‘Urkinaona’: retrat d’un gran engany emocional
Eva Blanch novel·la els fets d’octubre de 2019, amb les aldarulls als carrers de Barcelona després de la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés, i deixa en evidència l’emotivitat i la responsabilitat de la burgesia catalana
També: Jordi Ibáñez: “Pujol quedarà malament: la corrupció ha estat sistèmica, profunda, bestial"
Un exercici d’enorme risc, amb el control d’una narradora de nivell, que, tanmateix, no jutja. Un fresc, amb totes les contradiccions, del que va passar a Barcelona l’octubre de 2019, després de la sentència del Tribunal Suprem als líders del procés. El resultat és ‘Urkinaona’, (Tusquets), la novel·la d’Eva Blanch, que deixa en evidència l’emotivitat i l’enorme responsabilitat d’una burgesia catalana que havia jugat amb foc.
El temps passa molt de pressa. I la Llei d’Amnistia està a punt d’aplicar-se per a tots els líders del procés independentista. La voluntat de passar pàgina, per part de tothom –encara que alguns insisteixen que la flama independentista ha de tornar a il·luminar el poble català—ha portat a un cert oblit, a no voler reproduir escenes tristes.
Barcelona es va incendiar l’octubre de 2019. I hi va haver debats seriosos –i d’altres no tant—sobre els motius i les conseqüències d’aquelles protestes. Els joves que cremaven contenidors, els que apareixien amb els rostres tapats i llançaven tot tipus de materials als policies, es queixaven realment de la sentència del Suprem? Eren nihilistes, perdedors del sistema, herois que defensaven el poble?
Portada del llibre d’Eva Blanch
Novelar aquells fets per a potencials lectors que van ser testimonis d’aquell moment pot resultar una quimera. Però hi ha molt més a l’obra de Blanch.
El que posa sobre la taula l’autora és una profunda reflexió sobre la societat catalana, amb diversos personatges que il·lustren la complexitat d’un teixit social que es mou a partir d’una gran emocionalitat.
Un dels protagonistes és Jordi, un agent dels Mossos d’Esquadra, que es veurà en la difícil tessitura de tenir davant, com una de les joves que s’enfronta a la policia, la seva pròpia filla, que segueix un suposat xicot que és un 'CDR'. Un agent de pares de Lleó, que han regentat un bar a L’Hospitalet, i que es queixen que han deixat d’entendre el que passa. El pare es planteja tornar al seu poble.
Jordi, que se sent profundament d’aquesta gran ciutat, enganxada a Barcelona, que va aprendre català amb tots els cursos que va tenir a mà, quan al seu barri i als espais públics ningú el parlava, se sent enganyat, frustrat. “Va acabar per considerar que l’anomenat Procés català, aquell procés sociopolític que els havia de concedir el dret a decidir quin tipus de país volien, havia estat un conte, un mer relat, una faula. Una ficció imposada fins a la sacietat que havia fet oïdes sordes a la realitat”, apunta la narradora a Urkinaona.
El centre de tota l’obra de Blanch és, tanmateix, Nicolau, un membre d’una gran família de la burgesia catalana amb negocis hotelers que és el responsable de l’operació Tsunami Democràtic, i que dirigeix l’aplicació, amb l’ajuda inestimable de la seva germana, Marcel·lina, una matemàtica de nivell, amb síndrome d’Asperger.
La figura és il·lustrativa. Una autista és, en gran mesura, responsable d’operacions com el col·lapse de l’aeroport del Prat –tot el que es narra va passar aquell octubre de 2019—o de les marxes patriòtiques que van inundar de gent les principals vies de comunicació des de les ciutats comarcals de l’interior de Catalunya fins a Barcelona.
La plaça Urquinaona, el 2019
L’autisme com a mirall d’un grup de líders, --un moviment des de dalt, no des del poble—que han deixat de banda la realitat.
Però, amb motius reals de canviar les coses, de dur a terme, de veritat, un procés de ruptura amb Espanya?
Aquesta qüestió és essencial a la novel·la d’Eva Blanch. La literatura pot i ha de servir per deixar constància de tots els elements que van estar en joc durant l’anomenat procés. Perquè Nicolau, juntament amb un grup de dirigents que es comuniquen en grups de xarxes socials codificades, tensa i intenta destensar quan les coses es posen lletges. Es vol dur a terme una protesta, però que no se’n vagi de mare. El problema és que se’n va anar i va poder provocar morts.
El grup de Nicolau fa pensar directament en el sanedrí que va dirigir el Procés, amb homes com David Madí, Jordi Sànchez, Oriol Soler o Xavier Vendrell. En el cas de Tsunami Democràtic, dirigents com Carles Puigdemont o Oriol Junqueras, van difondre a través de Twitter les seves accions, corresponsabilitzant-se, ho acceptessin o no, de les accions que es van dur a terme i que van deixar Barcelona sota les flames.
Però, què es mou en aquests caps? Blanch incideix en l’emotivitat, en el reconeixement, en la necessitat d’estimar i ser estimats. Nicolau se sent català, vol contribuir al que, al llarg dels anys, va fer la seva família, i, en gran mesura, desitja que la seva mare –una catalanista sense contemplacions a punt de morir—estimi la seva tasca.
Els ulls clars de Nicolau
La societat catalana, complexa, en gran mesura mestissa, amb moltes influències, intenta progressar. Cadascú a la seva manera. Sense que s’hagi d’imposar un determinat projecte. Eva Blanch ho deixa tot obert. Hi ha escenes que deixen el lector enganxat a les pàgines del llibre, amb molt de ritme i tensió, com les protagonitzades pels policies a la plaça Urquinaona. Hi ha cops, por, foc. Però tot passa. Arriba la calma, sense que, tanmateix, es resolgui res de manera definitiva.
I potser això sigui el més inquietant. Blanch retrata una burgesia catalana, a través de la família de Nicolau, que ni sent ni pateix. Que pren decisions amb més o menys fortuna, sense moure ni una cella.
Aquesta fredor d’una classe social que va ser responsable, però és capaç de fer un pas al costat com si res no anés amb ella.
Aquests ulls clars de Nicolau que rep un darrer missatge d’algú que el lector d’Urkinaona haurà de descobrir, amb la perspectiva que la vida segueix el seu curs, amb les mateixes contradiccions.
