Una persona busca una altra. No puc precisar quant, però fa molt de temps que no la veu. Potser ha preguntat aquí i allà amb més o menys precaució i les respostes obtingudes no l'hagin convençut. Pot ser que sospiti que li han mentit, o potser barrini que les persones que més informació podrien proporcionar ja hagin mort.
També cap la possibilitat que la persona a qui busca no vulgui que la busquin. És, en qualsevol cas, una indagació difícil, gairebé un salt al buit: no hi ha càmeres de seguretat que puguin haver enregistrat una imatge, telèfons mòbils amb els quals trucar ni xarxes socials que pentinar a la recerca d'un nom exacte. Tampoc hi ha democràcia.
És tardor de 1967, i una nota apareguda al diari Pueblo funciona com una ampolla llançada al mar amb un missatge al seu interior. El grapat de línies que el componen alberga el dubte que va enfosquir tota una època, suggereix una creativitat que va expirar o va ser cancel·lada i també allotja la valentia requerida per mirar trenta anys enrere.
Així que hi va haver una poeta, que potser avui sigui una senyora, per la qual pregunta algú que no resideix a Espanya. Afloren preguntes inevitables: Qui és L. de A.? Un exiliat? Una exiliada? I, sobretot, què significa realment que el seu parador “es desconeix” des d'aquella data? Per què 1935 i no 1936, decisiu i fundacional en tants sentits? Van deixar de veure's, doncs, abans de l'esclat de la guerra? I, si hi ha raons polítiques soterrades, per què acudir a un diari i exposar amb total claredat la recerca?
El camí fins a Maruja Falena
Massa preguntes, capaces, per tant, de solidificar-se a força de ser rumiades i prendre la forma d'un imant: el misteri és magnètic, i més quan hi ha desapareguts. És aquesta idea, la d'una desaparició misteriosa, gairebé una evaporació, la que es repeteix en molts mitjans de comunicació que han publicat informacions sobre Maruja Falena. Per exemple, el periodista Antón Castro la va definir a Heraldo com “la poeta més enigmàtica de les lletres aragoneses”. Quelcom similar es diu al portal Dones i Igualtat de l'Ajuntament de Saragossa: “No es tenen gairebé dades de la seva biografia”.
Fins i tot el nom, Falena, sembla quadrar: un ésser que es transforma, aleteja i té una esperança de vida extremadament breu. Igual que d'altres abans i després, Castro va publicar que Maruja Falena era el pseudònim de María Ferrer Llonch, “nascuda a Saragossa el 1905 i morta a Madrid no se sap si als anys 70 o 90, com intueixen alguns dels estudiosos de la seva obra”. Entre aquests estudiosos, Castro cita a Chus Tudelilla, doctora en Història de l'Art, comissària d'exposicions i directora de la galeria La Casa Amarilla. Ella va ser una de les primeres persones amb qui vaig contactar per intentar desbrossar la bardissa que cobreix la semblança d'aquesta poeta saragossana brillant i en bona mesura etèria.
Començar va ser fàcil. Molt amablement, Tudelilla em va explicar que Falena havia publicat a la revista Noreste en una data tan primerenca com la tardor de 1932. Per aleshores, Ramón J. Sender ja era un periodista conegut en el panorama nacional, María Moliner dirigia l'Arxiu de València i havien passat dos anys des de l'estrena de Un perro andaluz, de Buñuel.
Des de la capital aragonesa, Tomás Seral y Casas i Ildefonso Manuel Gil coordinaven Noreste. El segon, també poeta aragonès, va deixar per escrit alguns dels records que conservava de la presentació de la revista en aquella Saragossa a la qual ell i un grapat de col·legues pretenien insuflar modernitat. Són pinzellades impossibles de contrastar, però a través de les quals és possible aflorar per una esquerda a la muralla del temps, encara que la imatge no sigui del tot nítida:
“Maruja Falena va acudir amb una enorme pamela que va causar autèntica sensació en entrar a la pista de ball del merendero popular a l'aire lliure al qual van acudir. Ja asseguts, Maruja Falena els va ensenyar fotografies del seu gos-llop que bordava furiosament als nens vestits de primera comunió. Un gos surrealista, en opinió de Seral. I tal com havien previst, van sol·licitar la seva col·laboració a la revista. Maruja Falena va treure de la seva bossa diversos poemes, entre els quals van escollir els dos esmentats. Nous poemes: Ingerencia, Punto y aparte i Rumbos, es van publicar, respectivament, al segon, tercer i Quart cartell líric del Noreste”.
Seral, qui qualifica el gos de surrealista, és Tomás Seral y Casas. Tot i ser tècnic industrial i llicenciat en Ciències Socials, va destacar com a editor i animador de la vida cultural saragossana. Per exemple, el 1933, La Voz de Aragón celebrava la publicació, per part del seu “estimat company” Tomás Seral y Casas, del tercer número de Noreste. El redactor l'havia assaborit “com a menjar literari propici per a no gaires lectors”.
Un any abans, un crític de Ahora deia que Seral, que acabava de publicar Mascando goma de estrellas, reunia tres qualitats envejables: “joventut, cultura i talent”. “A Saragossa, on resideix el poeta, no hi ha qui ignori la veritat d'aquesta triple jerarquia”. En la descripció que apareix a la seva web, la Reial Acadèmia de la Història l'eleva a la condició de referent de l'avantguarda literària i artística a Aragó.
Segons aquestes mencions, intueixo que Seral pot funcionar com una brúixola amb la qual orientar-se en l'ambient intel·lectual i progressista en què es va moure Falena. Però només ho intueixo. El seu amic, l'anteriorment esmentat Ildefonso Manuel Gil, va escriure que l'autor sostenia la necessitat de “trencar el dic de les aigües estancades en la vida cultural saragossana”.
També va consignar que “l'amistat de Tomás amb Maruja Falena tenia un clar to d'intimitat”. Ara bé, què és la intimitat? Què era? Què ho va ser per a una jove amb caràcter, que als anys 30 portava pamela i tenia un gos-llop, i tanmateix va escollir per a si el nom d'una papallona nocturna, un insecte a priori fràgil atret per la llum artificial?
Un rastre difícil de seguir
Si la identitat és un trencaclosques, en el de Falena falten moltíssimes peces. Podria, vaig pensar, intentar preguntar aquí i allà, com va fer el 1967 L. de A, qui fos. Potser en el procés aconseguiria esclarir aquesta segona incògnita. Chus Tudelilla em va tendir alguns fils dels quals vaig creure que podria estirar, però la informació que vaig obtenir es va tornar contradictòria, a vegades obtusa.
Hi havia el 1967, i segueix havent-hi, una boira similar a la que sol dibuixar Patrick Modiano als seus llibres. En evocar aquesta boirina vaig tornar a l'advertiment que fa un dels seus personatges a Tinta simpática: “Per molt que examinem amb lupa els detalls del que ha estat una vida, quedaran secrets i línies de fuga per sempre. I això em semblava el contrari de la mort”.
Pot ser qüestionable, però sota el punt de vista de l'autor francès, en allò no revelat o l'inextricable niarien escletxes de l'energia que es va destinar a alguna cosa o algú. Desxifrar aquests signes no seria, per tant, ressuscitar un batec, sinó, potser, apagar-lo. Sense tenir gaire clar per on continuar, vaig llegir els poemes de Falena que vaig poder localitzar: els publicats a la revista albacetenca Ágora (1934) i els que apareixen en un facsímil digitalitzat de Noreste. Aquest és el primer, Sóc… el que no sóc:
Sóc pobra falena amb l'ala trencada,
que inestable i feble, per l'aire flota.
Canya sense sucre, rusc sense mel;
sóc de suc amarg, d'exprimida fel.
Zarzal espinós que no té flors,
niu d'on van fugir greguescos cantors.
Sóc arbre sense saba, que no cria fruita;
hivernada trista, que tot ho enluta.
Campana sense veu, arpa sense cordatge,
sortidor sense linfa, mar sense onatge.
Rosa mustiada que va perdre fragància,
candela apagada d'estança fúnebre.
Sóc el que no sóc!
perquè sóc incerta,
sóc argila viva amb l'ànima morta.
Sembla que assumia per a si la vacil·lació, el canviant i també un caràcter fragmentat i ferit. A Noreste, un crític va escriure que als seus poemes de Rumbo vibrava “una magnífica densitat lírica, sense concessions a l'apacible i al blau. Nervi, passió i tendresa, nets d'escaiola i de desmais. I un suau pessimisme eròtic, ajustat a un sa equilibri, distant del cerebral, del fingit, que exclou la por que hi hagi en ell un simple «leit motiv» de còmode accés i de còmoda expressió”.
Falena, segons el crític, era una poeta amb una “sensibilitat desperta, viva i forta”, amb “el cor a la fona”. Em resulta una imatge poderosíssima: el cor capaç de disposar-se com una arma senzilla i alhora temible, íntimament lligada a la velocitat, la distància i l'impacte letal. Tot el contrari a l'afabilitat d'una papallona. Em pregunto què li va semblar a Ferrer aquesta crítica.
Un temps després vaig contactar amb José Enrique Serrano Asenjo, professor del Departament de Filologia Espanyola de la Universitat de Saragossa. Amb molta cordialitat, aquest expert em va remetre al seu llibre, Estrategias vanguardistas: Para un estudio de la literatura nueva en Aragón (1925-1945), on el professor fa una contribució de referència a l'estudi de la poesia de Falena.
Gràcies al seu text vaig poder entreveure una mica millor la poeta, en els versos de la qual “el desig suposa una força lligada en principi i fi al cos i les seves urgències”. També identifica Serrano Asenjo l'amor en Falena com “la major potència transgressora”, ja que aquest assoleix cotes de passió arravatades: “Vull jo que sucumbeixis i embogeixis… / boig, sí; mort, sí, et vull jo”, escriu a Vull...
A més, el catedràtic exposa que, “sense acostar-se en absolut al pamflet i acompanyat de restes de surrealisme, el compromís implanta la seva empremta” en alguns poemes en què Falena toca la poesia de caràcter social:
Home dels punys crispats
que s'estiren brandant els cedres
com si fossin raigs.
Mors entre un caos d'aloses delirants!
Seria dir que un riu verd llunàtic
corre per les teves venes
mentre les muntanyes s'anul·len a la teva esquena.
Amb el puny cap al zenit
esperes el salt dels teus anhels.
El nou arc de Sant Martí del triomf
que il·lumini la farga del proletariat.
Home d'Espanya!
El teu poltre és la muntanya crinada de pinars,
el teu pit la dinamo que encendrà una veu
sobre els quatre punts del teu poble.
Encoratjat per la meva pròpia insistència —li havia escrit gairebé en to de súplica—, el professor va acomiadar el seu correu animant-me a continuar amb “la recerca”. Segons Serrano Asenjo, és “una de les millors tasques que podem fer sobre la gent desapareguda que forma part de la nostra història”. Em va agradar aquesta paraula, recerca, i tanmateix vaig dubtar. El seu suport em va donar confiança, ja que és algú que sap infinitament més que jo sobre literatura i sobre aquell període històric, però alhora em va fer qüestionar si realment era honest per part meva ficar el nas en la història d'una poeta que, probablement, va escollir el seu silenci.
Podria dir-me a mi mateix que investigar sobre la seva vida suposaria una manera de honorar la seva figura, però no tinc clar que sigui així. Presenteixo, més aviat, que és una intromissió relativament indeguda. Malgrat això, ho vaig fer, i la meva única justificació és feble, gairebé pueril: tenia recent la lectura d'un llibre prodigiós sobre absències, presències i memòria, 209 Rue Saint-Maur, París. Autobiografia d'un edifici. Mirant-ho bé, resulta curiós com afecten als nostres estats d'ànim i a les decisions que prenem en moments concrets els llibres que estem llegint.
Aquest és un assaig enlluernador en què l'autora, Ruth Zylberman, s'endinsa en infinitat d'arxius per estendre un pont entre el passat i el present i descobrir així les vides dels veïns d'un bloc parisenc, molts dels quals van ser víctimes de l'Holocaust. En cert moment, Zylberman es pregunta el següent: “Com accedir si més no a una partícula de vida, d'emoció, recollida miraculosament del teixir indistint de les vides quotidianes i preservada fins avui perquè jo l'encengui i me'n nodreixi?”
Jo volia, efectivament, una partícula de vida. El poema, per molt confessional que sigui, exigeix edició, ritme i talent. La vida no. És difícil de polir, la vida, i el talent no hi té gaire incidència.
Continuarà...