Lucrecia Masson Córdoba: “Les polítiques de frontera són polítiques de mort”

“Totes aquestes reflexions s'han anat teixint a l'escalf dels activismes Anticolonials i antiracistes”, Lucrecia Masson Córdoba, “el pensament sempre és col·lectiu, així que res del que jo puc dir ha estat pensat de manera original ni en solitari”, prossegueix l'artista, investigadora transfeminista i decolonial i escriptora argentina.

Tot allò que ja hi era és la seva primera novel·la i és l'últim títol publicat per Caballo de Troya sota la direcció de Gabriela Wiener.

La novel·la ens parla d'una artista que torna a casa seva familiar, en una zona rural de la Patagònia, on prossegueix la seva investigació multiespècie. L'observació de l'entorn: anota al seu quadern la presència dels éssers —animals i plantes— que l'habiten, dels que l'habiten sense ser aquell el seu territori autòcton, però també de qui l'habitaven i ja no hi són.

Tot allò que ja hi era, assenyala Weiner, “s'insereix dins de les narratives del més que humà amb una vivència de la sequera, la pampa, les seves criatures i teories queer, amb l'escolta posada en les animalitats humils, en el blat de moro del quadre i el territori parlat”.

La novel·la té el seu origen en la seva investigació entorn de l'epistemologia rumiant, una investigació sobre la qual encara segueix treballant a través del diàleg col·lectiu, a través “de les comares de l'escriptura, com diria Gloria Anzaldúa”.

Tot allò que ja hi era és un text narratiu amb moments poètics i amb un important rerefons assagístic.

Des de fa anys treballo entorn de l'epistemologia rumiant i la novel·la parteix d'aquí, parteix de la proposta de buscar noves formes d'acostar-se a les coses i, per tant, noves formes de coneixement i d'estar al món. És a dir, l'epistemologia rumiant és una proposta d'acostament i de coneixement del món, una proposta per repensar la manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta abraçant la multiplicitat d'éssers que conviuen amb nosaltres.

I tota nova manera de relació passa inevitablement pel cos com també ha de passar pel cos el pensament, entès com un procés que requereix temps i que no és lineal. D'aquí el concepte de rumiant: el que els animals rumiants mengen torna, després de passar per un dels seus quatre estómacs, a la seva boca i és mastegat novament fins que s'empassa i va a parar a un altre dels estómacs. Prenc aquesta imatge per pensar que l'acostament al món ha de passar pel cos i al llarg d'un temps lent.

Llegim a la seva novel·la: “Humà no és tot aquell que va néixer dins d'aquesta suposada categoria”.

Perquè per mi l'humà és una categoria de límit, és una frontera. El que vull dir és que no tot aquell que ha nascut dins de la categoria humana és considerat humà per la resta. Això és evident, perquè si tots fossin considerats humans per igual no tindrien lloc els genocidis que s'estan produint encara avui, no tindrien lloc les formes de colonització encara vigents i no haurien existit fenòmens com el de l'esclavitud.

L'humà com a límit és una cosa que es materialitza en les polítiques de frontera del present i que no són altra cosa que polítiques de mort. L'humà acaba sent, per tant, una categoria que defineix només a cert grup de persones i que ni tan sols és un grup majoritari. Tot el contrari: diria que és una categoria escassament distribuïda. Prova d'això és la freqüent exclusió d'aquesta categoria de les poblacions racialitzades.

Per exemple, les poblacions dels suds globals no entren, per descomptat, en aquesta categoria que es sustenta per una sèrie de paràmetres que defineixen el “humà” en termes de fenotip, de blanquitud i de cisgeneritat, entre d'altres. S'assumeix que aquests són els atributs de l'humà i, per tant, són aquests els atributs que acaben construint aquesta frontera que serveix per deixar fora poblacions senceres i molta gent.

“Llegeixo sobre l'arribada de les vaques a Amèrica. Va passar tan sols un any després de la invasió i en el segon viatge de Cristòfor Colom. Les vaques de San Domingo, en aquell moment La Hispaniola” Em sembla molt interessant de quina manera, a través de les vaques, dels animals i del territori, explora el que va significar el colonialisme en i per al territori.

Perquè la meva investigació se centra en les animalitats i en aquelles entitats que solen definir-se com a natura. La investigació parteix del meu qüestionament de la divisió imposada entre l'humà, l'animal i el vegetal, diferència que es sustenta en l'oposició fundant entre natura i cultura amb la qual es construeix la modernitat. Jo em vaig criar entre vaques, així que quan vaig començar la meva investigació de seguida van aparèixer i, sobretot, van aparèixer preguntes claus com què hi ha de mi en elles, què hi ha de mi de tot aquest temps convivint amb elles i què he après d'aquesta convivència.

Totes aquestes preguntes em porten a pensar en noves formes de coneixement i de relació amb el món. Dins dels feminismes decolonials, Judith Erkis Spinoza, que és una autora referent per a mi, es pregunta: Com les feministes hem arribat a ser les feministes que som? Aquesta qüestió és fonamental, sobretot a nivell metodològic.

La vaca ha arribat a ser vaca per aquest encontre amb l'humà i per la seva domesticació i la vaca ha arribat a aquest territori sobre el qual escric també a través de l'humà: a través d'una invasió, d'una expansió, d'una colonització. I no només van arribar les vaques; a la novel·la parlo també de l'arribada del tamarinde i de l'eucaliptus. I la seva permanència al territori és la constatació de la vigència del colonialisme i de les seves conseqüències.

Vostè parla de les presències que arriben amb el colonialisme, però també de les absències, del que desapareix del territori, pel canvi climàtic i per l'explotació.

Perquè totes són conseqüències d'un mateix model civilitzatori molt poc respectuós amb el medi ambient, amb el territori. Les absències a les quals al·ludeixes estan relacionades amb el monocultiu, amb l'extractivisme i són inseparables de l'arribada d'aquestes altres espècies a un territori que no els és propi. Aquesta és la història del sud del continent americà.

Del qual provenen productes alimentaris que no pertanyen a aquestes latituds de l'hemisferi nord, però que hem convertit en imprescindibles. Penso en l'alvocat.

Tornem al que parlàvem abans de la categoria humà: s'assumeix que aquestes poblacions considerades més humanes o legítimament humanes mereixen menjar tot el que desitgin i mereixen tenir accés i consumir sense restriccions els superaliments.

La conseqüència d'això és que les poblacions que han consumit de manera ancestral aquests aliments veuen com s'encareixen per l'exportació i la demanda internacional, perquè els nord globals, amb molt més poder adquisitiu, els han convertit en un producte de moda.

Pensa, per exemple, en la quinoa, aliment consumit ancestralment als suds del continent americà i que, tanmateix, ara escasseja a les famílies tan bon punt s'ha encarit tant que s'ha tornat inaccessible per a la majoria d'elles.

Als nord globals consumim sense ser conscients de les seves conseqüències? Vostè reivindica mirar, observar més enllà de nosaltres mateixos.

Aquest llibre, en efecte, és un intent de mirada al voltant. Tot allò que ja hi era vol proposar una mirada circular, que busca mirar al voltant i desactivar en part aquesta mirada cap endavant que és la del progrés. El que intento és interrogar-me sobre com canviaria el territori i la nostra relació amb ell, si donem més espai a una mirada al voltant.

Molt probablement, s'obririen una sèrie de relacions que ara ignorem i, a més, aquesta mirada al voltant comportaria una presa de consciència, perquè el subjecte beneficiari del colonialisme —els nord globals— tenen la responsabilitat de prestar una atenció fins ara obviada a les formes de violència que han produït i produeixen el sistema colonial.

Encara vigent, tot i que les formes ja no siguin les del XIX.

Totalment. A més, la mirada colonial és transversal, va més enllà del gènere. És a dir, el gènere no exclou les actituds colonialistes. Pensa en les crítiques que es dirigeixen des del feminisme afroamericà o les que dirigim les feministes migrants al “feminisme blanc”, l'hegemònic, precisament per no prestar atenció als altres subjectes feminitzats.

Com llegim al seu llibre, gairebé a mode de consigna política, es tracta de no minimitzar cap existència.

Sí, és tota una consigna. Prestar atenció és atendre i atendre és una forma de cuidar. D'aquí que el “no minimitzar existències” es presenti com un mandat, perquè és imprescindible prestar atenció i, especialment, prestar atenció als detalls modestos, al petit que ens envolta. Aquesta és l'única manera per desactivar aquesta mirada tan colonial i humanista de superioritat, aquesta idea tan colonial i humanista de considerar-se per sobre de la resta.

És la mirada darwiniana que separa i jerarquitza entre forts i febles.

Exacte. I com dic en un moment de la novel·la, Darwin és aquell que posa nom a les coses que ja tenien nom. Amb això el que m'interessa és desactivar la idea del descobriment. D'aquí el títol del llibre, Tot allò que ja hi era. No hi ha res per descobrir. La idea de descobriment és molt colonial, es basa en la idea que el suposadament descobert no existia abans i només pren identitat des del moment en què és “descobert” per alguns.

De la mateixa manera, em barallo amb aquesta mirada urbana que dona forma al rural. Vaig anar a una escola rural durant la meva infància i, sobretot, a l'adolescència, va ser una cosa que em va pesar. M'hauria agradat viure en un lloc més urbà. Perquè la vida rural està travessada de precarietats.

Evidentment, ara hi ha gent que està portant projectes implicats amb el territori rural. Amb el que em barallo és amb un grup de gent que, il·luminada, se'n va a viure al camp i no respecta les relacions ni amb qui viuen des de sempre allà ni amb el territori.

Si gira la mirada enrere i atès que venim del 12 d'octubre, hi ha un auge d'aquesta mirada de superioritat i d'aquest orgull colonial amb l'auge de l'extrema dreta?

Jo diria que ara s'ha obert la possibilitat perillosíssima de reivindicació d'actituds i idees que abans feien vergonya. No dic que abans la gent no tingués determinades idees, les tenia, però callava, perquè quedava malament dir-les. S'ha anat perdent la vergonya i s'ha obert la possibilitat d'expressar odi sense filtres. Ho veiem diàriament, la crueltat s'ha legitimat i forma part estructural i estructurant de la política.

No és que cregui que la crueltat no operava temps enrere, sinó que no es reivindicava. Ara no només es reivindica, sinó que ara s'aplaudeix el desig i la possibilitat d'exterminar i d'arrossegar amb l'altre. En aquest sentit, avança la dreta i ho fa en el seu sentit més obscè i descarnat, mostrant i anomenant totes les seves intencions, que són aplaudides i votades per molta gent.