Les capes de roba que oculten la pell han estat reemplaçades per samarretes, shorts de platja i vestits curts durant aquests mesos de calor i humitat. El sol ens obliga a mostrar-nos més, exposar els cossos i revelar la seva bellesa, les seves imperfeccions i inseguretats.
Quins records ens permet mirar ara la calor? Què oculta una ferida, una cicatriu? Quant estem disposats a mostrar? Aquesta època d'anar més descoberts obre la porta a llibres que dialoguin amb el cos i deixin entreveure cicatrius.
Tan poca vida (Lumen, 2015), el llibre de l'autora estatunidenca Hanya Yanagihara, aborda la vida i el vincle de quatre amics, fins a concentrar-se en Jude St. Francis. Ell és l'imant que els uneix i també la tragèdia que els preocupa. Com es planteja a la sinopsi del llibre, el «major desafiament del grup serà el mateix Jude, ferit per sempre per una infància traumàtica».
Portada del llibre ´Tan poca vida´
En les primeres pàgines de la novel·la ja es revela com el dolor travessa profundament la quotidianitat, el cos i els vincles de Jude. Potser el més evident és el dolor crònic a les seves cames, que li genera dificultat per caminar: fa servir bastó i quan va conèixer els seus amics a la universitat portava una crossa ortopèdica amb unes barres a manera de fèrules.
Com els lectors, els coprotagonistes van descobrint a poc a poc tot el patiment que amaga Jude. Per exemple, la primera vegada que en Willem —el seu amic més proper i el personatge més lluminós de la novel·la— el va trobar a terra i en intentar aixecar-lo i sentir el seu crit, va comprendre com de dolorit vivia.
—Però Jude, estàs patint. Hem de demanar ajuda.
—No serveix de res —va respondre ell, i va guardar silenci uns minuts—. Només he d'esperar. —La seva veu era un feble xiuxiueig gairebé irreconeixible.
—Què puc fer?
—Res, Willem. —Tots dos van romandre callats—. Però, pots quedar-te una estona amb mi?
—És clar.
En el present de la novel·la, quan els quatre amics ja han deixat la universitat i tenen vides més “estables”, en Jude representa a simple vista el somni americà: treballa en un despatx d'advocats, té un pis a Manhattan, un grup d'amics sòlid, és intel·ligent i responsable, encara que força evitatiu i reservat. Tanmateix, per a aquesta etapa de la novel·la ja s'han revelat parcialment les ferides que oculten les seves camises de màniga llarga, per què fa servir bastó, a què es deuen els seus dolors crònics i els traumes que li impedeixen consolidar una relació de parella.
La novel·la és un viatge dolorós per la tràgica vida de Jude —i, per què no dir-ho, morbós fins a cert punt en les seves gairebé mil pàgines. El motiu? El seu abandonament, les lesions que li infringeixen altres persones i també les que ell mateix es provoca. D'aquesta manera, en Jude no es victimitza però se sotmet i, encara que intenti ocultar-ho, les seves actituds i les seves cicatrius revelen que és una persona traumatitzada.
Tan poca vida també és una novel·la on els protagonistes són homes i hi ha escassa representació de dones. Encara que és una idea que ha estat sotmesa a debat, caldria preguntar-se, almenys des de la mirada de l'autora, com gestionen els homes el trauma, els vincles i les converses incòmodes? L'afronten, l'eviten, el dissimulen?
La memòria del cos
El cos, la tragèdia i la memòria també són temàtiques recurrents en la literatura de Han Kang, Premi Nobel de Literatura 2024. A Impossible dir adéu (Random House, 2021), la Gyeongha viatja a l'illa de Jeju a petició de la seva amiga Inseon, que roman ingressada en un hospital de Seül després de patir un accident amb una serra elèctrica al seu taller de fusteria.
Portada del llibre ´Impossible dir adéu´ de Han Kang
Per què viatja? La seva amiga li demana que vagi a cuidar i alimentar el seu lloro, però aquesta és l'excusa de l'autora per rememorar la massacre que van viure els habitants de Jeju, un esdeveniment històric de Corea que va acabar amb la vida d'entre 30.000 i 60.000 persones.
L'escenari que desencadena la novel·la és un somni en una nit d'estiu, on la Gyeongha observa milers de troncs negres i es pregunta si aquell lloc és un cementiri. La protagonista pretén convertir aquell somni en un projecte artístic i la seva amiga li ofereix fer-ho en un terreny heretat del seu pare. Però la novel·la no està ambientada en aquella època de l'any: la natura juga un espai narratiu molt rellevant i hi és molt present el mar, el bosc, un riu i una tempesta de neu que dificulta a la Gyeongha arribar al seu destí.
En aquest procés, el cos també és protagonista. A més de parlar-se de mutilacions, assassinats i mort, hi ha una idea que levita a la novel·la: què passa amb els cossos sotmesos a la guerra? De quina manera es manté viu el record d'un esdeveniment d'aquest tipus? Com es planteja al llibre, Impossible dir adéu és «una poderosa denúncia contra l'oblit».
Travessar la ferida
Un viatge entre un pare mèdium i el seu intent per evitar el mateix destí per al seu fill, la dictadura argentina, desapareguts, els secrets familiars i una secta que fa rituals per intentar assolir la vida eterna. Aquesta és, en molt resum, la premissa que engloba les més de 600 pàgines de La nostra part de nit (Anagrama, 2019), la novel·la de Mariana Enríquez guanyadora del Premi Herralde.
Portada del llibre ´La nostra part de nit´ de Mariana Enriquez
En Juan està malalt, el seu cos està esgotat després de ser portat al límit durant anys i no vol el mateix destí per al seu fill Gáspar. «En Juan es va quedar mirant el seu reflex, les espatlles amples, la cicatriu fosca que li partia el pit, la cremada al braç», descriu el text a les primeres pàgines. Aquesta absorbent novel·la transita el cos del seu protagonista i el travessa i el desgasta, ja que ell és el recipient que utilitza la secta, coneguda com «l'ordre», per invocar «la foscor» i arribar a altres cossos.
«En Juan va agafar la gillette que havia posat al seu costat i es va tallar el palmell de la mà en diagonal, seguint vagament la línia que anomenaven de la ment o del cap. Era una ferida insuportable, que mai acabava de curar-se, la pitjor possible i, per això mateix, la que funcionava».
És una novel·la descarnada i polifònica, la qual permet barrejar l'horror de la dictadura argentina amb la família i el terror llatinoamericà.
«Havia d'ensenyar-li com tancar-se a aquell món flotant, aquells pous enganxosos, com evitar-los. I havia de començar aviat perquè recordava l'espant de la seva pròpia infància i en Gaspar no tenia per què viure el mateix», narra la novel·la.
Marques profundes
A La nostra part de nit un pare intenta salvar el seu fill i a Queda enrere la terra (Seix Barral, 2025) és una mare qui travessa Sud-amèrica per deixar el Carib i establir-se entre la serralada dels Andes i el Pacífic. Arianna de Sousa-García escriu un commovedor relat que barreja la crònica amb la novel·la i el gènere epistolar per explicar-li al seu fill per què van haver d'instal·lar-se a Santiago de Xile i sumar-se als gairebé vuit milions de veneçolans que van deixar el seu país.
Portada del llibre ´Queda enrere la terra´ d'Arianna de Sousa-García
Les cicatrius, en aquest cas, deixen de ser superficials. De Sousa-García, periodista i guanyadora del Premi Jesús Márquez del diari El Tiempo, narra els assassinats d'estudiants que es manifestaven en contra de la dictadura i precisa com no hi ha llum, no hi ha aigua ni accés a aliments bàsics. «El país vermell es va quedar a les fosques. El país feliç es va tornar guerra», diu. El cos passa a ser una ferida oberta que se sotmet a la barbàrie de maneres més doloroses i profundes que un tall a la pell.
«Quan es diu “la meva vida va estar en perill”, l'altre espera pistoles al cap, tortures, persecucions que acaben en accidents mortals. Però algunes persones saben que la mort sap posar-se de múltiples formes mil·lenàries: el desnodrit sent sobre si un alè, una ombra que espera amb paciència i gana, així també el vigilat viu i dorm sabent que dins d'aquell cotxe de vidres negres que roman dia i nit fora de casa seva o de la feina hi ha ulls que miren atents, parpellejants, imagina ansietats, salivacions, gestos, dents que sonen, expectacions. Sap que amb només un missatge la tensió es pot tallar. Sap que aquell missatge pot contenir una paraula, o dues o més i que pot portar el seu nom, o pitjor encara, el dels seus fills. Jo ho sabia. Jo ho sabia i necessitava oferir-te una altra vida».
Queda enrere la terra reitera que l'exili no resol aquest tipus de tragèdies: «Arribar a destí és estar a salvo?», es pregunta De Sousa-García.
A la darrera part de Impossible dir adéu, la Gyeongha es retroba amb la seva amiga Inseon i sostenint una espelma encesa es realitza un exercici de memòria, que permet il·luminar un escenari difús i simbòlic, on es narra la massacre de Jeju. En paral·lel, les amigues avancen cap a un bosc ple de neu i arriben fins a una riera. Quin és el destí final d'aquestes protagonistes? És reconstruir la memòria? Mantenir el record encès?
«La llum es va aturar ondulant en un punt. Havia de creuar la riera? Quan estava traient el peu enfonsat a la neu i m'impulsava per fer el següent pas, la llum va començar a moure's una altra vegada. Però, en lloc d'allunyar-se, es va acostar lentament cap a mi, com flotant a l'aigua».
En aquest procés, després que l'espelma s'apagui, la Gyeongha intenta encendre una llumí. Al principi no ho aconsegueix, fins que apareix una flama que descriu «com un cor palpitant, com un capoll de flor vibrant de vida, com el batre d'ales de l'ocellet més petit del món».
Potser l'estiu serveixi per tornar a aquelles cicatrius, posar-les en remull i mirar-les de nou, sense ocultar-les ni lliurar-les a l'oblit.