creixent que susciten els sabers memoritzats pels pelegrins. El príncep desclassat distingeix entre l'èxtasi passiu i l'alegria del místic; justifica el mantra de valor propiciatori davant el perill, com les oracions col·lectives i inconscients dels marines a la platja d'Omaha (Normandia) o el credo nicè dels soldats de l'Exèrcit Roig a Stalingrad.
L'escriptor Mauricio Wiesenthal
El príncep accepta ser difamat, es converteix en un mite que no és esclau del món; utilitza el nom de Ningú, el personatge homèric amb el qual intenta confondre els seus enemics i no ser reconegut; no sabem si abans o després d'Ulisses perquè la immersió de Wiesenthal no ens ofereix la perspectiva del temps històric.
L'autor confessa que ha pensat en Chandala com l'últim supervivent del món antic. Neix durant un cicle mític, el dels titans micènics, els déus de la pluja o la serp emplomallada de les cultures mixteques emparentades amb els conqueridors espanyols “muntats en bèsties i coberts de metall”, com diu Maledicció de Malinche.
L'escriptor Hermann Hesse
Se sent assetjat per la proliferació informativa: “travessam el cansament que produeixen els succints missatges de paraules comptades amb el recurs dels emoticones”. Anuncia amb encert la desaparició de la dialèctica amb “la destrucció dels pocs vestigis que la literatura moderna guardava de la retòrica clàssica”. Som al final de la revelació que un dia va lligar la raó amb el sentiment.
Un es pot preguntar per què l'autor de textos com Orient Express, Llibre de rèquiems, L'esnobisme de les orenetes, El dret a dissentir o Les reines del mar desvetlla la seva creació de Chandala en el llibre de major maduració de la seva vida; va trigar vint mil dies a escriure'l i respon, en el mateix text, que es deu a l'alè creador, l'anomenada inspiració “l'alè que aixeca els vels per escàndol dels puritans i gaudi dels sentits”. Va descobrir de jove el seu romanç hindú al Grande Albergo Internazionale de Brindisi, quan esperava un vaixell que el portés a Patres. Confessa que allà, al final de la Via Apia, on va morir Virgili, comença Orient”.
Escoltant els sons de la natura, el seu protagonista, Chandala, descobreix que la vida parla amb colors, sensacions i gustos. Resumeix que el pensament portat al límit de la raó es torna monstruós. Adora la filosofia de la veritat, en què les coses sorgeixen del no-res i tornen al no-res, sense abraçar el credo religiós que ens porta a la il·lusió de la mort com a vanaglòria; quelcom semblant al que explora el gran poeta i prosista Giacomo Leopardi, glossat així per Italo Calvino: “d'ell deriva tot el que jo escric”.
A Zibaldone di pensiero, publicat el 1900, Leopardi va reunir apunts i reflexions com a síntesi aclaparadora del combat entre la seva personalitat i el món circumdant al llarg de tota una vida. Aquest diari intel·lectual i vital -traduït per l'humanista Rafael Argullol, a Tusquets- és alhora prosa poètica, assaig filosòfic i literatura aforística -en paraules de Diego Garrido a La llengua mortal no diu el que sentia (Anagrama)- acostant-lo a l'obra de Wiesenthal, encara que aquesta segona amb un radi més restrictiu per la seva notable senyal filosòfica i sagrada.
Camí de perfecció
El príncep pobre sap que sense la imaginació, la vida és una massacre. La raó té un paper molt petit en la nostra existència al costat de la imaginació i la natura. Chandala ho confia tot a la paraula: la paraula escurça la lluita del pensament, “és la llavor de tota saviesa”, mentre que l'art de la conversa és “una escola musical que es resol en respiració i moviments musculars, sons labials, dentals, nasals o palatals, amb accents i consonants”.
El mestre d'amor, com totes les llegendes d'Orient té lloc en un temps impossible de datar i en llocs irreconeixibles revelats en milers de cròniques la petja de les quals desapareix, i, encara que transcorre a l'Índia, no es pot cercar als mapes. No només prové de les epopeies; és també una història transmesa oralment en escoles alexandrines i bizantines i portades de diferents llengües, com el llatí, el persa, el grec o l'hebreu.
Les seves pàgines reprodueixen el ioguisme, el budisme o el zoroastrisme així com una altra llarga llista de cultes apresos. Qui va disposar la barrera que separa Orient d'Occident? Va ser sense dubte la triple cultura semita, germinada a les escoles de Jerusalem, Alexandria i Roma, el monoteisme de la revelació.
L'Índia antiga és de nou un camí de perfecció perdut en l'ardor de les ideologies occidentals, de les seves utopies i les seves guillotines. Wiesenthal desvetlla les causes d'aquest desencontre entre la individualitat perduda de l'aldarull del carrer i el cinisme dels doctes enganxats al poder, els nostres brahmanes. Ens ha retornat a Siddhartha, el personatge de Hermann Hesse, que abandona els privilegis familiars per experimentar la vida per ell mateix. Aquell protagonista d'una trobada entre dos mons que va aprendre, amb ascetisme i desesperació, l'escolta del riu i la solitud; recorre un camí d'il·luminació. Hesse enfronta la saviesa amb la religió; exposa el retorn al silenci per dissoldre la dicotomia entre l'individu i la totalitat.
El món dels sentits
Si Chandala és el fill d'un hisendat, Siddhartha és el descendent d'un venerat sacerdot. Aquest segon medita sota els arbres al costat del seu inseparable amic Govinda, estudia els antics himnes i practica la purificació espiritual, però un dia s'adona que li manca l'experiència de l'Absolut. Practica llavors la mortificació del cos i la renúncia total.
Més endavant, es lliura de la doctrina i abraça els sentiments sense catecismes. Siddhartha baixa al món dels sentits, quan coneix Kamala, una cortesana bella i intel·ligent que li ensenya l'art de l'amor i el plaer. Fascinat per ella, oblida el buit estèril. Un dia podrà unir l'amor humà amb el misticisme, com passa al Cant dels Cants, joia literària de l'Antic Testament, rica en la cruïlla entre metàfores eròtiques i intimitat divina, dos mons menys distants del que es pensa, que s'uneixen en els místics espanyols, Teresa d'Àvila i Joan de la Creu.
Una nit, després d'una visió que li revela la seva degradació moral, Siddhartha fuig desesperat i arriba al límit del suïcidi al costat d'un riu. Contempla el seu reflex a l'aigua i sent que les seves il·lusions han desaparegut.
Desvergonyiment elegant
Experimenta una transformació. Comprèn que al fons del sofriment batega un corrent de vida que mai no cessa; és el panta rei, el “tot flueix” d'Heràclit. El riu, símbol central de la novel·la, es converteix des de llavors en el seu guia i el seu mestre. Allà troba Vasudeva, el barquer, el Caronte del món clàssic, però no a la Llacuna Estígia anunciant la mort, sinó a l'inici d'una nova vida, a condició que sigui capaç d'escoltar el riu.
Wiesenthal per la seva banda fa un salt més gran amb el seu Chandala. Així defensa el seu llibre: és modernista, estètic, provocativament barroc, intencionadament heterodox i descaradament literari. Es considera en deute amb els narradors orientals, els fabulistes i la poesia aràbigoandalusa: “sempre vaig escriure enamorat de la meva estimada Andalusia”.
En el desvergonyiment elegant, l'autor desprèn el millor de la seva llarga crònica: el sari de Samira, la seda descordada en nits d'amor, els romanços medievals recordats, les catifes perses, els mosaics bizantins de Santa Sofia o els icones de Saint-Lujien-Le-Paubre a la vora del Sena, el temple més antic, un lloc situat entre l'Europa medieval i els camins d'Orient.
El seu relat també és fill dels portals de l'Eixample de Barcelona, “on hi ha joies originals de la Suprema Harmonia de Pequín o d'algunes pagodes de l'Índia”. La cultura exigeix aprenentatge; expressa una modificació del gust que prové de la paideia del món antic. Queden encara “fugitius” que sàpiguen que la literatura és una via d'iniciació a la saviesa? La pregunta és de Wiesenthal i el seu Chandala li contesta que, quan ell va venir al món, “va néixer un arbre fet de les paraules que eren necessàries per explicar la seva història”.
