Si la traducció, aquest art secret, solitari i sense llorers que impedeix que molts lectors ens sentim orfes i, el que és pitjor, confinats en aquest estret territori, generalment insular, de les literatures escrites en les respectives llengües maternes, que a partir del segle XIX, gràcies a l'aparició dels nacionalismes culturals, van empetitir l'art i els seus autors classificant-los en funció del seu lloc de naixement, o del seu idioma, tallant així la condició universal que sempre va tenir la poesia entre els clàssics, s'assembla a alguna cosa és a un llarg viatge de tornada.
L'autor fa la singladura d'anada i correspon al traductor trobar el camí de tornada per acabar en un port que no és el mateix, però sí semblant.
Excepte per a aquells que dominen a fons un altre idioma —no n'hi ha prou amb parlar-lo i escriure'l; la lectura en una llengua aliena requereix distingir un munt de matisos i saber percebre els efectes de l'escriptura artística— tots necessitem d'aquest pont meravellós que és la translació literària. En realitat, traduir literatura consisteix en una forma de reescriptura.
Com ja va explicar Borges, dues paraules no signifiquen mai el mateix, fins i tot en un mateix idioma: “És espanyol” —va afirmar— “no és el mateix dir que una cosa és blava que qualificar-la de blavosa o blavenca”. Els sinònims són equivalències tècniques entre termes que funcionen igual que les persones: totes semblen similars, però totes són, alhora, diferents.
Deuem també a Borges la idea que si un escriptor té deixebles i imitadors és de manera involuntària. El veritablement transcendent dels grans autors és que configuren els seus predecessors per una via sorprenent: després de llegir-los, obres molt anteriors en el temps ens els recorden o adquireixen, davant els ulls dels lectors del present, un nou sentit, impossible sense el seu concurs. Un escriptor no només influeix en aquells que el relleven en la tasca. Són capaços d'alterar la tradició que els precedeix.
L'idiosincràsia de la literatura de Kafka –explica el mestre argentí– és anterior al sujet Kafka. Borges en dóna les seves raons: si no haguéssim llegit seríem incapaços de percebre el to, l'esperit i la genètica de allò kafkià allà on apareix per primera vegada.
L'univers de traducció de Kafka
Maïa Hruska, que treballa com a advocada a l'agència literària d'Andrew Wylie, àlies el Xacal, considerada la més important del món, acaba de debutar en el terreny de l'assaig amb un llibre –Deu versions de Kafka (Anagrama)– en el qual traça un mapa sobre l'univers cultural de l'autor txec dibuixat a partir de les històries dels seus primers deu traductors a altres llengües diferents de l'alemany, que va ser en la que l'autor de El procés va decidir escriure.
Portada del llibre 'Deu versions de Kafka
L'obra, traduïda per Ruben Martín Giráldez, a qui podríem considerar l'onzè passatger (en segon grau, ja que tradueix Hruska i, de manera indirecta, filtra el seu retrat sobre Kafka), destaca pel seu enfocament original, encara que abusi –considerem-ho un pecat venial– d'un excés de cites no tant erudites com efectistes. Al marge d'aquesta qüestió, el volum de Maïa Hruska, que es va criar a Alemanya i a França, viu a Londres però és d'origen txec, és deliciós.
El seu major èxit és l'òptica escollida per narrar com, gràcies a aquestes deu traduccions, l'autor de El castell es va salvar de l'oblit més absolut. Perquè, encara que pugui semblar-nos una mica sorprenent, quan va morir Kafka, fa ara una mica més d'un segle, amb prou feines havia publicat les seves obres majors.
Com va sobreviure Kafka?
En vida només va conèixer –en lletra impresa– els pocs contes que van sortir en algunes revistes literàries sense lectors, gairebé clandestines. “No va deixar res més que un testament redactat a llapis i un munt de manuscrits desordenats”, explica Hruska. La dada, veritablement, esgarrifa: el millor escriptor del segle passat era un perfecte desconegut per al món. També diu molt sobre l'estupidesa de la fama literària. Kafka és, sobretot, un geni pòstum. El seu llegat literari va sobreviure gràcies a dues circumstàncies, ambdues atzaroses.
Il·lustració de l'escriptor Franz Kafka
La primera: el seu amic i marmessor, Max Brod, no va fer cas al seu desig de cremar tots els seus escrits inèdits –Brod és l'únic traïdor de la història que mereix l'amnistia–. I la segona: els seus primers traductors, entre ells Borges, Primo Levi, Paul Celan, Bruno Schulz, Vladimir Nabokov o Milena Jesenská, no van dubtar a traduir-lo a l'espanyol, italià, romanès, polonès, txec i a l'anglès, que és el nostre particular esperanto.
Cadascun va llegir el mateix escriptor desconegut, però les seves versions són diferents perquè, tots sense excepció, van combinar la literalitat dels seus escrits amb la seva pròpia sensibilitat. Inclosos els anònims traductors russos, que no van poder signar les seves traduccions per conservar la vida a la URSS, on les obres de l'autor de La metamorfosi van estar prohibides, excepte un parell de títols, fins als anys de la perestroika.
L'efígie literària de Kafka va començar doncs a entreveure's gràcies a aquestes traduccions, publicades a partir dels anys vint del segle passat, en segells de prestigi –Gallimard, Rój, Losada, Einaudi, Schocken Books– perquè en aquestes mateixes editorials era on escrivien els seus llibres els seus primers ambaixadors en altres idiomes. Maïa Hruska tria aquest punt de partida per fer una indagació, lliure i subjectiva, amb alguns apunts biogràfics, en la cartografia i les paradoxes de l'univers kafkià.
La vida dels seus traductors
El llibre d'Hruska permet –en paral·lel al relat sobre la vida i miracles d'aquests primers devots, set d'ells supervivents de l'Holocaust, les peripècies dels quals s'enfilen dins de la narració, enriquint l'obra– apropar-se a la recepció (la manera com va ser llegit i interpretat a cada lloc) de l'obra de Kafka a Europa, Israel o els Estats Units.
Cas singular és Rússia, on el nom de l'escriptor txec es va considerar molt de temps el pseudònim d'un dissident i els seus llibres van haver de circular en edicions clandestines fins que Sartre, en un viatge a Moscou a principis dels anys seixanta –Hruska ho explica en una anotació memorable del llibre–, va advertir als comissaris polítics del règim que censurar algú com Kafka equivalia a lliurar-lo al capitalisme occidental.
El consell del gran mandarí i intel·lectual marxista francès va permetre als lectors russos llegir per primera vegada –sense córrer riscos i en el seu idioma– obres com La metamorfosi i A la colònia penitenciària, però no El castell, el seu atac contra l'absurd de la burocràcia. Kafka no deixava indiferent a ningú perquè no es va casar amb res. Només amb la seva intimitat.
Caldria fins i tot fabular amb la hipòtesi d'una maledicció que afectaria tots aquells que alguna vegada van contribuir a la difusió de la seva obra. Molts d'aquests traductors inicials van tenir una vida tràgica: uns van ser assassinats, altres deportats; la majoria van conèixer els camps de concentració nazis, altres es van arriscar a acabar a Sibèria i Borges, sens dubte el més afortunat de tots ells, ja que no va patir ni els totalitarismes ni la violència dels seus iguals, va acabar perdent la vista.