Katixa Agirre: “La dreta espanyola continua mantenint una relació dubtosa amb la democràcia”

A l'hôtel particulier del carrer Marceau 11 (París), comença la història que l'escriptora Katixa Agirre ens relata, a manera de pel·lícula, a Servei interior (Tusquets).

Aquest palauet va ser, durant la guerra civil, seu del govern basc a l'exili. Aquí comença la història; però, no són qui habiten en aquest palauet —el Lehendakari José Antonio Agirre i algun ajudant— els protagonistes de la nova novel·la d'Agirre, escrita originàriament en euskera i que ara es tradueix tant al castellà com al català (Segona Perifèria).

Bittori Etxeberria, Itziar Mugika, Delia Lauroba i Tere Verdes són les quatre protagonistes de la nova novel·la de l'autora de Les mares no (Tránsito), quatre dones que van teixir una xarxa d'espionatge durant la Guerra Civil. Eren dones i germanes de gudaris, dones vinculades al PNB i amb clares conviccions polítiques; dones amb coratge que van decidir actuar a favor de la República, que es van posar en risc i que van teixir una àmplia xarxa de col·laboradores.

Sabien que les conseqüències serien dures —van passar alguns anys a la presó i van viure la resta de la seva vida assenyalades i vigilades—, però tot el que estava en joc després del cop de 1936, començant per la llibertat i la democràcia, no permetia quedar-se a casa sense fer res.

Com a lectora, he de dir-li que cada llibre seu és diferent, és una sorpresa per al lector.

Per a qualsevol escriptor, crec jo, cada nou llibre és un nou repte. En el meu cas, el que passa és que el que desperta el meu interès a l'hora d'afrontar un nou llibre és la història. És a dir, de sobte, em trobo amb una història que m'apassiona i m'interessa, em centro en ella i acabo escrivint-la. Un cop ja l'he abordat en forma de llibre, passo pantalla i a per una altra història, que pot tenir un escenari i un context històric completament diferents.

Tanmateix, per a mi sí que hi ha una continuïtat, sí que hi ha un fil, potser invisible o no gaire visible, que uneix les meves novel·les: totes elles són una reflexió sobre com ens expliquem el món, són una reflexió sobre els modes de representació. Per exemple, a Els turistes desganats era una carta que algú escriu per explicar-se, mentre que, a Les mares no, algú escriu un llibre sobre quelcom que resulta impossible d'entendre, l'infanticidi. La pregunta central sempre és com s'explica el que ens passa i, per això, en aquesta ocasió, he decidit plantejar la novel·la com una pel·lícula, perquè era la manera d'intentar arribar a quelcom que es va perdre perquè va passar quan no havíem nascut.

El recurs al cinema té quelcom d'irònic: vostè narra la història com si fos una pel·lícula, però ho fa a través d'una novel·la.

Sí, perquè, si ho penses bé, un llibre pot imitar una pel·lícula: amb les paraules jo puc portar el lector a veure una pel·lícula al seu cap. En canvi, una pel·lícula no pot suggerir un llibre, no pot fer que els espectadors llegeixin un llibre.

A priori, sobretot en trames amb una ambientació històrica, es pensa que el cinema és més potent i aporta més perquè posseeix la imatge; tanmateix, és un clixé i el que intento demostrar amb aquesta novel·la és que amb els llibres es pot arribar a qualsevol lloc, fins al punt de parodiar i jugar amb aquests elements que teòricament només ens aporta el cinema.

Parlant de clixés, a l'hora de presentar-nos les seves protagonistes, ironitza amb aquest clixé de dona espia tan propi del cinema negre.

Sí, amb la imatge de la Mata Hari. Jugo amb el clixé: a vegades, me l'apropio i l'utilitzo en benefici meu i, a vegades, m'allunyo completament d'ell, el desmenteixo. Les meves protagonistes no són espies com dicta el tòpic, són senyores amb les seves conviccions ideològiques, que estaven més o menys organitzades políticament des d'abans de la guerra i que es preocupen pels seus pares, germans i marits. I és a través d'aquests cures que acaben convertint-se en espies.

La seva novel·la és, així mateix, una reivindicació d'aquest paper actiu que van tenir les dones a la Història i que, tanmateix, sempre s'ha enfosquit.

Aquesta és una constant. Si estudies bé la història, t'adonaràs que, en qualsevol episodi important, permetent-ho o no, les dones han participat. Per a la meva anterior novel·la, De nou centaure, vaig estudiar força la Revolució Francesa i em vaig adonar del paper important que van jugar les dones: no només van encapçalar manifestacions i protestes, sinó que també van desencadenar algunes de les violències que es van produir.

Hi eren, sempre hi han estat, però no ens ho han explicat. Se les ha deixat en segon pla, però hi eren, d'aquí l'interès de contar la història des de la seva perspectiva, des d'un lloc diferent a l'habitual. En el cas de les meves protagonistes, elles comencen la seva tasca sent en part tutelades pel govern basc, però, amb el temps, la seva tasca desborda allò que s'havia previst per a elles. Arriben molt més lluny.

Vostè recorre a l'acte de teixir per mostrar la rellevància política del teixit de suports i col·laboradores que van urdir aquestes dones entre si.

Cosir és quelcom que sempre s'ha associat a les dones, per això apareix aquella dona a Santoña que teixeix les xarxes de pescar. Tanmateix, teixir és molt més, al·ludeix a treballar en col·lectivitat i s'oposa a aquesta idea d'heroisme individual tan masculí.

Aquestes dones fan sempre xarxa i saben que estan acompanyades, que es necessiten i que es poden fiar de les altres; totes elles, saben que, si deixen una carta en un lloc, una altra l'anirà a buscar i la donarà a una tercera que la portarà allà on calgui. Tota la seva tasca d'espionatge hauria estat impossible des de l'acció individual, calia un treball col·lectiu.

L'heroi únic i solitari, defineix més l'acció masculina?

A veure, al llarg de la història, no han estat poques les vegades en què els homes han treballat i lluitat en col·lectivitat. El problema, al meu parer, és com ens han explicat la seva acció i qui ha acabat apareixent als llibres d'història i sent els protagonistes del relat. La idea que un gran home ho ha canviat tot ha estat recurrent i encara avui a vegades se'ns explica la història a partir d'aquí.

Pensem, per exemple, en Napoleó, en com se'ns han descrit les seves gestes. Tanmateix, per fer el que va fer va necessitar molts que el recolzessin i el seguissin. Ningú aconsegueix fer res completament sol. A més, al llarg de la història, el rol d'heroi s'ha negat a la dona, l'heroi era ell. D'aquesta manera, sempre que s'ha explicat la participació de les dones a la història ha estat en termes col·lectius i, en aquest sentit, el seu ha estat un relat més realista que el de l'heroi individual.

Vostè ha recalcat en més d'una ocasió que vostè no ha descobert la història d'aquestes quatre dones, si bé resultava molt desconeguda.

Una de les primeres coses que vaig pensar quan vaig escoltar la seva història és que calia fer una pel·lícula per fixar amb imatges la vida d'aquestes dones, una pel·lícula que alimentés el nostre imaginari i que ens fes familiars els seus noms.

Això és essencial quan construïm memòria històrica que, en realitat, no és pròpiament memòria: no és quelcom que recordem, sinó quelcom que ens han d'explicar per conèixer-ho i perquè quedi fixat a la nostra ment i el nostre imaginari. El cinema és un dispositiu que ho permet.

Perquè vivim envoltades d'imatges, però al XIX i, fins i tot, al XX aquest dispositiu hauria estat el llibre.

És cert. Vivim a la societat de la imatge i una imatge cala més i molt més ràpid i té un impacte emocional més gran. Com deia, amb la novel·la vull demostrar que la literatura és capaç d'això i de més, però, potser, requereix més esforç i l'impacte que pugui provocar no sigui tan immediat. Llegir exigeix temps i exigeix estar tranquil i atent; avui dia, no estem gaire acostumats a dedicar temps i atenció.

Les mares no va ser portada al cinema per Mar Coll. Com és veure les teves paraules convertides en imatges?

Fa molta il·lusió i t'obliga a aprendre a deixar anar el que tu has escrit. La pel·lícula de la Mar és una pel·lícula en si mateixa; és cert que va néixer després de la lectura de la meva novel·la, però la Mar va fer amb ella el que va voler. I és bonic veure com s'ha llegit i com el llibre ha donat origen a quelcom diferent, una pel·lícula.

Jo no vaig participar en el guió, però els anava llegint a mesura que s'escrivien i es corregien, així que m'anava adonant paulatinament de com la pel·lícula s'anava allunyant cada cop més del meu llibre. D'aquesta manera, vaig aprendre que havia de desprendre'm d'ell, deixar que es convertís en quelcom diferent.

Tornant a Servei interior, és una novel·la en què els llocs són molt més que simples escenaris, són, com l'Hotel del carrer Marceau 11, llocs de memòria.

Per a mi, els llocs van ser clau a l'hora d'imaginar, recrear i connectar-me amb aquesta història. Són llocs no només que existeixen, sinó que molts d'ells formen part del meu dia a dia a Bilbao. Quan escoltava el relat de com van baixar els feixistes pel mont d'Archanda i provoquen la caiguda de Bilbao, jo veia el mont, el tenia davant quan escrivia.

Des de sempre, m'ha agradat visitar els llocs històrics, la casa dels escriptors i artistes… és a dir, els llocs que expliquen quelcom, perquè em fa la impressió que en ells queda quelcom, hi ha un cert so del que va succeir que segueix allà, encara que no ho percebem clarament. M'agrada anar a aquests llocs i escoltar el seu passat.

A més, en el cas de la meva novel·la, per a mi era essencial mostrar als lectors que estem caminant pels mateixos llocs per on van caminar aquestes persones que apareixen a Servei interior, i que, en realitat, no ha passat gaire temps. El seu món no era un altre, el seu món és el nostre.

I hi ha registre, en forma, per exemple, de plaques, del seu món que és el nostre?

Molt poc registre. Jo sempre passo per la Plaça Nova de Bilbao, ja que visc a prop, i no sabia que, durant el franquisme, es va anomenar Plaça dels Màrtirs de Bilbao, per una matança que hi va tenir lloc. Jo ho vaig descobrir fa poc, quan estava investigant per a la novel·la.

Aquesta dada no la trobes enlloc, passes per la plaça i no pots saber la seva història recent. En aquest sentit, crec que en aquest país tenim un problema important amb la memòria històrica. Passen els anys i seguim igual, prefereixen mantenir-nos en la ignorància perquè no hi hagi controvèrsia.

Les seves protagonistes són dones que defensen la República, són profundament creients i, algunes, fins i tot podríem definir-la com a conservadores. També hi ha el Lehendakari Agirre, un home conservador del PNB, fervent defensor de la democràcia i que s'oposa al cop.

El context polític d'Euskadi va ser excepcional en comparació amb el que va passar a la resta d'Espanya: a Euskadi hi havia una dreta democràtica i a la resta d'Espanya no. I avui dia la dreta espanyola arrossega aquest mal, continua mantenint una relació dubtosa, per dir-ho d'alguna manera, amb la democràcia. Cal dir que, a l'inici de la guerra, el PNB manté una posició ambigua, no estava clar que es posicionés al costat de la República.

Hi va haver molts debats interns i molta indecisió fins que, al final, va acabar posicionant-se amb la República i, a partir d'aquí, el seu compromís amb la democràcia va ser sempre ferm. Per això, el PNB fastiguejava tant Franco, perquè era un partit de dretes i catòlic; el discurs franquista contra els comunistes com a enemics, no funcionava amb el PNB, que muntava les seves misses de campanya al front. El PNB feia que al franquisme se li caigués el relat que ells eren l'últim baluard d'Occident davant la barbàrie comunista.

Va ser clau l'element nacionalista en el seu posicionament?

Sense dubte. Al PNB arriben a la conclusió que amb la dreta franquista mai tindran autonomia. L'autonomia només era possible amb l'esquerra i amb una democràcia, entesa de manera més àmplia.

I després hi ha la defensa de la llengua.

Si bé és cert que en aquell període, nacionalisme i defensa de l'euskera no anaven necessàriament de la mà. Hi havia moltes persones que no consideraven que la llengua fos quelcom primordial i, a més, l'ús de l'euskera era diferent segons el territori.

A Bilbao, per exemple, l'euskera no es parlava gaire i Tere Verde, el pare de la qual havia estat al costat de Sabino Arana en la fundació del PNB, no parlava euskera, sinó que va començar a estudiar-lo a la presó. Per contra, les dones guipuscoanes i navarres sí que parlaven entre elles en euskera.

A la seva novel·la, apareix el pare de Paco Rabanne, home comunista que li escriu, ja detingut, una carta a la seva dona demanant-li que faci el possible perquè els seus fills siguin bons catòlics.

Es tracta de Paco Rabaneda. El seu cas no era aïllat, es donava en ocasions aquesta conjunció de ser catòlic i tenir fortes conviccions d'esquerra o, fins i tot, de definir-se com a comunista. Al final també en el catolicisme de base hi ha unes idees que no s'allunyen gaire del comunisme, però, és clar, parlem del cristianisme en els seus orígens, de la figura de Jesucrist.

La història és molt més complexa del que se'ns explica i dins de cada persona hi caben molts sentiments i moltes maneres de veure la vida. Només cal que t'acostis a una persona per adonar-te que no tot és blanc o negre, si bé és cert que, en situacions extremes com és una guerra, acabes necessàriament identificant-te amb uns o amb altres.

En reconstruir la història d'aquestes quatre dones, vostè va haver de ficcionalitzar per omplir uns buits del relat. Es va posar límits? Li va costar sentir-se lliure a l'hora d'inventar?

Em vaig documentar molt, vaig estudiar molt i, al final, em vaig donar el permís per inventar. A l'inici del procés d'escriptura, anava amb peus de plom, volia que tot el que escrivís estigués sustentat. Vaig arribar a buscar típics menús de Nadal de 1938 per no equivocar-me. Tanmateix, em vaig adonar que tenia molta informació i que podia inventar, perquè tenia tantes dades per aconseguir ser versemblant.

Perquè es tractava d'això, de ficcionalitzar de manera versemblant. A més, no em quedava altra, perquè hi ha buits, com, per exemple, a l'hora de saber qui va ser exactament el delator d'aquesta xarxa d'espies. Podria haver enumerat les hipòtesis, però crec que a la novel·la el que li convenia era la fabulació.

Una de les qüestions clau que planteja la novel·la és sobre la responsabilitat d'actuar i sobre la responsabilitat de no fer-ho en un moment tan decisiu com va ser la Guerra Civil.

Hi va haver moltes persones que no van fer res, també hi va haver persones que es van afiliar a Falange per passar desapercebudes i moltes que van malviure en un exili interior. Tanmateix, hi va haver persones, com aquestes quatre dones, que van decidir actuar.

El que em pregunto és què hauria fet jo, el que pregunto als lectors és què hauríem fet moltes de nosaltres en una situació tan extrema. Elles van decidir actuar i van assumir les seves conseqüències: la presó, la desatenció en què van quedar les seves famílies i, després, un cop al carrer, viure assenyalades, vigilades, sense gairebé llibertat de res.