“Com ho sap?”. L'editor de The New Yorker, William Shawn, va garabatejar la pregunta a llapis en una de les primeres escenes familiars d'Amb sang freda (1966), que aleshores encara no existia com a novel·la. Havia de ser un reportatge publicat en quatre parts per una de les revistes nord-americanes pioneres en la verificació de dades i no entenia com Truman Capote podia saber de què van parlar les víctimes d'un assassinat múltiple just abans de morir.
Després, va afegir: “No hi ha testimonis?!”. La pregunta va quedar sense resposta, com moltes altres a les galerades de la que havia de ser la obra fundacional del true crime. Un llibre destinat a ensenyar-se a les escoles de periodisme com a exemple de precisió periodística i tècnica literària. El que Truman Capote va batejar com a “novel·la de no-ficció”.
Portada de 'Amb sang freda'
La història d'Amb sang freda va començar com un “bescanvi” uns cinc anys enrere. Capote devia a New Yorker un reportatge sobre les condicions de vida a Rússia pel qual ja havia cobrat les despeses del viatge, però es va veure incapaç d'escriure'l. Va llegir una columna al NYT sobre l'assassinat d'un granger, Herbert Clutter, la seva dona i dos dels seus fills adolescents a casa seva a Holcomb, Kansas.
Va passar la matinada del 15 de novembre i la policia encara trigaria una mica més d'un mes a trobar els assassins a l'altra punta del país. Immediatament, el novel·lista va proposar a Shawn escriure sobre la reacció dels veïns d'aquest poble de no més de 270 habitants davant un crim tan atroç i inexplicable.
Bé, aquesta havia de ser la idea inicial. Però tot va canviar després de la detenció dels presumptes assassins, Perry Smith i Dick Hickock. Aleshores Capote ja no sabia què l'atreia més, si el dolor d'un poble o el d'aquells que el van causar.
Diane Edwards, neboda dels Clutter, recordava Truman Capote parat davant la casa de la família, mirant i donant voltes, i ho va sentir “com una invasió”. Així ho explica a la docu-sèrie Coldblooded (2017), que reexamina el cas i el backstage de la novel·la de Capote des de la perspectiva dels seus protagonistes.
Entre ells, els supervivents de la família Clutter, el fill del cap de detectius de la KBI Al Dewey Jr o Gerard Clark, el biògraf de l'escriptor. Els seus testimonis, units a les imatges d'arxiu del cas i les declaracions del detectiu Dewey i el mateix Capote, podrien donar lloc a un segon llibre, potser titulat Amb sang freda.
La idea no és meva, sinó seva. Quan Truman Capote diu que per escriure una cosa com aquella novel·la cal deixar que la emoció et travessi una i una altra vegada, fins que et tornis tan fred com el cul d'un ós polar... Potser aquestes no eren les seves paraules, però, eh, tampoc els Clutter parlaven així. I potser ni tan sols la gent de Holcomb.
Fins i tot, va confessar Capote el 1984, una mica abans de morir alcoholitzat i addicte als barbitúrics, hi havia una escena final completament inventada. En ella, el detectiu Al Dewey Jr. i una amiga de la filla dels Clutter es troben al cementiri davant la làpida de la família. Després el detectiu va marxar deixant enrere “el xiuxiueig de les veus de l'aire en el blat tombat pel vent”. La vida seguia avançant malgrat la tragèdia, almenys per a alguns.
La temporada del faisà a Kansas
Tot i que l'escriptor Tom Wolfe, que sí que era periodista, va incorporar un fragment d'Amb sang freda a la seva antologia sobre el Nou Periodisme que s'estava fent als Estats Units entre 1960 i 1970, ningú avui dia es referiria a Capote com a periodista.
Portada de 'El nou periodisme' de Tom Wolfe
Va ser un novel·lista, un guionista, un dramaturg, fins i tot un actor ocasional. I, com no, vivia envoltat d'actors. De fet, si en les seves primeres incursions a Holcomb Capote es va fer acompanyar de l'escriptora Harper Lee per ajudar-lo en les tasques de documentació, un cop escrit el reportatge va tornar al poble el 1964 amb un altre col·lega del seu cercle de société intel·lectual.
Sandy Campbell era un ex actor de Broadway reconvertit en literat i fact checker de la revista, que cantava com una cloïssa en aquell món de grangers, fins i tot més que Capote. Campbell es va dedicar a revisar noms, dates i distàncies, o qüestions com quan era la temporada del faisà a Kansas, però no va intentar verificar els diàlegs o les accions que apareixien a l'article.
Així ho explica el periodista i professor de la Universitat de Delaware Ben Yagoda a About Town: The New Yorker and the World It Made (2000), un llibre sobre la història de la revista on afirma que la feina de Campbell, a qui per cert va escollir el mateix Capote, va ser més la d'un editor de guions que la d'algú dedicat a investigar quanta ficció hi havia a la gran “novel·la de no-ficció”.
Papi Dewey i l'entrenador
Un dels factors que més van incomodar els primers lectors d'Amb sang freda va ser que Truman Capote, que tot i tot era un maleït geni, va aconseguir humanitzar els assassins dels Clutter fins al punt que no desitjaves que fossin executats. El lector, òbviament, no l'escriptor, que necessitava les seves morts per posar punt i final a la història. El que va suposar per a Capote una contradicció enorme i un karma negríssim que el perseguiria fins a la tomba.
Sobretot pel que fa a la seva amistat amb Perry Smith, en qui veia una mena d'alteritat seva amb una infància infinitament més tràgica. Fins i tot va arribar a dir que tenia la sensació que tots dos s'haguessin criat a la mateixa casa, només que van sortir per portes diferents.
Les seves visites i més tard les seves cartes es van prolongar durant els cinc anys que Perry Smith i Dick Hickock van passar al corredor de la mort. Dick, més astut i cínic, no va trigar a ensumar-se que el llibre de Capote no els salvaria de la forca tot i haver-los pagat l'advocat, i va decidir explicar la seva pròpia versió abans de morir.
Tots dos havien cobrat per les entrevistes molt més que un parell de dòlars per a cigarrets: “Pagament a Perry Smith: 100 dòlars; a Hickock: 100 dòlars”, segons va apuntar l'escriptor a les seves notes de despeses. L'equivalent actual a uns 800 euros per barba. Un bon pessic per a l'economat.
No només l'entorn dels Clutter estava molest amb Capote per la manera com havia descrit les víctimes convertint, per exemple, Bonnie Clutter en una dona malaltissa que en poques ocasions s'aixecava del llit. També alguns agents que van treballar en el cas estaven que trinaven per les llicències que es va prendre l'escriptor en una cosa completament essencial en un true crime: la investigació.
Entre ells, Harold Nye, que al llibre i a la pel·lícula homònima apareix sonsacant informació als pares de Dick Hickock sense esmentar els crims, quan en realitat eren tres agents els que van interrogar únicament la mare. A més, Nye estava furiós per l'excessiu protagonisme que el cap de detectius Al Dewey Jr. té a l'obra; el que és bastant més greu que una mica de pilota gratuïta i una amistat que fa cringe —segons els diaris de Campbell, Capote anomenava “papi” al detectiu i Dewey Jr., de tornada, el deia “entrenador”—.
L'obstinació d'acabar amb Capote
L'any 2013, el Wall Street Journal va treure a la llum expedients de l'Oficina d'Investigació de Kansas (KBI) que suggerien que la policia va perdre un temps preciós darrere d'un sospitós local i que aquells cinc dies de retard —que no figuren al llibre— haurien evitat l'assassinat d'una altra família comès per la parella de criminals a Florida durant la seva fugida. Hi havia també molts altres detalls, com que el crim podia ser un encàrrec.
“Existeix tota una indústria paral·lela dedicada a desmuntar les afirmacions de Capote sobre la seva total exactitud, incloses les contradiccions dels detectius que van treballar en el cas i dels familiars de la família Clutter”, escriu el periodista Neely Tucker en un article del blog de la Biblioteca del Congrés sobre les llibretes de notes de Capote.
L'afirmació, escrita entre parèntesis, em sembla graciosa. M'imagino una horda d'acadèmics i periodistes conspiranoics obstinats en destruir la reputació d'un geni. Tucker li treu ferro a l'assumpte, insistint que les notes desmenteixen les llibertats que presumptament es va prendre l'escriptor.
Tot i que moltes cites recollides a les llibretes no s'atribuïen a ningú o eren tan breus que només un novel·lista excepcional, i Capote ho era, va poder convertir-les en pàgines i pàgines de narració. Són com “el xiuxiueig de les veus de l'aire” amb què acaba el llibre; un gemec col·lectiu. Una manera de posar en paraules els sentiments i pensaments de la gent de Holcomb. El que confereix a l'obra, segons el periodista, una “versemblança inquietant”.
Estic d'acord amb Neely Tucker, aquesta llicència prodigiosa no té importància. El que va fallar no va ser Capote intentant explicar una història, sinó la narració que excedeix el llibre. La seva llegenda. Aquesta necessitat promocional de vendre Amb sang freda com un testimoni “real”, quan la literatura o fins i tot la memòria són la realitat editada.
La realitat que a cadascú li travessa de manera diferent. Fins i tot el mateix Shawn, l'editor de New Yorker, es va lamentar d'haver publicat el reportatge que va donar lloc al llibre.
El periodisme es deu a una ètica professional de la qual la literatura queda exempta. Al reporter li correspon la tasca de balancejar les aigües, que mai seran del tot cristal·lines. Pretendre legislar sobre el true crime, com passa a Espanya amb l'anunciat projecte de llei, no tindrà més efecte que infantilitzar i empobrir.
Fins a quin punt es protegeixen les víctimes o es silencien els fets? A qui convé? Es legisla sobre la moral, no sobre l'ètica. Que existeixi una “indústria paral·lela dedicada a desmuntar les afirmacions de Capote” és el més saludable que li pot passar al true crime. Que les togues no s'utilitzin com a pitets.