Letra Global amb Ursula K. Le Guin i James Tiptree Jr./Alice Sheldon. Després d'un acord amb la prestigiosa revista Granta en espanyol, publicada per Vegueta, Letra Global presenta una selecció dels millors textos, com a mostra de la literatura contemporània. Granta en espanyol, publicació dirigida per Valerie Miles, ha aconseguit una gran repercussió gràcies a l'atenció i a la cura d'escriptors de tots els continents.
La correspondència dels escriptors va aparèixer al número 3 de Granta, sota el títol Cartes entre Ursula K. Le Guin i James Tiptree Jr./Alice Sheldon. L'edició va ser realitzada per Julie Phillips i Lisa Rogers.
4 de desembre de 1976
Queridíssima Starbear, gràcies a Déu!
La teva carta meravellosa m'ha sacsejat, de tan espantada que estava. Ai, tres vegades beneeixo la teva ànima.
Crec que ja saps com em sento. La por a la decepció perquè tanta expectació s'hagués quedat al final en la broma d'una matrona madura de classe mitjana. Per descomptat, tot la resta —les aventures del passat— és cert; solen dir-me que he portat una vida emocionant/glamurosa/què sé jo, però a vegades no la vaig sentir més que com un munt de feina i temor. [...]
Pel que fa al coqueteig, no n'estiguis tan segura, senyora meva. Sens dubte no pots coquetejar amb l'Alli, qui fa quaranta anys va poder ser o no una lesbiana frustrada, però al voltant de la meva espatlla esquerra revoloteja una figura prima vestida amb blancs tropicals, una faixa d'un vermell desvaït i somnis absolutament irrealistes de passejar amb tu, com ja he dit, sota la claror de la lluna de Madagascar, on els lèmurs onegen les seves cues anellades.
Veus, jo pertanyo a aquella darrera generació en què les persones encara coquetejaven amb persones, es coquetejava amb la ment, amb l'espurna d'una ànima amb una altra, la tensió entusiasta i hilarant d'una espurna que salta d'una ment a una altra, l'efecte curiós de... l'atenció, l'admiració, l'encantament absolut encara que potser momentani.
Sense les seqüeles actuals de la inevitable habitació d'un motel, ni la penombra de l'hotel Plaza, les robes que cauen a terra, els toquetejos... i després comprendre que en realitat la cosa no anava d'això i que, de fet, a menys que hi hagi hagut sort, s'ha destruït l'espurna.
Així que si sorgeix l'ocasió, et prego que em permetis exhibir la meva cua de paó... és curiós que el coqueteig en realitat consisteixi a presumir, sabent que l'altre ens mira, ens admira completament. Malgrat l'abisme físic d'impossibilitat, malgrat tot excepte el reconeixement extraordinari d'algun moment mútuament fascinant, l'instant afortunat en què l'ull íntim veu allò desconegut, el... Ai, com divago!
Ja saps... sempre ho saps. Déu et beneeixi, la meva Starbear.
A la qual cosa K. Le Guin va respondre:
10 XII 1976
Allitree,
[...] Al coqueteig entre ments em referia. Se'm dóna millor amb els homes que amb les dones i ho gaudeixo immensament. Segurament per haver crescut amb tres germans grans i un pare encantador, però també seguint l'exemple de com la meva Indescriptible Mare aconseguia que el pompos i rondinaire Catedràtic d'Això i d'Allò mengés de la seva mà i es mostrés enginyós en lloc d'autoritàri [...] Sigui com sigui, sempre tendeixo a representar el paper de la Brillant Germana Petita [...]
Alli, he de continuar anomenant-te Tree, arbre, almenys de tant en tant, per totes les metàfores i connotacions arbòries que he desenvolupat en la meva ment al teu voltant; Tip s'uneix a les moltes altres Fantasies que tinc i faig i estimo (estimava), com Darcy i Heathcliff, ja saps. Però he de conservar el meu Tree, el Tree en què s'aguanta Bear, la teva óssa. Et sembla bé? Ja saps que ETS l'arbre, oi?
Amb afecte, Bear.
Alice Sheldon va adoptar el nom Tiptree guiada per un impuls, un pseudònim descartable amb què presentar alguna història barata de ciència-ficció. Les cartes que va rebre quan es van vendre les històries anaven dirigides al «Sr. Tiptree» i ella les va contestar. Mai va dir que fos un home, però va deixar que els altres ho creguessin.
Com ella mateixa va comentar després, «El que va començar com una broma es va colar somiant en la realitat». Al cap d'un temps, sentint-se constrenyida per un nom masculí, va provar d'utilitzar el pseudònim femení Raccoona Sheldon, però aleshores quedava massa poc d'Alli: li havia lliurat a Tiptree la seva pròpia història personal.
El pseudònim havia funcionat com una màgia poderosa per escriure, que permetia a Sheldon evadir-se de l'autocensura i jugar a explorar emocions prohibides. La veu masculina l'havia ajudat a reclamar el seu potencial creatiu. També havia estat, com va detectar Le Guin, una manera d'expressar i explorar la seva atracció no admesa i gairebé no reconeguda cap a les dones. Però va arribar un moment en què va sentir que havia perdut el seu ésser, la seva potència, el seu amor.
El 20 de desembre de 1976, l'Alli va respondre amb una carta llarga i depriment. Hi parlava d'un intent de suïcidi que havia comès sent adolescent i explicava que sempre havia planejat suïcidar-se si la depressió es feia insuportable:
Durant un temps em semblava important i satisfactori esbrinar com desfogar el meu sentiment d'empresonament a través de les meves històries; ara també estic perdent això i em trobo en un estat d'ànim tan terminal, esperant amb bona salut una mort que sembla retardar-se, que em costa comunicar els meus veritables sentiments a ningú per por de contaminar-los.
Pateixo horriblement, però, per una mena d'alienació, una anhedònia de l'ànima. Beneixo tots els actius, els alegres remenadors, però no hi ha res al món per la qual cosa jo moure una mà... excepte per ofegar el mal que està encegant el meu amic de l'ànima, el meu marit.
Le Guin va respondre el 2 de gener de 1977 amb una carta llarga i amable en què donava indicis dels seus propis episodis de depressió però afirmava no entendre'n les causes ni els remeis.
Així que no puc ajudar-te com voldria, excepte amb paraules, paraules, minúsculs caps de tela d'aranya que es fila entre nosaltres; a vegades són d'una fortalesa sorprenent. La teva profunda depressió il·lumina la força de la teva escriptura.
A vegades les teves històries són tan amargues al gust que m'encongeixo i m'aparto perquè no vull admetre el que de veritat dius en elles; però no és més que un gest corporal, la ment diu Sí, oh, sí. Gran veritat. Hi ha molt pocs autors que tinguin aquest poder per forçar l'acceptació i l'acord. És el poder de la veritat, per descomptat.
Sheldon no va respondre: havia marxat amb el seu marit al seu viatge anual d'hivern a Mèxic. Le Guin li va tornar a escriure.
7 II 1977
Estimada Allicampane Raccoona Gerbilia Tippo Sempervirens:
PER QUÈ te'n vas sempre al maleït Yucatán quan més et necessito? [...]
Vull explicar-te unes coses que m'han estat preocupant, però no sé com fer-ho perquè m'afecten massa i estic alterada com si tingués disset anys. També està relacionat amb això del Masculí i el Femení dins d'una Dona. Veus, últimament em ve molt soroll de fons des de l'activisme femení perquè sempre escric sobre homes.
Abans la gent em preguntava coses i jo deia Bé, mira, no sé per què faig això, a part d'algunes coses òbvies com haver crescut amb un pare impressionant i tres impressionants germans grans i haver absorbit molts valors masculins, però això no ho explica tot perquè també vaig tenir una mare impressionant que va aconseguir convertir-me –un cop superada la fase dels pantalons texans i els Cavalls– en una dona a qui li encantava ser dona; així que jo tampoc ho entenc, així que parlem-ne, i llavors en parlàvem.
Però ara em ve un munt de virulència i sembla que s'hagi passat la fase de parlar sobre el tema. [L'autora de ciència-ficció] Joanna [Russ] em va escriure deu pàgines per dir-me que totes les meves dones són ties Tom i que, de totes maneres, cap dels meus homes té collons i jo vaig ser totalment incapaç de respondre-li.
I m'han estat arribant coses semblants. I el cas és que no em preocupa gaire si tenen raó o no, però sí que estan tocant alguna cosa dolorosa que tinc dins sense resoldre, sense solucionar. Ho sé perquè cadascuna d'aquestes ocasions m'afecta tremendament i ho rumio i ho rumio i ho justifico i argumento i em desquito, etc. etc. (tot això en la meva ment). Així que, és clar, em dedico a projectar com una boja i dins meu hi ha alguna cosa a la qual no he pogut enfrontar-me durant tots aquests anys. Però no aconsegueixo descobrir què.
Em pregunto si tu hauràs tingut alguna idea sobre el tema. Una cosa que em sembla que està malament –i que potser és el motiu pel qual no aconsegueixo arribar enlloc considerant l'assumpte des d'aquesta perspectiva– és que no entenc per què les dones hem d'escriure sobre dones. ¿La nostra perspectiva dels homes no és també la perspectiva única d'una dona? [...]
Però tot això no són més que arguments defensius, encara que siguin correctes. El que no canvia és que, fins al manuscrit que acabo de terminar aquesta setmana, mai havia tingut una protagonista femenina: el més que m'hi havia acostat ha estat amb un andrògin i, en un parell d'ocasions, un matrimoni. (En realitat, sobre el que VULL escriure és el matrimoni). Perquè no era capaç. El meu geni es negava a produir una heroïna. Per què? Per què no puc dir-li al maleït geni el que ha de fer? Qui li dóna les ordres? [...]
Necessito parlar amb una dona, però ha de ser una dona que sigui una dona, amb una mèdul·la femenina... En altres paraules: si encara et conegués com a Tiptree no t'hauria pogut explicar aquestes coses. Sigui com sigui, si tens alguna Opinió al respecte, explica-me-la. Em sento ximple de rematada, una adolescent de quaranta-set anys. [...]
Sheldon no va contestar aquesta carta. Ni com a Tip ni com a Alli se sentia capaç d'argumentar sobre escriure amb Le Guin, ni de respondre a les seves preguntes sobre com ha d'escriure una dona. Potser no era capaç d'explicar el seu propi procés creatiu.
Potser la pregunta l'afectava de manera massa íntima o li havia fet mal el rebuig accidental de Le Guin cap a les dones que no tenen «una mèdul·la femenina». En tot cas, després d'una altra carta infeliç de l'Alli, en què es queixava d'una sensació d'«irrealitat», l'Ursula va donar una oportunitat a l'humor.
Continuarà...