“Aguilar no mor amb Fontaneda”, explica Laura Sanz Corada “als seus voltants també hi havia les fàbriques de Gullón i de Siro”. De fet, va ser Siro l'empresa que va assumir la gran majoria de treballadors que van perdre la feina quan Fontaneda va acabar en mans de United Biscuits i va canviar de localització.
Sanz Corada, antropòloga i escriptora —és autora de dos poemaris, Matar la geografia dels cossos de pedra i Bruma calima— torna a Aguilar de Campoo per reconstruir la història de les treballadores de la fàbrica Fontaneda. Galleteres (La caja books) és, com diu el subtítol de l'assaig, l'altra memòria de la galeta Maria: Sanz Corada posa el focus en allò que no es va veure, en la realitat darrere dels anuncis i les melodies que van convertir la galeta de Fontaneda en l'esmorzar de diverses generacions.
Portada de ´Galleteres´
Corada ni tan sols posa el focus en la història dels seus fundadors, als quals dedica algunes pàgines, sinó en el poble i, més concretament, en aquelles dones que, com la seva mare, van redefinir la fàbrica amb la seva lluita sindical, amb la seva batalla per uns drets laborals que avui donem per fets.
Per explicar, però, la història de la seva mare i de les seves companyes, Corada reconstrueix la història dels seus avis, aquella generació d'homes i dones que van deixar el camp i van veure en la fàbrica una sortida, un camí cap a una major prosperitat. Un llibre interessant que posa de relleu, com ho van fer en el seu moment Pardo Bazán i Luisa Carnés, les dones treballadores i la seva lluita sindical.
“Quina por que només quedi el relat, o que bé que existeixi el relat. En realitat: quina por heretar un relat que no sigui del tot nostre. I tanmateix: quina sort poder reescriure'l”. Galleteres neix d'un compromís ètic amb una història que s'havia de contar?
Que bonic que hagis triat aquest fragment, perquè mentre escrivia anava apareixent cada cop amb més força la pregunta sobre quina era la meva legitimitat a l'hora de narrar aquesta història, no havent treballat jo a la fàbrica. El llibre neix de la necessitat de narrar el poble Aguilar de Campoo, que sempre havia orbitat al voltant de la fàbrica i el relat del qual havia posat al centre la galeta i la seva fama, obviant la realitat de la fàbrica i de qui hi treballava dins. És a dir, ens explicàvem la història del poble a través de la fàbrica com a marca, a través del nom de la galeta.
Em semblava pervers que un poble amb una idiosincràsia i amb una vida sociocultural i històrica tan rica, només pogués tenir una història registrada i que, a més, aquesta història tingués a veure únicament amb una marca multinacional. Com a escriptora, tenia la possibilitat de teixir un text col·lectiu en què moltes de les dones treballadores de la fàbrica poguessin abocar la seva història. D'aquí que el llibre begui tant de testimonis orals i, per tant, sigui un treball de reescriptura, però de manera col·lectiva: la transcripció dels testimonis és una forma de reescriptura, però reescriptura és també el record d'aquestes dones de les seves vivències a la fàbrica i reescriptura és la possibilitat de plantejar un nou relat del poble. I aquest element col·lectiu dels testimonis em va permetre reconciliar-me una mica amb els dubtes entorn de la meva legitimitat, amb la pregunta de què feia jo escrivint aquesta història.
Més enllà del component literari, aquesta recerca dels testimonis, aquesta indagació en els diferents records i vivències, és, en part, conseqüència de la seva formació com a antropòloga?
Per descomptat. Podria haver optat per un procés d'escriptura més de despatx, és a dir, un procés d'escriptura que partia de la lectura i de la documentació a partir de la molta literatura que hi ha sobre el tema. Tanmateix, no podia fer un exercici d'aquest tipus i deixar de banda precisament aquesta part de la història que no es tenia en compte i que tenia a veure amb les treballadores. A més, aquests testimonis orals eren allà, només calia escoltar-los; les galleteres podien explicar encara la seva història, així que no podia obviar-les de cap manera.
D'aquí l'elecció del mètode etnogràfic en la fase prèvia a l'escriptura, que és una escriptura literària. En el meu cas, per la meva formació i pel que sóc, no aconsegueixo concebre la literatura sense passar prèviament per un procés etnogràfic i atendre totes aquestes veus que estan voltant i que existeixen fora del text. En aquesta necessitat, la formació professional influeix, però també hi ha molt d'intenció.
Vostè observa com les galleteres van explicant la seva experiència de manera paulatina, els seus records apareixen a poc a poc i no sempre davant de la gravadora.
Crec que, davant un projecte com el de Galleteres, era imprescindible reconciliar-me amb el fet que em trobaria amb moltíssims camins morts, és a dir, amb el fet que m'endinsaria en el tema amb moltes preguntes, de les quals moltes no trobarien resposta, i que sortiria del tema amb més preguntes encara que, a més, acabarien dirigint el text cap a altres llocs no necessàriament previstos.
Fer-se càrrec o reconciliar-se amb la idea que no hi haurà necessàriament respostes per a molts dels teus interrogants és el punt de partida per a indagacions com aquesta, en què es treballa amb un material tan sensible com el testimoni de les treballadores galleteres, moltes de les quals van ser acomiadades en un ERO al 96-97.
I recordar el que va suposar l'ERO no era fàcil.
De fet, jo vaig començar a escriure amb la idea que m'enfrontaria a un dol: moltes de les galleteres es referien a l'ERO com una ferida, ho recordaven amb dolor, entre llàgrimes. Enfrontar-me a aquesta mena de dol implicava també parlar amb la meva mare, abordar amb ella l'experiència de la fàbrica des d'una doble perspectiva: la d'investigadora i la d'escriptora. No era una cosa senzilla, tenia un element gairebé performatiu.
Tanmateix, ha estat interessant veure com jo buscava abordar una qüestió, però la conversa, amb les seves contradiccions i les seves pauses, prenia un altre rumb per després acabar endinsant-se en aquesta qüestió de manera natural. La comunicació amb una mare mai és fàcil i, en el nostre cas, era encara més complex, perquè, a més de com a filla, jo m'acostava a la seva història com a investigadora i com a escriptora.
Escriu: “Jo sóc una trànsfuga de la indústria, la meva mare va ser una trànsfuga del camp”. La història de la galeta és la història del seu poble, però també i sobretot la història de la seva família i, per tant, també la seva.
Vaig haver d'avançar molt en l'escriptura per adonar-me d'això en el sentit que, quan vaig començar a desgranar la història oficial de la fàbrica i del poble, vaig haver de partir de la història de la família Fontaneda i indagar en qui era l'Eugenio i com i per què va arribar a Aguilar. A mesura que reconstruïa la història de la família Fontaneda anava apareixent la història dels Corada, la meva família materna, on es reflectia la vida i les maneres d'Aguilar d'aquells anys, una vida i unes maneres influenciades per aquella fàbrica familiar on van començar a treballar molts homes que venien del camp.
En aquest abandonament del camp, la història dels Fontaneda i Corada era similar, així que vaig decidir abandonar, en part, la reconstrucció de la història dels Fontaneda i centrar-me en els Corada.
Començant pel seu avi.
Exacte, un home que venia del camp. I a través dels meus avis i, després, de la meva mare em vaig adonar que podia narrar com es transformava la societat al llarg de les dècades i no només a escala local, ja que el poble d'Aguilar estava inserit en un context nacional més ampli: l'entrada de les fàbriques d'homes i dones que venien del camp tenia a veure amb la industrialització, que va marcar un abans i un després en la societat, i la pèrdua de llocs de treball, dècades després, tenia a veure amb la reconversió industrial, que va significar també un altre canvi d'època al voltant de la dècada del 2000.
Els diferents canvis d'època es reflecteixen molt bé en les vides i cossos de les treballadores, des d'aquelles que van començar als anys vint a la fàbrica fins a les generacions més joves com la seva mare.
La llàstima és que dels anys vint gairebé no tenim documents ni testimonis. Hi ha alguns indicis que ens diuen que ja per aquells anys hi havia treballadores dins de les fàbriques i això significa que començava a produir-se una diversificació laboral entre diferents sectors. M'explico, als vint, la majoria de les dones eren ramaderes i pageses. El mateix passava amb els homes que, com el meu avi, no veien en el camp un futur per a les seves filles.
D'aquí que el meu avi, Domingo, fa possible aquest relleu per a les seves filles i, signatura mitjançant, permet que puguin treballar a la fàbrica. Parlem de l'Espanya franquista, així que les dones joves, per poder treballar, necessitaven la signatura del seu pare per poder treballar. Per la seva banda, la meva àvia, representa una altra generació: ella és la que està a casa, però en realitat és la que ho sosté tot, la que sosté la casa, encara que sense que ningú li ho reconegués. Veure el paper que ha jugat cadascú permet comprendre, sobretot, quines figures i quins rols es reconeixien i qui tenia drets i qui no.
De fet, vostè posa el focus en la lluita sindical de les galleteres de la generació de la seva mare.
Aquestes galleteres venen del franquisme, però entren encara joves a la democràcia. Representen aquest abans i després del franquisme: amb la Transició, ja poden entrar sense problemes als sindicats legalitzats i que res tenien a veure amb el sindicat vertical. Per tant, comencen a lluitar per un altre tipus de drets, comencen a ocupar altres llocs de treball -ja són primeres files- i deixen de ser tan invisibilitzades com les companyes que les havien precedit. En aquest sentit, el retrat que faig d'aquestes dones em permet reflectir una època i també l'empenta de totes aquestes dones galleteres, que van aconseguir molt en termes de drets laborals.
En aquest sentit, en llegir-la tenia molt present Tea Rooms de Luisa Carnés per com l'àmbit laboral es converteix en lloc de politització i d'unió reivindicativa de les dones.
És cert, en part. Vaig començar a escriure amb aquesta idea, però, a mesura que parlava amb les galleteres i indagava en la seva experiència em vaig adonar que hi havia certa trampa en el fet de tractar la fàbrica des d'aquesta idea de compromís, unió i politització. És cert que la fàbrica va ser un lloc clau per a la col·lectivització i, molt probablement, encara falten moltes peces del trencaclosques per arribar a entendre què ha suposat socialment, demogràficament i econòmicament la presència de la fàbrica al poble.
Dit això, el problema és que, quan parlem de treball femení, es tendeix a idealitzar la fàbrica definint-la com un espai de col·lectivitat. I el que a mi m'han explicat les galleteres és que, és cert, que a la fàbrica hi va haver molta amistat i molt companyonia, però va ser també un lloc marcat per les tensions, l'assetjament i les rivalitats. Això es veu clarament el 1996, quan la majoria de les 123 persones que estan a la llista d'acomiadaments són dones que pertanyen a Comissions Obreres. Aquestes recorden amb molt de dolor la solitud que van sentir, ja que hi va haver companyes que ni tan sols van aconseguir mirar-les a la cara.
És a dir, aquell espai potencialment de col·lectivitat que era la fàbrica queda totalment tallat amb l'arribada d'una multinacional. Aquestes dones, que havien aconseguit una sentència històrica que igualava el salari d'homes i dones en el mateix lloc de treball, intenten que segueixi sent un espai col·lectiu sa, però, amb l'ERO en gran part tot s'ensorra. Elles són les primeres que van al carrer i que són penalitzades, amb l'acomiadament i la indiferència, pel fet d'haver lluitat, pel seu compromís sindical.
I la indiferència aquestes dones la pateixen també per part de les seves companyes.
Sí, perquè la qüestió no era de gènere, sinó d'activisme sindical. De fet, quan des de Comissions Obreres organitzen un tancament a la fàbrica hi ha companys, alguns dels quals, a més, formen part del comitè d'empresa. És cert que dins del comitè hi havia certa divisió, però al sindicat hi havia molt companyonia i el particular del cas és que les dones eren les que estaven a primera línia. La mobilització de les treballadores d'Aguilar podia assemblar-se a les que es produïen als extraradis de Barcelona i Madrid, encara que els contextos fossin diferents. De fet, la solitud d'aquestes dones va ser deguda al fet que el poble no es va mobilitzar per donar-los suport i defensar el seu lloc de treball com sí que es va mobilitzar anys després.
Encara era una època en què la dona elogiada era aquella que no parlava, aquella que no intervenia en l'esfera pública.
És clar, perquè encara quedava molt per sedimentar, molt per assumir. A més, eren dones que no tenien referents i, de fet, no sé si fins i tot avui en la indústria agroalimentària trobem noms propis de treballadores i sindicalistes. Per exemple, sí que n'hi ha a la mineria i en l'àmbit tèxtil. Les cigarreres, igualment, eren més que conegudes aleshores, però en l'agroalimentari les dones no tenien visibilitat.
Totes elles tenien una jornada triple en el sentit que a més de treballadores, eren sindicalistes i mestresses de casa. Tanmateix, només ara, molts anys després, s'adonen de la càrrega de treball que portaven a sobre; “érem esclaves”, em va arribar a dir una de les dones, però, aleshores, no eren conscients de tot el que feien i les seves implicacions.
I el temps, imagino, que implicava el compromís sindical no era poc.
En absolut. La militància suposava moltíssimes hores. Quan vaig començar amb el llibre, el meu objectiu era retratar un grup molt més ampli de dones treballadores de Fontaneda, però la recerca em va portar a centrar-me gairebé exclusivament en les dones que, a més de mestresses de casa i treballadores, van donar tant per la militància i la lluita sindical.
I després parla de les filles d'aquestes dones, és a dir, de la seva generació: aquelles filles que ja no van seguir els passos de les seves mares i van marxar fora.
La generació de la meva mare ve d'un model fordista i, des de molt joves, el seu únic horitzó era el de treballar a la fàbrica. De fet, moltes d'aquelles dones no van voler estudiar, perquè per a elles el seu futur estava a la fàbrica. Per a les seves filles, que vam néixer a principis dels noranta, l'horitzó era un altre. Sobretot, era un horitzó molt més ampli en què hi havia molts altres tipus de feines cap a les quals mirar; a més, davant nostre hi havia la possibilitat de sortir del poble, una cosa a la qual ens animaven les nostres pròpies mares, que eren les primeres a no voler que treballéssim a la fàbrica.
I la majoria, de fet, no hem seguit els seus passos i hem marxat, però vull pensar que queda en nosaltres aquesta consciència militant que elles van tenir. Vull pensar que, si he escrit aquest llibre, és per la consciència social i política que m'ha transmès la meva mare. És cert que el context social d'avui és molt diferent: la nostra societat està molt més desmobilitzada respecte a la d'abans i crec que és important que aquesta desmobilització no ens faci oblidar tot el que hem heretat, no ens faci oblidar d'on venim i pels quins drets van lluitar les nostres mares. Penso, per exemple, en la seva lluita per la conciliació. Nosaltres donem per fets alguns drets, però aquests van ser lluitats i no s'han de donar mai per fets, menys encara en un moment de retrocés com el que estem vivint. No s'ha d'abaixar la guàrdia.
És cert, el que passa és que el moviment sindical està, potser, en les seves hores més baixes.
És així. A la feina cada cop estem més desmobilitzades, perquè vivim en un context social tan radicalment diferent d'aquell en què van néixer els sindicats que van conèixer les nostres mares. Tanmateix, crec que tot el que hem heretat de la consciència obrera, de la lluita sindical i de la mobilització és extrapolable a altres àmbits, més enllà del laboral. Penso, per exemple, en la militància pel clima, que actualment té molta força, perquè el clima és una qüestió que ens produeix angoixa respecte al futur del planeta. Per tant, el cos militant i compromès es pot posar aquí, en la qüestió del clima i en d'altres i, de fet, crec que és això el que s'està produint: moltes de nosaltres ens estem mobilitzant en altres llocs i per altres causes, però gràcies a aquesta consciència que ens han transmès les nostres mares.
La galeta Maria és un símbol. Diverses generacions hem crescut amb ella i amb les simfonies dels seus anuncis. Però tinc la impressió que tot l'engranatge publicitari ha servit per ocultar aquesta altra memòria o aquest altre relat entorn de la galeta, de la fàbrica i les seves implicacions.
Perquè el relat de l'empresa, de la marca, va tenir i té una força molt més gran que el dels testimonis orals de qui va treballar dia rere dia a la fàbrica. Sé que és gran, però la meva ambició amb aquest llibre és la de donar-li la volta a la galeta i poder així narrar l'intim i el quotidià de qui treballava per fer possible la galeta Maria. Jo, en viure tan de prop la realitat de la fàbrica i la producció de galetes, no vaig ser conscient del que suposava la galeta Maria fins que vaig marxar de casa.
Per a mi, era una cosa hiperlocal, una cosa vinculada exclusivament amb el meu poble. Escriure aquest llibre m'ha fet prendre consciència d'aquesta primera memòria, l'hegemònica i la compartida per tothom, aquesta memòria que fa de la galeta Maria un símbol per a moltes generacions. I, en part, també per a mi, perquè en tota aquesta història també hi ha un costat dolç per a qui vivíem a Aguilar. La fàbrica va donar de menjar a moltíssimes famílies, això és així, i jo, de petita, he gaudit molt menjant galetes amb la meva àvia i amb els meus pares.
Quina relació mantenen amb aquesta galeta i el que representa les treballadores de la fàbrica?
Depèn. M'he trobat amb testimonis molt dispars, perquè cadascuna va tenir la seva història: hi ha qui el 1997 va ser acomiadada, hi ha qui va continuar treballant, algunes van estar a la llista i d'altres no... Per tant, hi ha qui va marxar amb dolor i ràbia i, per tant, la seva reacció va ser la del boicot. Aquesta va ser una reacció força comuna i que encara perdura; de fet, és molt difícil veure algun aguilarenc consumint ja no galetes Fontaneda, sinó galetes United Biscuits, que va ser l'empresa que va comprar la fàbrica i la marca.
Tanmateix, la galeta segueix associada al que és familiar, segueix sent una expressió de tendresa i prova d'això és que, des de sempre, quan la meva mare em ve a veure, sempre em porta galetes. En concret, em porta galetes Gullón, la fàbrica de les quals està als voltants del poble, si bé es troben a qualsevol magatzem. I el que fa la meva mare ja ho feia el meu avi, quan, en tornar de la fàbrica, portava a la meva mare, aleshores nena, una xocolatina. Perquè un aliment no és només el que ens posem a la boca per menjar, sinó que ens alimenta l'ànima.