Josep Vallverdú és el clam de la Catalunya interior. Va néixer el 1923 i va pertànyer per convicció a la generació de postguerra, la de M. Torres Agelet i Garriga, Estadella Arnó, Magí Morera, JB Xurriguera o Carme Ribalta; abraça amb decisió la torxa de la cultura catalana, empobrida a la província per la sociologia de l'antic règim, unint-se al pilot de la resistència, al costat de Dolors Sistach, Francesc Porta, Miquel Lladó o Jordi Pamies, entre d'altres.
Des del primer dia, Vallverdú és la reivindicació de la Catalunya interior; afronta la divulgació de la realitat esquinçada en un territori castigat per la Guerra Civil, desconegut i descuidat per la nació urbana i industrial de l'Est; una terra desmembrada davant la cohesió de la “Catalunya Ciutat” de Prat de la Riba. Vallverdú defensa els valors geogràfics, històrics, culturals i econòmics del país occidental, la de Màrius Torres a La ciutat llunyana, que busca renéixer més enllà d'una veu de bronze/ que de torres altíssimes s'allarga pels camins....
La generosa herència de Vallverdú
L'herència que ens deixa Vallverdú —mort el dimarts dia 20 de juliol— diposita esperances en l'elaboració d'assajos llunyans, però molt pertinents, com Lleida, problema i realitat (J. Vallverdú, J. Gabernet, S. Miquel, J. Lladonosa, F. Porta) i, sobretot, des d'una veu inigualable i gairebé solitària a Proses de Ponent (1970). I més lluny encara a través de Catalunya visió, juntament amb el fotògraf i llibreter inexpugnables, Ton Sirera.
Amb més de 300 llibres editats, l'obra de Vallverdú comprèn tots els gèneres. Ha treballat en l'assaig de divulgació, en la prosa narrativa de contes i novel·les. Ha mimat amb èxit la literatura infantil i juvenil amb llibres i col·laboracions en revistes, el gènere que li ha donat més èxits, i que va començar en anys en què les edicions en català eren poquíssimes.
La seva sèrie conforma un recompte d'improbable comparació: Indíbil i la boira, Trampa sota les aigües i especialment l'original inexpugnable de Rovelló, En Roc Drapaire, L'home dels gats, Un cavall contra Roma, Saberut i Cua-Verda, Els amics del vent, El testament de John Silver, Bicho, El vuitè nan i El retorn de Rovelló, un cercle màgic en què la forma passa per revisions que freguen el realisme del nou-cents i es transformen en un aglutinat d'avantguardisme i cubisme en el sentit amb què Gertrud Stein va obrir les portes de l'art i de la bona literatura
Josep Vallverdú pertany a la gloriosa generació dels anys vint. La de Manuel de Pedrolo, Ramon Bech, Cucurull, Triadú o Guiellen Viladot, el farmacèutic d'Agramunt. És un dels ressuscitats de l'avantguardisme, la plètora dels anys 20, al costat de Joan Perucho, Joan Colomies, Joan Ferrater o Blai Bonet o el magnífic Gabriel Ferrater, l'últim hereu del noucentisme.
Vallverdú és un dels autors en llengua catalana, fills d'una poesia sense prehistòria, en els temps en què la forma es rejoveneix en una nova fantasia verbal, una paraula de cant antic i veu automàtica, o com va escriure el sobresortint crític, Josep Maria Castellet: “un realisme a la mida de l'home en un món concret”.
Josep Vallverdú, mag de la lletra, a qui recordo fugaçment de les aules del Col·legi Sant Jordi, va morir el passat dimarts dia 20 de juny als 102 anys. En la seva plenitud anciana ha glossat orígens i imatges en el gènere poètic al qual havia tornat en la seva maduresa, situat en un punt discret de la riba del Segre, a l'ombra simbòlica del Sant Crist de Balaguer, darrera morada. Recordava sovint tres homes que el van impressionar, dotats d'una mirada peculiar: Alexandre Galí, Rubió i Balaguer i Gaziel; i en acabar aquest breu exercici de memòria, se li obria la llum apagant-se de Josep Pla.
Una biografia al compàs de la història
Vallverdú va néixer el 9 de juliol de 1923, en una casa del carrer del Carme de Lleida, el dia del Cop d'Estat de Primo de Rivera, una ruptura que potser “vaig propiciar amb el meu sorollós part”. El seu segle ha estat el dels grans trasbalsos i potser per aquest motiu va escollir la vida solitària de l'inventor de paraules que es permet inventar soliloquis.
La seva biografia està vinculada a fets històrics que són una lliçó accelerada del segle XX. Els tres anys de guerra i els quaranta de dictadura es van fer molt llargs. I va prendre partit. Vallverdú va aturar els peus al leridanisme, que propugnava que Lleida no era del tot catalana i que havia d'integrar-se a la trencada zona neutra del regionalisme conservador que integrava la ciutat amb l'anomenada Regió de l'Ebre.
Tenia 90 anys quan es va enamorar d'una dona, Antonieta Vilajoliu, escrivint-li 62 cartes d'amor, acompanyat dels radicals 40 graus de la canícula, remullats pel fred i la neu de l'hivern. Ha estat tan prolífic en la llibertat de la seva ploma que només li va quedar al tinter fer cinema, una passió confirmada de les que guanyen temps esperant respostes.
Vallverdú és un escriptor visual, ha traduït de l'anglès fins a l'extenuació i ha deixat sense publicar ficcions rotundes ja acabades de Graham Greene o John Le Carré. Ha deixat escrita la seva història amb Isabel la seva primera esposa i amb Antonieta. Tres-centes pàgines que veuran la llum.
Sempre va voler ser l'inventor d'històries que va ser; ell va descobrir sense proposar-s'ho que la Blancaneus tenia vuit nans i no set. Es va fer justícia, encara que mínima, el dia que Òmnium Cultural li va donar el Premi d’Honor de les Lletres. La seva Lleida és l'heroica, aïllada i llunyana, la dels Porta, Simeó Miquel, el gran cronista Lladonosa o el pare Gabernet el jesuïta progre que es va guanyar un desterrament després de proclamar tantes veritats.