Durian Sukegawa: "Utilitzar la intel·ligència artificial és saltar-se el procés i l'error, i per a mi viure és això"

L'any 2013, Durian Sukegawa escriu Dorayaki, traduïda al castellà i publicada el 2024 per Chai Editora. Una novel·la sobre la sensibilitat, el plaer de gaudir del camí llarg i viure lluny de les pressions —i pretensions— de l'èxit. Una reflexió sobre la plena consciència de la nostra existència, la importància de viure i crear una vida pròpia de la qual només nosaltres en siguem els amos.

La novel·la segueix Sentaro, un jove que s'encarrega d'una pastisseria endeutada per l'ajuda que li va oferir el propietari abans de morir, passa els seus dies omplint dorayakis amb massa comprada a l'engròs sense cap recança per la seva pròpia existència. I a Tokue, una anciana que s'entesta a ensenyar-li el secret de la preparació de la pasta de mongetes, l'anko.

Es converteix la relació entre tots dos i els dies a la pastisseria en una transició molt lúcida pel pas del temps, l'enfrontament al passat, el perdó, el plaer de la quotidianitat i una crida a viure.

Tokue ha estat apartada de la societat, es podria veure això com una forma de coerció, d'absència de llibertat, però finalment ella troba la llibertat per la seva pròpia via, vol dir això que la llibertat no és un fet social? És una cosa que depèn en primera instància de nosaltres mateixos?

L'any 1996 al Japó es va derogar la llei de prevenció de la lepra que impedia que les persones contagiades sortissin a l'exterior, ella abans d'això ja volia se sentia lliure, en el tancament, d'alguna manera era lliure de cor. En canvi, Sentaro és el símbol del contrari, una persona que era lliure però per la seva manera d'entendre el seu passat, la seva vida estava en ruïnes i ell mateix triava no ser lliure.

La premissa del llibre és que el valor de les persones no depèn de la seva utilitat, a més d'entendre això, li va costar interioritzar-ho?

És una perspectiva diferent, que pot ser difícil d'entendre, que el nostre valor no depengui del que contribuïm. No només al Japó, a tot el món. Moltes persones senten que cal guanyar diners, anar a treballar, per ser útils, de fet són massa les persones que creuen això, però el fet de néixer no significa que tenim una missió ni que hem de fer alguna cosa determinada per justificar la nostra existència, entendre això és important.

Descric la Tokue com una dona supersensible, i molta gent em diu que això els aporta una nova perspectiva sobre altres formes d'entendre el valor d'una persona.

Troba la sensibilitat en una persona que ha estat marginada per la societat, creu que el seu llibre li dona veu?

No només als que s'han quedat fora. A tothom. Repeteixo, no cal fer cap gesta per haver nascut. Simplement experimentar que ahir va ploure moltíssim i que avui hi ha un vent agradable, això també és el sentit de l'existència.

La clau de la recepta dels Dorayakis és l'atenció al detall, a la cura, a escoltar. Com es trasllada això a la vida?

Una persona supersensible es fixaria, per exemple, en com entra la llum en aquest got. És qüestió d'assaborir-ho tot. El dorayaki es pot comprar a qualsevol lloc però l'important és el procés, el com s'ha fabricat aquell dorayaki. Així és com vivim, assaborint els detalls.

La pasta d'anko es pot comprar a qualsevol lloc, però la Tokue es vol recrear en el procés i valorar cada instant. I això no és una cosa especial d'ella, és una cosa que podem fer tots.

Va fer un procés força llarg de documentació, fins i tot va visitar el sanatori, del qual parla al llibre, com cala aquesta experiència?

La meva idea era posar com a rerefons la malaltia de Hansen i amb això escriure sobre un nou sentit de la vida, però en el meu cas jo no sóc pacient, no sóc metge, i és una malaltia que està pràcticament eradicada al Japó.

Llavors vaig llegir llibres escrits per pacients i la crueltat realment em va trencar el cor i vaig decidir deixar d'escriure. De fet, van passar deu anys. Llavors, a un dels meus concerts van venir tres avis i una àvia, que venien d'un sanatori i em van dir: "Et posarem deures. Si us plau, vine a visitar-nos que et presentarem més gent". Així que hi vaig anar.

Temia veure persones amb la cara deformada i vaig estar deu minuts assegut en un banc abans d'entrar. Però després d'entrar em vaig adonar que no tenia raons per tenir aquella por. És cert que hi havia gent que li faltaven dits, i tenien moltes marques, però tots estaven alegres, somreien molt. Vam parlar moltíssim i em van dir que hi havia gent que preparava dolços.

La lepra és una malaltia que afecta la pell i els nervis, i al final acaba afectant els ulls i les persones es queden cegues, però a la boca els continua quedant sensibilitat. Aquestes persones que estaven ja molt malament podien menjar-se un dolç i sentir-se bé per un moment. Per això hi havia una pastisseria dins d'un sanatori.

En aquella època jo volia escriure sobre una pastisseria d'estil europeu, de fet estava anant a classes de cuina però just el primer any tot el que es feia era de dolços japonesos. En aquell moment acabava de començar a fer anko i vaig dir: he d'escriure sobre això.

A l'edició que jo he llegit, el llibre acaba amb una nota d'autor molt contundent sobre la consciència de l'ésser i el desig de l'univers de crear-nos. Una resposta força tancada.

És una cosa que em va demanar el meu editor del Regne Unit perquè com que la protagonista té la malaltia de Hansen, hi ha gent que interpreta que és una novel·la sobre la discriminació, però no. El tema no és aquest. Aquest és el rerefons. El tema és la sensibilitat de la Tokue i com la seva vida té valor tot i haver-la viscut com la va haver de viure. Llavors volia aclarir això. Per això l'epíleg contundent. A l'edició en japonès no apareix.

Hi ha en Tokue una mirada també pessimista, oi? Parla, al final, d'una existència cruel en un món cruel.

Bé és que existeix un model per a la senyora Tokue. Hi havia una dona que va néixer a Okinawa i anava a l'institut a Naha, que és la capital. Li van diagnosticar la malaltia de Hansen i la van enviar a un sanatori de Kawajima, en una altra illa. No tenia la malaltia molt avançada i cuidava d'altres pacients.

Abans d'això, anava a l'institut, tenia somnis, volia ser mestra. Era una persona amb molta curiositat intel·lectual, llegia molts poemes, sempre volia aprendre. I maleïa el seu destí perquè ella volia tornar a l'institut i seguir amb els seus estudis. Després els Estats Units va bombardejar la seva antiga ciutat, i les seves companyes van morir. O sigui que si ella hagués tornat al seu institut hauria mort.

Era una dona que es dedicava a fer Sata Andagi, són bunyols típics d'Okinawa. Ella tenia molt bon humor, estava sempre somrient. Tenia, literalment, el sol al seu cor. Ella va ser el model de la Tokue. La Tokue sembla una persona que no és lliure per les seves circumstàncies, però sí que ho és de cor. Tanmateix hi ha persones que es posen la seva motxilla i ells mateixos s'imposen la seva manca de llibertat i en realitat són lliures. Jo volia escriure sobre aquest contrast.

És el que li diu la Tokue a Sentaro, no necessita grans èxits per tenir una vida pròpia, només gaudir del camí llarg.

Assaborir el procés.

És un llibre que es va escriure el 2013 però davant del temps que vivim, en què regna la rapidesa i la immediatesa, sembla molt actual.

Ara mateix estic d'any sabàtic, però en realitat sóc professor i he de corregir els treballs dels meus alumnes. I en aquests tres anys veig que tot ha canviat moltíssim perquè utilitzen la intel·ligència artificial.

Abans hi havia persones que no sabien escriure gaire bé i era un drama corregir-los, havies d'estar atent, apuntar un munt de coses. Ara gairebé no he de corregir res i això em fa molta pena perquè no els puc dir que no utilitzin la intel·ligència artificial, però és que em sembla que se salten el procés. I, com dic, per a mi viure és gaudir del procés.

Si no acabem tenint una vida molt curta que no té emoció. El mateix amb l'amor, oi? Abans l'amor era travessar muntanyes i salvar obstacles i poder estar junts i ara tenim les aplicacions de cites, que t'emparelles i ja està. I sembla que falta alguna cosa, perquè la gràcia està en el procés d'escalar aquella muntanya, de superar.

I en l'error, la vida és també l'error.

És que els errors són molt importants. En el meu cas sóc daltònic i això fa quaranta anys era un problema, ningú em contractava pel daltonisme, semblava que hi hagués discriminació. Llavors, em vaig haver de buscar la vida, amb el meu grup de música. Imagina't que el grup de música hagués triomfat, ja no existiria aquesta novel·la.

Considero que els errors no són un final, al contrari. Són principis.