Van passar molts mesos. La recerca va quedar en punt mort fins que, de manera inesperada, una tarda vaig descobrir que per accedir a aquestes partícules comptava amb una eina valuosíssima que vaig trobar de sobte: al maig de 2025, la professora de la Universitat d'Alacant Laura Palomo va publicar el seu estudi Entre el jardí i el mar: la identitat femenina escindida a Rumbo (1935) de Maruja Falena.
Així que algú, vaig raonar, s'havia estat fent preguntes similars a les meves. Palomo, doctora en Estudis Literaris, és especialista en la literatura escrita per dones entre els segles XIX i XX. Parla de Falena com una artista “dotada d'una veu pròpia, original i interessant”. Al seu judici, a Rumbo, “el subjecte líric es mostra afectat per una crisi existencial que es canalitza a través de l'elecció de certes temàtiques (l'amor, el desig sexual, el viatge o la conscienciació social), l'actualització de símbols poètics tradicionals (la falena, l'arbre o el pirata) i la dissolució de les formes mètriques populars”.
El seu treball, publicat a Castilla. Estudios de Literatura, també recull que, en el moment en què es va publicar Rumbo, Maruja Falena romania soltera “i compartia habitatge amb l'escultora Dionisia Masdeu, cosa que ja la convertia en una dona poc convencional”.
Amb aquesta amiga, “a qui per cert li dedica el poema Ansias, que es podria llegir en clau de gènere (...) va continuar vivint fins al 1936, data en què l'escultora es va casar”. Precisament fins al 1936.
Efectivament, a l'abril d'aquell any El Noticiero informa de l'enllaç de “la gentil senyoreta i laureada ceramista” Dionisia Masdeu amb “el distingit jove i conegut aparellador d'obres” don José Laforga. Tots dos provenen de bones famílies saragossanes, cosa que és possible intuir en contemplar una fotografia de l'enllaç en què també apareix Falena, a qui va identificar Chus Tudelilla. Posa, al costat dels nuvis i altres convidats, a la porta de l'església de Santiago. Somriu.
Maria Ferrer Llonch
Només falten tres mesos pel cop d'Estat. No sé si a les eleccions de febrer del 36 Maria Ferrer Llonch va votar amb esperança o amb apatia, si va escoltar a la ràdio informacions sobre l'assassinat de Calvo Sotelo o si va parlar de la seva transcendència amb els seus col·legues de Noreste; si va patir per algun familiar, per algun amic significat amb la República ni quina va ser la sort que va córrer el seu gos-llop.
Sí que sé que durant tota la guerra Saragossa va romandre sota el control dels sublevats. I el terror es va propagar des de l'inici: segons l'historiador David Alegre, autor de Verdugos del 36, entre l'estiu i la tardor de 1936 uns 3.500 civils van ser assassinats a tota la província, sobretot a la ciutat.
Pistes rere un retrat
Entre els morts figura Federico Comps Sellés, dibuixant saragossà i també col·laborador de Noreste. No sembla arriscat imaginar-lo com un amic de Falena, ja que va dibuixar un retrat de la poeta per a Rumbo. Va ser segrestat per uns “matons falangistes” la nit anterior al seu assassinat, segons va publicar Paco Sanz a eldiario.es. Tenia només 21 anys. La seva mort, va escriure tretze anys després Tomás Seral y Casas, va commoure uns pocs: a Alfonso Buñuel, a Juan Pérez Páramo i a la mateixa Ferrer. Potser commoure's era un acte massa arriscat.
Pocs setmanes després, tota Saragossa seguia amb enorme expectació les notícies “davant la imminent presa de Madrid”. Almenys així ho va explicar El Noticiero, que va fallar en el seu contundent pronòstic, però el esbós resulta molt viu: banderes espanyoles, tapissos nacionals, “símbols de la nostra fe i emblemes de la raça espanyola”, decoraven la ciutat aragonesa.
“Guardant per quan oficialment el comandament doni la grata notícia de la reconquesta de la capital d'Espanya, el que ja el noble poble saragossà assaboria amb la íntima satisfacció del immens triomf de les armes espanyoles sobre les hordes marxistes i els seus dirigents russos”. Va haver d'esperar el noble poble molts mesos per assaborir la victòria. Per aleshores, Saragossa ja havia construït un mite, erigint-se en bastió religiós: quan a l'agost les bombes republicanes van caure sobre la Basílica del Pilar, cap dels artefactes va explotar, cosa que alguns van interpretar com un miracle.
Quins pensaments van envair llavors la ment de Maria Ferrer? Si és que en algun moment van sonar les alarmes, es va refugiar en algun lloc on va estrènyer amb força alguna mà? Va escriure algun text que després va trencar a trossos? Va resar? El cert (i no hi ha gaires certeses cristal·lines que permetin reconstruir els seus passos) és que en aquest escenari de violència, davant l'ardor imperant a la ciutat, seu de la V Divisió Orgànica i per tant una de les més importants entre les que van romandre en mans dels sublevats durant els primers compassos de la guerra, Maria Ferrer Llonch va triar la via de les cures.
Sé, perquè ho explica Hoja de Lunes, que va rebre formació com a infermera de la Creu Roja. De fet, em va impactar descobrir que se li va imposar el braçalet al desembre de 1936.
Imagino que aquell dia feia un fred glacial, però és només una especulació. El que és segur és que el dia 20 de l'últim mes d'aquell any sagnant, a la rotonda central de l'edifici de la Creu Roja, dotzenes de “dames” van escoltar les autoritats referir-se a la infermera com “la dona cristiana i espanyola que forma l'exèrcit del bé sense anar en vistosa formació”. Se'ls va demanar que prodiguessin “les tendreses del seu cor, pietat, abnegació, sacrifici i caritat per als combatents i ferits”.
L'últim a prendre la paraula en tan solemne acte va ser Fernando Suárez de Tangil y Angulo, comte de Vallellano i president de la Creu Roja Espanyola, qui va al·ludir a la importància que tindria Saragossa quan es “reconquerís” Catalunya. Aquest prohom va acabar el seu discurs enviant una abraçada i un petó, “com si ho fes als seus fills, a tots els combatents i ferits”. Es va acomiadar amb vives al general Franco i a la Verge del Pilar i immediatament després, entre els acords de l'himne nacional, es va imposar el braçalet a desenes d'infermeres, entre les quals figurava Maria Ferrer Llonch.
En versos crus
Torno ara al text de Palomo, i el contrast resulta atronador. La professora de la UA escriu que Falena es mostra “transgressora” en els seus versos, en què el subjecte líric femení “s'identifica amb animals desproveïts de bellesa o de salut (la falena) o amb homes de reputació dubtosa (com mariners o pirates)”. Potser el que més sorprèn de la seva brillant anàlisi és com Falena, “en comptes de mostrar-se dòcil o passiva, expressa de manera vehement i clara el seu anhel de viatjar i el seu desig sexual”:
Apaga els llums, que vinc
amb un tatuatge d'estrelles a l'ànima.
No em coneixes, no.
Apaga els llums,
que vull arrencar amb la meva boca
els teus ulls.
Així, llavors, home
entraràs en mi.
L'ombra persegueix l'ombra
en aquesta casa deshabitada.
El mirall, còmplice de la meva nuesa,
calla.
El rellotge somnàmbul
que va mesurar les nostres hores
és una aranya de dotze potes, morta.
Res.
Qui sap si aquesta casa és un vaixell
on els morts són grumets?
Devia veure molts morts. En un espai de temps molt breu, el seu ric món d'imatges poètiques va quedar negat per la cruesa de les ferides que es va dedicar a curar. Gràcies a la encomiable tasca de l'arxivera de l'Arxiu Creu Roja Espanyola, he pogut saber que Maria Ferrer Llonch va prestar servei a l'Hospital de Sang des de la seva inauguració, el 10 d'agost de 1936. Va treballar al Servei de Cirurgia, que va ser sobre el qual va recaure el pes de l'activitat a l'Hospital, ja que la majoria dels assistits i hospitalitzats van ser ferits de guerra. El seu “cor en fona” es disposava ara d'una manera molt diferent.
En el segon curs de la seva formació, entre el 21 d'octubre de 1937 i el 25 de juny de 1938 (coincidint amb la propera ofensiva de Terol, en què desenes de milers de combatents van morir), Ferrer va obtenir una puntuació de 9, pel que li va ser atorgada una Medalla de Plata de la Campanya amb distintiu de Rereguarda. En total, segons una memòria oficial, el nombre de ferits assistits pel servei de Creu Roja va ascendir a 4.639, amb 1.524 intervencions quirúrgiques.
A més de les infermeres, a l'equip de Ferrer hi havia metges ajudants i anestesistes, estudiants de medicina, practicants i un cirurgià en cap. En escrutar el document, m'impacta trobar un nom les lletres del qual semblen refulgir: Maria Luisa Seral y Casas, la germana de Tomás. Em pregunto si ambdues van intercanviar confidències, si van riure en passadissos asèptics per on entrava una llum mortecina o si van somiar amb la victòria dels soldats que guarien.
Només cinc mesos després del final de la guerra, al setembre de 1939, Luisa Seral y Casas es va casar amb José Luis Arantegui Mochales. La celebració es va desenvolupar “d'acord amb l'austeritat dels nous costums dins de la intimitat de la família”. Un dels testimonis va ser don Manuel Íñigo Nogués, que havia estat el director de l'hospital de la Creu Roja. Sembla probable, per tant, que també hi assistís Maria Ferrer.
Poc després, el 6 de novembre, l'Assemblea Provincial de Saragossa va elevar a l'Assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola la concessió de la Medalla de Campanya a ella i a altres desenes de Dames Infermeres. Segons consta en un document signat al maig de 1940 que fa les vegades de diploma, en el desenvolupament “de la seva elevada i patriòtica tasca”, Ferrer va posar “un interès, afecte i entusiasme dignes dels més grans elogis”. Enrere quedaven, per tant, els versos dedicats al nou arc de Sant Martí del triomf i a la il·luminació de la forja del proletariat.
La seva situació familiar era aleshores molt delicada. El 22 d'abril de 1940 va morir el seu pare, Nicolás Ferrer. En la seva esquela, publicada a Heraldo de Aragón, Maria apareix citada entre els seus “afligits fills” juntament amb don Ángel, don Nicolás i don José.
Ángel, el primogènit, està “absent”. Intueixo que Ferrer dubta, tasta quin camí prendre o com tirar endavant. A l'octubre de 1940, la poeta va sol·licitar el seu ingrés com a associada de número a la Creu Roja, però només dos mesos després, l'últim dia de 1940, va demanar la baixa de la Creu Roja. El motiu al·legat va ser un trasllat de residència. On va anar o va voler anar, com tantes altres coses, ho ignoro. Algun periodista ha publicat que es va exiliar a Mèxic, però no tinc manera de demostrar-ho.
El 1941, el Jutge Instructor Provincial de Responsabilitats Polítiques instrueix un expedient a Nicolás Ferrer Llonch. Per sort, no van trobar res greu: “Encara que de idees amb tendència esquerrana, no es comprova la seva significació intensa ni eficaç en aquest sentit, no apareixent prou provat, per existir contradicció entre els diferents informes la seva pertinença a partits del Front Popular”, diu l'informe.
A més, el document recull que l'inculpat no comptava “amb més béns ni ingressos que el seu sou com a Enginyer de Camins, de 9.600 pessetes anuals i 4.000 de gratificació, tenint a càrrec seu una germana soltera”. Aquesta germana només pot ser Maria. Per tant, si va creuar l'Atlàntic, va ser després de 1941.
Misericordiosa Ferrer
Si Falena va ser incandescent en la seva obra, Ferrer va ser misericordiosa en la seva vida. Els seus versos són lacerants, a vegades arravatats i tempestuosos. La seva feina, salvar vides, no va poder ser més noble. Penso en la seva creativitat, en el gruix espès de morts que va aconseguir evitar i les que van provocar els seus assistits, i evoco unes línies que W.H. Auden va escriure a València el 1937, des de l'altra riba de la contesa, que potser li haurien agradat en aquells dies:
En els últims sis mesos, aquest poble ha après què és heretar el seu propi país, i un cop un home ha tastat la llibertat, no hi renunciarà fàcilment... Per això, a només vuit hores de distància, a les portes de Madrid —on aquest desig de viure no té altra expressió alternativa possible que el poder de matar—, el general Franco ja ha perdut dos exèrcits professionals i està en vies de perdre'n un tercer.
Chus Tudelilla va escriure que, en “una data indeterminada”, Ferrer “es va establir a Madrid, on va treballar en un hotel. Mai va perdre l'amistat amb Seral, a qui va acompanyar al seu llit de mort”. He sabut que aquest hotel va ser l'Hotel Fénix. Tot i ser molt tènue, gairebé una ximpleria, la reminiscència té gràcia: de la subtil falena a la majestuositat del fènix, el trànsit del poètic cap al poderós emblema de la resurrecció, encara que sigui petrificat, emmarcat en una feina que no va tenir res a veure amb la creativitat.
No sé qui va ser L. de A ni si va arribar a trobar Falena. Tampoc sé si Ferrer va voler que la trobessin ni si va creure en algun moment que Madrid era una ciutat bella. Potser, alguna vegada, va pensar en la capital com una ciutat viva, i recordar-se llavors el que va escriure dècades enrere, a Rumbo:
Anem, anem tots companys…
Deixem aquestes ciutats mortes
que crucifiquen el bell…
Deixem aquests homes taciturns
amb els seus passos d'acer.
Però portem els nens,
els nens que faran un cèrcol
amb garlandes d'estrelles.
No mesurem distàncies,
mesurem passions…
No diguem paraules,
comptem amors…
Correu, anem
pel túnel de la nit…
…allà on els galls canten
i les seves aletejades, com cops de rem,
fan brillar el sol.