Ilustración de Álvaro Pombo
Lletres

Álvaro Pombo i la ficció de les segones autobiografies

L'escriptor santanderí publica una nova i saborosa col·lecció dels seus relats autobiogràfics, on entrecreua el paisatge de les seves memòries amb la invenció

També: El fèrtil joc de miralls d'A. S. Byatt

Llegir en Català
Publicada

Per dir-ho a l'insigne manera de Cervantes en el pròleg del seu Persiles, on l'autor del Quixot s'acomiada de nosaltres amb pena infinita —“El temps és breu, les ànsies creixen, les esperances minven, i, amb tot, duc la vida sobre el desig que tinc de viure”— però al mateix temps amb esperit alegre —“Adéu, gràcies; adéu, gràcies; adéu, dons; adéu, amics alegres; que jo me'n vaig morint, i desitjant veure-us aviat contents a l'altra vida!”—.

Ilustración de 'La literatura de Raúl Núñez'

L'habitual quan un està amb el peu a l'estrep és que es faci recapitulació, potser també un ajust de comptes, es recordin els moments feliços, dediquem un instant a pensar en les persones que han significat alguna cosa durant el nostre ingrata devenir, evoquem els paisatges gaudits, els llocs on s'ha estat o els llibres llegits, i busquem consol davant de l'irremeiable a l'espera del moment fatal.

El que ja no és tan normal és que, en semblant tràngol, es tinguin ganes d'escriure i menys d'inventar res. Excepte que siguis Álvaro Pombo (Santander, 1939). El Premi Cervantes acaba de publicar la segona i saborosa entrega dels seus Contes autobiogràfics (Anagrama), un cicle que va començar fa ara un any.

Portada del segon volum de 'Contes autobiogràfics'

Portada del segon volum de 'Contes autobiogràfics'

L'escriptor càntabre, retirat al seu àtic del barri madrileny d'Argüelles, no ha deixat passar més de dotze mesos —suposem que perquè el seu temps cada cop és més estret— sense fatigar les impremtes i tornar a les llibreries, encara que a la majoria d'elles les seves novel·les, assaigs i llibres anteriors —inclosa l'antologia Substancia, que el segell sevillà Renacimiento va publicar l'any passat a la seva col·lecció de ratlles— ocupen un lloc destacat i recurrent als prestatges.

Portada de l'antologia poètica 'Substancia'

Portada de l'antologia poètica 'Substancia' Editorial Renacimiento

El retrat (una mica ficcionat) de Pombo

A Pombo, sens dubte, el Premi Cervantes, obtingut fa dos anys, no li ha causat cap bloqueig creatiu ni tampoc ha fet que el ritme de la seva escriptura, tan vibrant com ell mateix —“Le style est l'homme même”, va dir Buffon— s'atenuï. Tot el contrari. Aquest segon volum de les seves memòries imaginàries —on unes coses són certes i altres posseeixen la veritat de les millors mentides— reuneix més de trenta retrats i escenes sobre el seu passat.

Hi surt de tot una mica: la seva infància de nen benestant a Santander, els estius a Palència —a la finca dels seus grans—, els anys amb els jesuïtes, la carrera de Filosofia, la seva llunyana joventut psicodèlica a Londres i els infinits dies, tardes i nits a Argüelles.

Portada del primer volum de 'Contes autobiogràfics'

Portada del primer volum de 'Contes autobiogràfics' Anagrama

Hi ha moltes evocacions, igual que a la primera entrega, però també idees d'ordre moral i les inevitables disquisicions crepusculars, que en el seu cas sempre van ser una inquietud primerenca, sobre l'existència divina.

Puro Pombo, doncs, ja que un dels trets de la seva literatura és la capacitat per posar-se escolàstic sense deixar de ser terrenal. Pombo no es menteix però ens enganya, al no delimitar —aquest és el joc— quina part d'aquestes vivències són reals i quines pertanyen al codi de la ficció.

Ilustración sobre 'La cultura del olivo'

Un narrador poc fiable

Més que confusió, el que el novel·lista santanderí pretén és esborrar les fronteres entre ambdós espais, apel·lant a una lectura on convergeixen el pacte de la ficció —la suspensió temporal de la incredulitat que exigeix la faula— i l'acord biogràfic de Lejeune, sense que una legislació s'imposi a l'altra. No tot són fets sanguinis.

Hi trobem qüestions quotidianes i peces (basades en experiències de lectura) sobre escriptors i llibres. Pombo escriu sobre Henry James, Carmen Laforet, Iris Murdoch i Rilke. Quatre noms que, d'alguna manera, han influït de manera poderosa en la seva singular forma d'entendre i escriure literatura.

De fons sempre hi apareix alguna estampa familiar, cosa natural si es té en compte que en el seu cas únicament existeix la família del passat, tan present a les seves novel·les, en decidir no prolongar la seva pròpia estirp.

Hi ha lloc per a descripcions humorístiques sobre els hàbits diaris: l'entrenador particular de gimnàstica, els ajudants que desxifren la seva lletra i mecanografien els seus llibres, el seu gat. Els relats biogràfics funcionen a la manera de les diferents capes d'una ceba: totes elles constitueixen l'aliment però cadascuna té una mida, un to, una atmosfera diferent. Hi ha una mica d'apunt frívol, però també profunditat. Silencis i xerrameca. Meditacions i les incontinents bogeries. Tot junt, barrejat, mesclat.

Potser aquesta segona entrega de relats autobiogràfics sigui una mica menys sentimental i més satírica que la primera, ja que discorre per camins que tenen a veure amb el compte enrere en què viu, i gloriosament escriu, l'autor santanderí. A aquestes alçades de la seva vida, el més enllà de l'(altre) món queda més a prop que el més aquí.

Fotografía del escritor portugués Antonio Lobo Antunes

Així que és natural que qüestions que sempre han estat objecte d'interès o preocupació per a Pombo —la immortalitat o el cristianisme— apareguin com a ritornellos. L'esperit d'aquests contes veritables, que poden perfectament ser llegits com a falses notes autobiogràfiques, no és però amarg. L'animus iocandi de Pombo, per a qui pensar consisteix a no deixar d'escriure sense parar, sempre el salva del perill de posar-se massa estupend.