El fèrtil joc de miralls d'A. S. Byatt
Anagrama redita tres dècades després d'endur-se el Booker la novel·la, on l'escriptora britànica barreja la intriga, la sàtira i la literatura
Que la vida no val gaire la pena sense deixar-se portar de tant en tant per Dionís, l'antic déu grec dels excessos i les passions, és una cosa, més que sabuda, experimentada en primera persona per tothom. La obsessió té mala premsa —sobretot entre els clergues, els puritans i les feministes— però, sense posar-hi els cinc sentits en una cosa, o sense sentir els vents per alguna persona, l'existència pot fer-se tan avorrida com un menú d'hospital.
La vida és l'obsessió de tots els que encara som vius. La mort també ho és per a aquells que s'acosten al darrer gual del llarg camí. L'amor, abans de ser civilitzat, neix d'una guspira ardent que, com va deixar dit Bukowski, pot ser suficient per avivar un foc, encendre la foguera i incendiar el món.
Sobre l'obsessió pels altres va escriure una novel·la fa una mica més de tres dècades Antonia Susan Drabble (1936-2023). Més coneguda com A. S. Byatt. La va titular Possessió. I amb ella va guanyar el Premi Booker. El segell Anagrama la recupera ara —tres dècades després i després de la mort de la seva autora— a mode de ratificació definitiva del que la crítica, i després els lectors, van sentenciar fa temps: Byatt va escriure un dels millors llibres de la literatura anglesa contemporània.
Portada de 'Possessió' Anagrama
No és dir poc. La competència era gran, però aquesta història entre dos personatges del passat i dos més del present, que instaura les trames de suspens sustentades en misteris literaris, que és una sàtira sobre la recerca i la vida universitària —tema tan car per al difunt Javier Marías—, que a més és capaç de tocar distints estils i parlar(-nos) amb diferents veus, s'ha assentat com un dels grans llibres que, sense deixar de ser excel·lent literatura, gaudeixen també del suport del públic.
El desig d'escriure
Byatt semblava una dona ordinària. I ho era: filòloga i professora, va dedicar la seva vida a ensenyar anglès i en anglès va escriure els seus llibres de poemes, les seves narracions i els seus assaigs. Educada a Cambridge i a Oxford, epítoms de l'excel·lència acadèmica, va impartir classes a les aules de la Universitat de Londres i l'Escola d'Arts i Disseny de la capital britànica. Hauria preferit dedicar-se únicament a l'escriptura, però els seus dos matrimonis i els seus quatre fills, un d'ells mort tràgicament en un atropellament causat per un borratxo, aconsellaven una estabilitat laboral.
La docència va ser una ocupació passatgera o, per dir-ho millor, secundària. Byatt volia escriure. Va debutar com a novel·lista a mitjans dels anys seixanta amb la història d'una filla aixafada per la figura del seu pare (L'ombra del sol). Tres anys després va publicar El joc, on indaga en la tempestuosa relació entre dues germanes.
En ambdues hi batega un evident substrat autobiogràfic —una de les germanes de Byatt, Margaret Drabble, també és escriptora— i una certa fascinació pel món de les relacions personals. A aquesta qüestió dedicaria El quartet de Frederica, un cicle de quatre novel·les —La verge al jardí (1978), Natura morta (1985), La torre de Babel (1996) i La dona que xiula (2002)— dedicades a una saga familiar de la ciutat de York.
![Portada de 'Natura morta'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/563990.jpg?p=c:406:641:nowe:0:0\/w:1706\/h:2693&h=wi-l97og"])
Portada de 'Natura morta' Alfaguara
Possessió (1990), sens dubte la seva obra més exitosa, és una altra cosa. Recull i estèn al present recent la tradició narrativa de Henry James i George Eliot, barreja el naturalisme amb la fantasia i lliga, en una sòlida aliatge, la intriga, la narració històrica i el romanticisme. De fet, va ser publicada per primera vegada amb aquest darrer subtítol, donant una impressió equivocada del seu contingut. El llibre està construït a partir del creuament de dues línies temporals, que disposen al seu torn dues trames paral·leles.
Obsesió, la novel·la com a artefacte
Una història decimonònica, que es conta a partir de les cartes, els diaris i els poemes (inventats) de la parella (de ficció) que van formar dos escriptors victorians —el poeta Randolph Henry Ash i la seva amant secreta, la poetessa Christabel LaMotte— i una altra, situada ja al segle XX, des de la qual es mira la primera.
La parella contemporània és la de Roland Michell, un investigador literari en precari, i Maud Bailey, una acadèmica consagrada. Tots dos s'obsessionen amb els secrets dels seus biografiats, vinculats pels arravataments romàntics. I tots dos persegueixen junts les seves petjades a través dels manuscrits que van deixar rere seu.
Aquest joc de miralls —dues èpoques, una vida escrita, una altra escrivint-se— permet a Byatt introduir a la seva novel·la, seguint el mode cervantí, diversos textos instrumentals i registres discursius, com poemes, epístoles i contes de fades. La suma d'aquests ingredients produeix un artefacte literari capaç de devorar i reciclar tots aquests formats, sense allunyar-se gaire de la intriga novel·lesca.
L'obsessió de Roland Michell comença amb el robatori de dues cartes manuscrites de Henry Ash trobades en una biblioteca. Bailey apareix, en la seva condició d'experta sobre l'obra de Christabel LaMotte, escriptora feminista i, probablement, lesbiana.
Així es produeix la fusió entre aquests quatre personatges: dos volen saber-ho absolutament tot dels altres dos, protagonistes d'un adulteri clandestí. Roland i Maud visiten cementiris, arxius i hisendes, però es troben amb competidors —altres acadèmics a la recerca de les relíquies dels dos il·lustres amants— que volen avançar-se'ls i robar-los els llorers.
Allò clàssic i entretingut
No és, però, aquesta xarxa de dependències mútues el fascinant del llibre de Byatt, sinó el seu talent per explicar aquesta història utilitzant tècniques com el pastitx literari, la meditació filosòfica, la mitologia, el gènere gòtic, la sàtira i les faules.
Els personatges victorians —simbòlics, una mica pomposos, profunds— parlen com a perfectes fills de la seva època. La parella d'investigadors del segle XX reprodueix els tòpics i corrents intel·lectuals del seu moment, des de l'estructuralisme al psicoanàlisi.
Byatt es serveix per connectar ambdós mons d'una prosa plàstica i minuciosa, amb paisatges i referents sensorials. D'aquesta manera aconsegueix convertir un llibre intel·lectual i erudit en una novel·la imaginativa, entretinguda i misteriosa. Vanguardista i, alhora, de clara estirp clàssica. Una absoluta filigrana. El seu retorn (pòstum) a les llibreries és una excel·lent notícia.
