Jordi Amat i les cendres de la ciutat democràtica

L'obsessió per la grandeur produeix monstres. Igual que les frustracions no resoltes. Sobretot en l'àmbit de la història cultural de les ciutats, aquests artefactes fets amb les capes que deixa el temps sobre un lloc, la història de qui l'ha habitat —i encara l'habiten— i la condensació d'anhels i esperances que explica que individus molt diferents, fins i tot antagònics, comparteixin un mateix espai que, gràcies a l'acumulació, adquireix alguns dels atributs del sagrat.

Qualsevol urbs és, alhora, un enclavament prosaic i una mena de temple religiós, ja sigui des del punt de vista sentimental o en l'aspecte simbòlic. La ciutat assenyala el nostre origen —totes les biografies consten d'un nom, dues dates (el naixement i la mort) i els dos llocs on tenen lloc ambdós fets— i alberguen l'instant del nostre ocàs. De la mateixa manera que passa amb els individus, les ciutats neixen per unes determinades circumstàncies, evolucionen —no sempre a millor— per altres diferents i desapareixen o s'estanquen, que és una forma passiva d'acceptar que ningú pot guanyar la batalla decisiva al temps.

La democràcia a la ciutat

Barcelona és un excel·lent exemple d'aquest procés de mutació —la segona urbs espanyola és essencial per explicar l'Espanya dels dos últims segles, encara que fos irrellevant en les etapes històriques anteriors— i representa una metàfora del devenir de les ciutats en l'era digital, entregades a un flux interminable de capitals, mercaderies i persones que les està deixant sense ànima i robant-los el batec de l'autèntica vida.

De la constatació d'aquest últim fenomen ha partit Jordi Amat (Barcelona, 1978) per escriure un assaig —Les batalles de Barcelona (Tusquets)— que pretén resoldre una incògnita: Es pot considerar democràtica una urbs que expulsa els habitants que hi han nascut?

La pregunta és pertinent. I el dramàtic punt de partida del llibre —el tempestuós desallotjament de la Casa Orsola, un episodi que Amat converteix en categoria del greu problema de l'habitatge, senyal d'un profund malestar ciutadà i indici d'un fracàs d'ordre generacional— també, encara que en aquest assaig hagi optat per il·lustrar però no desentranyar les causes i els responsables d'aquest trencament urbà, que implica una gran paradoxa: néixer en un determinat lloc no atorga el dret de ciutadania si el mercat (immobiliari, laboral, familiar) decideix que la rendibilitat importa molt més que el sentiment de pertinença.

La intenció d'Amat en enllaçar els imaginaris culturals de la Ciutat Comtal és establir un itinerari que permeti visualitzar l'evolució que discorre des de la ciutat heretada (burgesa i obrera) fins a la Barcelona de la dictadura per, a continuació, arribar a l'urbs del present, prèvia escala en el seu procés de reinvenció l'any 92 i les seves posteriors seqüeles, com la trista comèdia del Fòrum de les Cultures.

L'assaigista barceloní —veí del Consell de Cent des de 2003 i llogater d'una finca de la seva família, que es presenta com un “petit burgès” (imitant el Chaves Nogales de A sang i foc)— ha escollit un mètode singular per escriure aquesta història subjectiva sobre les diferents interpretacions de la seva ciutat. El seu llibre combina els esdeveniments i fets culturals –cada momentum històric s'exemplifica amb referents literaris, teatrals, cinematogràfics o artístics– amb els elements sentimentals (vivències, confessions i algun alleujament autobiogràfic).

La barreja d'aquests dos registres sembla haver estat pensada per acostar el llibre als lectors de la seva generació —a la recerca d'aquest exercici d'identificació que està implícit en tota lectura— i, sens dubte, serveix per traçar un cànon tentatiu de la cultura catalana de les últimes dècades, a més d'introduir reflexions d'ordre polític.

Amat s'ha documentat seguint el mètode acadèmic: obres i idees d'altres autors, tant narratives com assagístiques, tesis i estudis universitaris, publicacions i abundants articles de premsa. Però aquesta selecció de materials, tots llibrescos, que sens dubte ajuda a fixar la cronologia del que explica i a refrescar determinats fets, com les festes del 92 i els seus antecedents, sobre els quals, per la seva edat, no tenia una consciència absoluta, resta al seu relat l'experiència del que el mateix Amat situa com el nus de la seva obra: la idea que una ciutat és i ha de ser, sobretot, la seva gent.

Un assaig al qual li falta realitat

Al llibre es troba a faltar justament això: el soroll del carrer, els testimonis de testimonis directes, el pols obscè de la vida real, que és la placenta del veritable periodisme. La decisió de teixir una història de Barcelona a partir de discursos i fets culturals no és, d'entrada, una mala idea, però té certs riscos. El més evident és creure que aquests imaginaris, que no deixen de ser ficcions o interpretacions artificials de la realitat, no sempre desinteressades, contenen tota la veritat dels fets.

En general succeeix el contrari: les teories són posteriors als fets. Moltes d'aquestes reflexions sobre el que ha estat, és o hauria de ser Barcelona, amb les seves corresponents translacions artístiques, en bona mesura pensionades, responen a els interessos de qui les promou i finança per carregar-se de raons o justificar les seves decisions.

Més que ser interpretades com senyals en la foscor o fites d'un camí, haurien de ser abordades amb molta prevenció i estar alerta davant els seus miratges, ja que la cultura, en lliurar-se a la política, no és sinó una mercaderia més per construir una hegemonia social i política. La tesi essencial d'Amat és que, després de la Renaixença i el Noucentisme de començaments del segle passat, expressions complementàries del primitivisme catalanista, el franquisme va suposar una involució cultural (en termes catalans) que les forces polítiques nascudes durant la Santa Transició van intentar corregir fins a dissenyar una refundació completa de Barcelona, el centre de la qual van ser els Jocs Olímpics de 1992.

Segons Amat, el triomf d'aquesta Barcelona, més humana, catalanista d'esquerres, i articulada gràcies a una suposada aliança virtuosa entre els patricis i els moviments socials, entre el món dels diners i el del treball, va ser de tal calibre que la satisfacció va provocar la desactivació del múscul crític de la societat.

A causa d'aquesta anestèsia, i donat l'elevat grau de satisfacció general, segons el seu relat, va ser impossible adonar-se que la resta del món seguia canviant i, quan va esclatar la bombolla immobiliària i la seva derivada financera, va emergir la sorpresa: l'idíl·lic model Barcelona, al qual només s'oposaven un reduït grup d'escriptors i intel·lectuals, entre ells Manuel Vázquez Montalbán, tenia moltes ombres i, anys després de la festa, aquestes no deixaven de créixer.

Malgrat el notable exercici d'orfebreria d'enllaçar la història urbana de Barcelona a determinats referents culturals (sempre en català), l'anàlisi d'Amat resulta lineal i artificiós, igual que una línia traçada amb ajuda d'un cartabó sobre un paper en blanc. Tot encaixa massa bé i adquireix una lògica sospitosament perfecta.

La realitat opera d'una altra manera: l'atzar té un paper, les persones un altre i l'interès, ja sigui noble o fenici, forma part de l'equació del món. Els canvis urbans de fons no es deuen a l'impacte d'una exposició ni al rerefons simbòlic d'una novel·la, encara que aquestes obres puguin recollir l'atmosfera d'una època. L'activitat artística sempre és preludi o conseqüència, però no el motor mateix de les transformacions socials.

A més de les decisions polítiques, en la seva majoria documentades per Amat, en l'evolució d'una ciutat opera la fatal lògica dels diners (absent per complet en la seva anàlisi) i les aliances, en ocasions amb una sospitosa aparença contra natura, d'actors econòmics i polítics que, encara que es presentin com antagònics, poden actuar com a socis.

L'assaigista barceloní defensa el procés de normalització (fruit del pacte polític del PSC amb els nacionalistes per reconquerir els Països Catalans, que conté evidents elements d'imposició i uniformitat), parla de la CT (Cultura de la Transició) i retrata Pascual Maragall i la seva cort d'il·lustrats (inclosos els dèspotes) com els heroics artífexs d'aquesta Florència de Mediterrani que havia de ser Barcelona.

La Barcelona de l'elit

El llibre no aprofundeix, en canvi, en les tensions socials provocades per la seva decisió d'inventar una Barcelona a mida d'aquesta nova elit que, com escrivia Félix de Azúa en un cèlebre article –‘Barcelona i el Titanic’–, un cop encarrilada la reforma democràtica, va començar a ser avançada per Madrid després d'haver estat, des de la mort del dictador fins a l'entronització electoral del pujolisme, juntament amb Sivilla, una de les capitals de l'emergent Espanya de l'underground.

Aquesta condició contracultural, perduda després de l'arribada del nacionalisme a les institucions, decidit a impulsar un projecte d'enginyeria social que era i és al·lèrgic al cosmopolitisme, i que pretenia salvar la cultura catalana, genèticament mestissa, pel procediment (gens democràtic) de fer taula rasa amb la indiscutible condició espanyola de Barcelona, marca l'inici d'una decadència espiritual que trigaria a percebre's però que, després del 92 i les seves conseqüències, s'ha consumat, sense remei, en les dècades posteriors, fins a conduir la Ciutat Comtal al pou del procés.

No deixa de ser un fet cridaner, circumstància en què Amat no s'atura en excés, que en l'arc temporal que discorre des de 1979 fins a 2026, tots els alcaldes de Barcelona (Serra, Maragall, Clos, Hereu i Collboni), excepte Trias (CiU) i Ada Colau (Comuns), militéssin a les files del socialisme català. No tindrà el PSC alguna responsabilitat, per acció o per omissió, en el profund malestar que, segons l'autor, senten els barcelonins que estan sent expulsats de la seva pròpia ciutat?

Què passa amb la política del PSC?

Amat no entra en el fons d'aquest bosc. Hauria hagut de fer-ho. El seu llibre seria millor, i la seva anàlisi més profunda, si hagués fet una crònica de com el PSC va adormir i desactivar el moviment social i veïnal a la Barcelona perifèrica, de la mateixa manera que el PSOE va fer el mateix en altres grans ciutats espanyoles fins a aconseguir una perfecta democràcia de polítics. La desactivació de la dissidència social també és un fet cultural. Part d'aquest teixit civil, tan actiu durant el franquisme, es va incorporar a les files del progressisme institucional. Es va fer realista.

No és que hi hagués un consens social ple sobre la Barcelona del 92. És que l'antídot contra el despotisme il·lustrat d'Oriol Bohigas i companyia, sants progressistes de la Barcelona moderna, havia estat pertinentment desactivat. El fenomen de terciarització urbana, sens dubte, no és un problema exclusiu ni diferencial de la Ciutat Comtal, encara que hi hagi qui, per ingenuïtat o pura ignorància, sentin que només els passa a ells i s'imaginin com a víctimes, abans d'admetre que potser en algun moment van votar els impostors de la ciutat democràtica.

L'urbanisme dels fons d'inversió en l'era de la globalització replica un mateix model. Primer es fa creure a la població que un gran projecte permetrà transformar la ciutat i resoldrà, d'un cop i per sempre, les desigualtats. Després es capten recursos públics a favor de la iniciativa. Més tard es construeix un discurs que dilueixi les crítiques i es crea un imaginari que converteixi qualsevol dissidència en una frivolitat. Es representa, si cal, L'enemic del poble, d'Ibsen.

Els inversors i contractistes s'enriqueixen de forma sobtada en tots aquests processos gràcies a la vanitat dels polítics, els costos es socialitzen i els guanys es privatitzen. El cicle es repeteix fins que la credulitat de la gent s'esgota i les generacions que venen darrere descobreixen que algú, el nom del qual desconeixen, els ha robat la seva particular idea de prosperitat.

La creença que una ciutat millora de forma automàtica després d'aquestes grans operacions d'imatge, que són un pur negoci immobiliari, no queda lluny del miratge que alimenta l'independentisme: prometre el paradís si s'aconsegueix la desconnexió amb Espanya, fer negoci amb els sentiments de pertinença i esperar, amb els guanys a Andorra o en qualsevol altre paradís fiscal, que arribi la inevitable hora del desengany.

La ruta dels diners

Quan succeeix, els beneficiats pel saqueig estan fora de perill i no queda memòria dels responsables del malestar d'una ciutat, com Barcelona, en mans d'un capitalisme global que opera amb la lògica del Monopoly. Amat ens parla dels expats i de la Barcelona d'Almodóvar o Woody Allen, que és la mateixa que la de Roures, però es queda a l'epidermis del problema.

Si hagués seguit el rastre dels diners, que és una ruta infal·lible, hauria descobert que, en paral·lel al discurs d'humanització de la ciutat, el que ha passat a la Barcelona del PSC, igual que en altres ciutats, és un encariment sobtat del sòl, la conversió de l'habitatge en mercaderia i un increment demencial del cost de la vida.

No existeixen tant imaginaris en disputa com conflictes concrets amb guanyadors i perdedors. La Barcelona del present és conseqüència d'una rendició. La guerra estava perduda d'antuvi el dia en què els generals (socialdemòcrates) es van passar a les files de l'enemic. La Ciutat Comtal va deixar de ser una urbs oberta per convertir-se en una marca registrada on els figurants sobren perquè, en termes empresarials, són costos. La ciutat democràtica es torna així en un trampantojo colossal.