Letra Global amb Ursula K. Le Guin i James Tiptree Jr./Alice Sheldon. Després d'un acord amb la prestigiosa revista Granta en espanyol, publicada per Vegueta, Letra Global presenta una selecció dels millors textos, com a mostra de la literatura contemporània. Granta en espanyol, publicació dirigida per Valerie Miles, ha aconseguit una gran repercussió gràcies a l'atenció i a la cura d'escriptors de tots els continents.
La correspondència dels escriptors va aparèixer al número 3 de Granta, sota el títol Cartes entre Ursula K. Le Guin i James Tiptree Jr./Alice Sheldon. L'edició va ser realitzada per Julie Phillips i Lisa Rogers.
29 IV 1977
Estimada Tree:
Sembla que et sents una mica atrapada. Suposo que és inevitable però, però HAURIA de ser evitable. Bé, tot això va sobre la vida real. Jo mai he cregut en la vida real, i tu? Digues-me la veritat. Al que es refereixen és quantificable. Lli S. té 61 anys (ah sí) i pesa 51 (72, 175) quilos i viu al 6037 de Ramshorn Plaza, 22101, etc. etc. dimonis, avui dia es pot fer tot en dígits, n'hi ha prou amb el número de la Seguretat Social.
Així que aquí hi ha la vida quantificable i no seré jo qui ho negui: el primer que demanes a Déu són 1500 calories al dia. Però per què només això es considera real? Tinc cinc anys de cartes d'ell, el conec. Ha escrit ficció excel·lent. No és real perquè no té número de la Seguretat Social? Vinga ja! A dir veritat, tant he apreciat i valorat la meva amistat amb aquest tipus que estic una mica gelosa de l'associació tan propera, la intimitat es podria dir, que té amb l'Alli Sheldon.
Si l'Alli es posarà possessiva i dominant només perquè té un maleït número de la Seguretat Social, i no permetrà a James T. dir res (sobre el paper, és clar; ell sempre ha estat un home més aviat callat) m'emportaré una gran decepció, i, la veritat, no hauria de preguntar-me si James T. no estarà ressentit.
Raccoona i ell podrien haver-se aliat i fugit junts, disfressats de cavall (J. T. hauria de ser les potes del darrere perquè és més alt i LLAVORS què faries quan miressis per la finestra i al teu jardí hi hagués un cavall ridícul amb els genolls del darrere doblegats estranyament, saltant i menjant-se les roses i trepitjant els parterres herbacis en rampells de pur goig de viure i relinchant Exiiisteixo! Exiiisteixo!). Eh? [...]
T'explicaré en quin punt em trobo, per si et serveix d'ajuda. Fa un parell d'anys vaig descobrir que podia fer fantasia activa i de tant en tant, si em sento més confosa de l'habitual, n'escric una; sempre és la mateixa, és a dir, que la reprenc on es va quedar l'anterior encara que fos mesos enrere (la típica novel·lista punyetera amb ment d'una sola pista).
Sigui com sigui, portava setmanes i setmanes caminant per un desert interminable anomenat La Plana de Sorra, sota el braç, un ou que m'havia donat una dracona, i intentant oblidar el que m'havia dit que fes amb ell, és a dir «Agafa un pal i trenca'l». Quan finalment obeïa les seves ordres, em convertia en la filla de la dracona i allà era jo, a la seva cova (i es tracta d'una dracona enorme, imponent i desagradable) i ella em deia amb impaciència que m'afiles les urpes. Perquè he de sortir a menjar cavallers.
Encara m'hi resisteixo. No deixo de dir que NO vull menjar cavallers. Els cavallers són valents i nobles i les seves armadures no són gaire resistents, etc. No és just. Però me n'he menjat un amb considerable plaer, ho he de reconèixer. Estava pensant en alguna cosa o altra de les que he escrit i de sobte una veu, una veu masculina jove carregada de seguretat i arrogància va dir, amb menyspreu: «Això no ho has fet tu, saps?». I vaig perdre els estreps, vaig dir «I tant que ho he fet!» I me'l vaig menjar. Zas! [...]
L'Alli va respondre sis mesos després:
21 d'octubre del 77
Ah, sí estimadíssima Starbear:
Estava donant voltes als teus comentaris sobre que ara sabem menys l'una sobre l'altra ara que ens coneixem com a dones... o parts de dones. [...] D'haver estat Tiptree –no, si Tiptree fos– el personatge extern, de manera que ens trobéssim en carn i ossos com a home gran i dona jove —o, millor dit, com a dona en la seva millor edat—.
Me'n puc imaginar perfectament. Com m'hauria tret el barret, hauria fet una reverència profunda prenent-te la mà amb una expressió que digués Oh, la meva Reina i Qui tingués quaranta anys menys –i després em retiraria i llançaria uns focs artificials acuradament planificats (obtinguts a Hong Kong) que haurien omplert el cel de dracs en caiguda i cors entrellaçats, i escrit sobre tot això, en lletres de foc verd fins al zenit, URSULA K. LE GUIN [...]
Tanmateix, quan ens trobem com a dones es produeix un estrany descens a la realitat, una pèrdua del mite... I sóc conscient que semblo massa forta, una veterana curtida de guerres, i alhora una ploramiques vulnerable amb el pit visiblement obert a les mateixes preocupacions domèstiques (excepte pels fills, dels quals em va privar la natura) (o potser un maleït ginecòleg incompetent... un detall la intrusió del qual James mai hauria permesa); a més una biografia llarga i indòmita, rematada amb una aroma d'històries contades i recontades d'abusos que resulten notables en la dona –molt dona– és una cosa molt diferent...
Però no ho és, és el mateix. Només que jo em quedo enrere, amagant les potasses darrere l'esquena, temorosa d'acostar-me massa al que sé que és el camp d'un radar d'una sensibilitat exquisida, temorosa de fer mal als meus tentacles invisibles.
Potser tot es resumeix en què com a dona se'm percep com a vigorosa (excepte per les ocasions interminables i invisibles en què m'amago en una habitació fosca amb un drap fresc al cap, amb els sentits sobrecarregats, el cor desitjant l'oblit. Autocompassió... que Tip mai hauria tolerat), mentre que com a home se'm percep com a amable. És un material meravellós per pensar i reflexionar. [...]
Amb estima i coets, Tip/Alli
En part a causa de la mala salut i la depressió de l'Alli, no es van tornar a escriure fins al 1979. El 14 d'abril, l'Alli va enviar una carta trista en què es queixava que encara no sabia com escriure-li a la seva amiga per correspondència. «Se'm fa tan estrany escriure't com jo mateixa, com una altra simple dona, amb tot el que això implica d'alguna manera. Tot el que t'he dit és cert, els sentiments no han canviat, però s'ha trencat algun motlle i encara no se n'ha format un de nou».
El 19 d'abril, Le Guin li va contestar amb una carta per animar-la. No es podia recuperar el seu antic coqueteig, però Le Guin empenyia la seva amiga a replantejar-se la seva percepció d'ella mateixa:
«Tots canviem. Tu només has canviat de forma una mica més abrupta... o aquesta ha estat la sensació. No et preocupis. Sí, hi va haver engany i durant un temps això em va preocupar, però ja no. Tu no ets la persona que m'escrivia, però jo tampoc sóc la persona que t'escrivia a tu, així que partim d'aquesta base (com sempre)».
Després d'això van reprendre un debat sobre l'ús del present en la ficció i les lectures de Lukacs d'Ursula, i l'auge de Margaret Thatcher, i els gats. Feien bromes lingüístiques i pensaven títols per a la segona novel·la de Sheldon. I l'Alli Sheldon va aconseguir transformar el seu enamorament per Le Guin en una empatia i una preocupació més profundes.
Les seves converses van durar fins al maig de 1987, quan l'Alli Sheldon, malalta i deprimida, es va suïcidar a l'edat de 71 anys. No hi va haver final feliç, però, al final van ser capaces de veure's l'una a l'altra, parcialment, i de parlar sobre què podria significar ser l'altra en escriure. En paraules de l'Alli, quan l'Ursula la va desafiar a acceptar el canvi que s'havia produït en els seus personatges: «Saps que crec que començo a conèixer-te per fi?».