La qüestió de Quan les dones manaven, l’últim llibre de la periodista i escriptora Mara Malibrán, no és quan van manar les dones, la qüestió és si alguna vegada van manar. Si hi va haver espai per al seu poder, si es va manifestar d’alguna manera, en alguna circumstància. I la resposta és que no. Així que la següent pregunta hauria de ser: per què els homes han manat durant tant de temps?
Portada de 'Quan les dones manaven'
L’estudi arriba a la idea que les dones van sostenir les formes de poder des de la cura social, només així es pot parlar d’una dirigent social femenina. En canviar el rol del poder a l’home, veiem una manifestació molt més opressiva i violenta que ocupa molt més espai.
La pregunta seria, és possible aquest domini que s’ha perpetuat durant tota la història sense la cooperació de les dones? Podem parlar ara de l’opressió de les dones? És clar, a l’Afganistan, que és violència institucionalitzada.
El domini sobre les dones continua sent la gran pregunta: com i per què. Aquest domini ha tingut la complicitat de les dones? Jo crec que sí. En la història de l’opressió i després la submissió, si parlem d’occident, perquè el llibre està escrit per una occidental i inevitablement som etnocentristes, crec que hi ha dones masclistes i dones que tenen consciència de la seva història i del domini masculí.
La història ha estat una història d’absolut domini per part de l’home, crec que durant molt de temps ha estat acceptat per les dones.
Bé, és que hi ha estudis que demostren que l’acceptació de les violències contra les dones i la submissió es deu a una estructura patriarcal que ancora el missatge i relega el paper de la dona a això. És el que ens ensenyen. Al que jo em referia, és que quan llegeixo la paraula matriarcat, no em produeix les mateixes connotacions que quan llegeixo patriarcat.
Efectivament. És com dir que el feminisme és el contrari del masclisme. No ho és. Són moviments revolucionaris i totalment democràtics, però com que el joc de les paraules és tan pervers. De totes maneres, el matriarcat com a forma d’entendre l’altre per sota de, no n’hi ha hagut al llarg de la història. Per això jo parlo de clan matriarcal.
Encara que vivim d’esquena a altres societats, a Àsia, a Llatinoamèrica, on s’associa el patriarcat a la colonització, van viure societats comunals igualitàries fins que va arribar la violència de la invasió colonial per part de l’home blanc. O sigui que hi ha d’haver un canvi de perspectiva a tenir en compte. Però la dominació de la dona ha estat universal.
Quina és la seva visió respecte a la reformulació del llenguatge?
Crec que és molt important i en sóc molt defensora. Crec que es ridiculitza però cal reimprimir aquestes construccions, sobretot les que ens dediquem a manejar les paraules, tenim aquesta responsabilitat, i és fonamental. S’encercla tota una humanitat quan es parla de l’home, per exemple. És una batalla en què hi ha molta resistència, però és que a través del llenguatge s’aconsegueixen coses. L’escassa o nul·la representació de la dona en el llenguatge és una altra forma de dominació.
També parla dels mites com a forma de perpetuar la dominació.
Levi Strauss deia que els mites són els relats de les societats àgrafes, que construïen la història oralment. En el tema de la dona això és important perquè són els que han deixat constància del matriarcat, que al principi s’anomenava dret matern. El mite dona suport cultural als hàbits que l’organització vol estructurar en una societat.
Per exemple, el mite de les amazones, la primera revolta antipatriarcal de la història i està recolzat. Cada dia apareixen en excavacions arqueològiques restes i més evidències de les dones guerreres. Com les de Birka, que sempre es va considerar un guerrer víking fins que es va descobrir que les restes havien pertangut a una dona.
El mite de les amazones compleix amb el que podria haver estat un matriarcat. Els homes s’utilitzaven per a la reproducció, quan hi havia excedents es mataven en néixer i es quedaven amb les nenes. Una societat que es crea pensant en els interessos de les dones per sobre dels dels homes. I és un mite que s’ha utilitzat de manera dissuasiva. Com “compte, que quan les dones tenen el poder ens maten, quan tenen el poder ho fan malament i és perillós”. És construir una ideologia a través d’un mite.
Quins creu que són els factors que continuen perpetrant aquestes arquitectures i aquests discursos.
Si parlem d’Occident, jo crec que s’ha avançat moltíssim. Però encara funciona, per exemple, el sostre de vidre. Gairebé no hi ha dones ocupant alts càrrecs ni en les esferes de poder ni enlloc. O sigui que, les estructures de poder que determinen el funcionament i la marxa de la societat segueixen en mans masculines. I si sortim d’occident... A l’Àfrica la violència contra les dones és institucionalitzada.
I és arma de guerra.
Sí. És aquí, segueix. Segueixen els feminicidis, la violència salvatge i desfermada, la violació com a arma... Si deixem de mirar-nos el melic descobrim que el món continua sent un lloc complicat per a les dones.
Un estudi del CIS que assenyalava un repunt del masclisme, sobretot per part dels joves. En paraules d’ells, se sentien atacats per una suposada generalització en les mesures per a les violències contra les dones.
És una qüestió, els homes que se senten increpats. Bé. Jo he tingut entrevistes en què m’han dit que és que el feminisme col·loca les dones. Però no, el feminisme no et col·loca enlloc.
Et dona opcions.
Absolutament. Si no hagués existit aquestes dones tan denostades al segle XIX, que van ser les sufragistes. Aquestes són les dones a qui devem, en part, aquestes opcions.
Com veus el panorama actual del feminisme? Perquè l’altre dia sortia un estudi sobre el consum precoç de porno, i els efectes directes. Com la perpetuació de la submissió de les dones, també en el sexe, que ara aprenem des de petites.
És clar, és que el porno atén al desig sexual de l’home. I desferma la violència en criatures. El patriarcat es presenta de moltes maneres, i és interessant intel·lectualment, però és complicat afrontar-lo. I és important mantenir estructures socials democràtiques que permetin legislacions avançades.
Lluitar amb els costums, hàbits i creences tan arrelades és complicat. Simone de Beauvoir deia que vivim en un món en què es valora més el gènere que mata que el gènere que engendra. Deia: “Les dones no tenim ni capacitat de construir mites perquè els nostres somnis passen a través dels somnis dels homes. Amb la sexualitat passa el mateix.
En un camp tan ampli com el feminisme, com es troba un espai per introduir-s’hi i com s’assumeix que s’hi ha d’introduir?
Jo el que pretenia és que les dones fossin conscients de la seva història, de la seva pròpia història. La que ha passat per l’opressió i la submissió, una història que és molt complexa.
Continua havent-hi processos de dominació en què caiem. És fàcil caure-hi. Les dones som éssers molt sensibles per tot el pes històric que portem, som bones cuidadores, sensibles a la bellesa, a la imatge. Cal conèixer la nostra història i reconèixer les nostres contradiccions.