Feia molt que no llegia ciència-ficció, excepte Ursula K. Le Guin, i molt menys espanyola. És un gènere que se m'escapa i, fora de la pantalla, em costa. La portada de Les noies d'ahir, d'Inés Galiano, confon. Entre neons, cotxes antics, la porta real de Madrid i llamps. Sembla que estiguis a punt de submergir-te en un llibre infantil, però ja a la primera pàgina, amb la condensació de paraules de l'escriptora, entens que no. Que no serà un llibre qualsevol.
Un llegeix ciència-ficció que passa al seu país i és una cosa gairebé còmica. Sembla que quan l'escenari no és els Estats Units la cosa perd serietat. Una màquina del temps a l'horta murciana podria sonar a acudit, però una trama divertida i densa ho salva.
Marie, Cati, Isa i Patri són amigues des de l'adolescència. La novel·la avança fins al 2045, quan el grup ja fa setanta-set anys i es troben en punts vitals molt diferents, tant que els seus camins gairebé no es creuen. Una nit, la Marie les convida a sopar al seu laboratori secret per ensenyar-los el que l'ha mantinguda ocupada els últims anys: la construcció d'una màquina del temps.
Portada de la novel·la 'Les noies d'ahir'
El llibre comença amb la Marie provant la màquina, tornant a casa seva als 80. Després convenç les altres perquè l'acompanyin i ens traslladem a la moguda madrilenya dels anys vuitanta on hauran d'enfrontar-se a la vida que ja havien deixat enrere, a més de trobar la manera de tornar al present.
Així es converteix la novel·la en un enfrontament amb la vida.
Amb un passat truncat, decisions que van marcar la vida de totes aquestes dones, marcades pel temps en què vivien.
Ambientada als més purs 80 i articulada sobre una playlist que trobes a la primera pàgina per acompanyar la lectura, perquè, segons l'escriptora, la música d'aquella època era la millor, com la cançó Noia d' ahir, de Nacha Pop.
Una història plena d'històries entretingudes per gaudir llegint. Un viatge al passat per analitzar el present i pensar en el futur.