José Carlos Llop i el sagrat esperit de l'oci

El temps, aquell efeb que es fa vell només un instant abans que nosaltres, i que és de sempre, i que és d'ara, passat que se n'ha anat i present que encara és, abans de deixar per sempre de ser-ho, ha situat José Carlos Llop (Palma de Mallorca, 1956) al cim de la setantena, una edat il·lustre i inquietant alhora que només coneixen aquells afortunats als quals el vendaval de la vida encara no ha pogut sotmetre completament.

Més que celebrar el seu aniversari –“¡Saravà!–, cal commemorar aquí el fecund esperit de la seva obra literària, que des de la perifèria insular –la ciutat de Palma, que tan bé va retratar a En la ciutat submergida, i Mallorca, la topografia física de la qual en el seu cas és també sentimental– s'ha convertit, gràcies al tesó, la coherència i una certa obstinació –una virtut en aquests temps de conversions sobtades–, en un dels llegats artístics millor connectats amb les tradicions culturals europees.

Com catalogar Llop?

Als llibres de Llop, que toquen tots els gèneres de la prosa i el vers, a excepció del teatre, que només ha conreat de manera circumstancial amb l'obra La nit de Catalina Homar, batega una singular barreja de cosmopolitisme i d'arrelament mediterrani. Una mescla que rarament es relaciona amb la literatura espanyola, oscil·lant entre el realisme tel·lúric i la mimesi de models italians, francesos i, d'un temps ençà, anglosaxons, però que desmenteix totes les classificacions acadèmiques.

No existeix una peanya on posar Llop, que no és cap sant d'església –Deo Gratia– però pot presumir d'haver escrit una literatura al·lèrgica a tancar-se en si mateixa. Això, a Espanya, ja és tot un esdeveniment. A França els seus llibres s'esperen i es tradueixen, a Mallorca és considerat un prohom –sense buscar-ho– i a la resta del país se'l considera una feliç anomalia. Algú que no és fàcil de catalogar perquè escriu narrativa sense deixar d'exercir com a poeta –un dels millors– i sap distingir la profunditat de l'assaig del moviment constant, sigui geogràfic o mental, que exigeix la millor literatura de viatges.

Si es desconeix l'obra de l'autor mallorquí, que des de fa molts anys exerceix de manera discreta com a primus inter pares entre els seus iguals, el recomanable és començar per tres títols de la seva bibliografia, dos de propis i un tercer delegat, per dir-ho així.

La guia per llegir l'escriptor

El primer és En la ciutat submergida (Alfaguara), la seva elegia sentimental sobre la ciutat de Palma, un dels millors llibres de viatges (urbans) de les últimes dècades.

Llop contraposa el retrat dels personatges mítics que van passar per l'illa durant la segona meitat del segle passat amb els espais (alterats) de la seva pròpia memòria personal fins a donar forma a un testament molt viu del seu paisatge anímic. En aquest excel·lent llibre hi habita la memòria d'un temps que ja només existeix gràcies a l'evocació de la seva prosa, i que s'ha transformat en perdurable gràcies a la màgia atemporal de l'escriptura.

El segon llibre clau per entendre l'autor mallorquí, i en concret la seva faceta com a poeta, és Mediterranis (Vandalia), la col·lecció de tots els seus poemaris publicats des de començaments d'aquest segle, acompanyats per a l'ocasió d'un volum inèdit –L'arbre dels corbs marins– escrit originalment en mallorquí i traduït (pel poeta) al castellà.

Vint anys de versos. El mapa d'un itinerari literari que, a mesura que han anat passant els anys, brilla cada cop més per la seva sobrietat i per haver-se desprès –sense perdre intensitat ni profunditat– dels artificis fins a trobar una veu pròpia, meditativa, que ens parla de la sacralitat quotidiana –tema també d'una de les seves memoirs: Si un matí d'estiu un viatger... (Alfaguara), antítesi del seu Solstici– i preserva el savi llegat dels clàssics, capaços d'expressar les emocions humanes naturals amb un llenguatge fèrtil i molt proper, miraculosament exacte.

El tercer títol no és una obra directa de Llop, tot i que sigui la seva figura –i sobretot les seves paraules– les que protagonitzen l'extensa conversa que l'escriptor va mantenir amb Daniel Capó i Nadal Sau (Elba). En aquest llibre, concebut a la manera d'una entrevista, l'autor de París Suite: 1940 enuncia la seva idea de la literatura, explica la seva vocació, desentranya l'experiència d'escriure diaris, que en el seu cas s'accelera després de llegir les antològiques Radiacions d'Ernst Jünger i, finalment, assaja una mena d'art poètica.

La literatura de Llop està construïda amb intel·ligència, cultura, sensibilitat –sense caure en el sentimentalisme, que és cosa molt diferent– i practica el vell costum dels antics grecs de convertir el temps d'oci intel·lectual –scholé, terme d'on prové la paraula escola–, dedicat al cultiu de l'esperit i a la pràctica de la llibertat creativa, en una més de les belles arts.