Jaime Gil de Biedma, segon retrat
Miguel Dalmau reescriu, dues dècades després de la primera versió, el seu relat sobre la vida, els miracles i els pecats del gran poeta barceloní
El dia que Jaime Gil de Biedma (1929-1990) va escriure que en els seus poemes només existien dos assumptes –“el pas del temps i jo”– ens estava parant una trampa. Perquè, si un ho pensa, el decurs de els dies, els mesos i els anys, la condemna (a mort) del calendari, és el factor que més trastoca la personalitat individual. I el subjecte de la seva poesia, la veu que enuncia –i s’enuncia– en els seus millors versos, falsament prosaics, ni és idèntica ni s’assembla del tot al timbre del Ciutadà Gil de Biedma. De manera que la poesia del gran poeta barceloní de la meitat de segle, el llegat del qual no ha estat destrossat pel temps, cosa que no sempre es pot dir dels seus coetanis i dels seus companys de generació, suggereix però no desvetlla en la seva totalitat les inquietuds de l’home. Cosa natural. El poeta encarna una veu immortal, l’individu representa una presència terrestre.
Gil de Biedma té la virtut de ser un escriptor que, amb independència de l’època històrica en què se’l llegeixi, sempre sona a present. El seu arbre no és de fulla caduca. Per això és un clàssic proper –tres decennis, en termes literaris, no és gaire– i a aquesta condició es deu que, essent espanyol, homosexual, fill d’una família burgesa i home sense descendència, a més d’una criatura carnal i ferotgement vitalista, escrivís poemes que transcendeixen la poesia gay, beuen de la tradició britànica, es lamenten de l’eterna tragèdia espanyola –“una història que sempre acaba malament”– i naveguen, igual que un vaixell colpejat per l’oceà, entre el sentimentalism més fosc i la depressió lluminosa. Versos, en definitiva, que mediten amb una profunditat excepcional sobre els tempestuosos vincles entre la identitat íntima i la imatge pública.
'La Castella de Jaime Gil de Biedma'
Félix de Azúa ha dit en algun lloc que els seus poemes li recorden al ritme de certs boleros, encara que cal precisar –la lectura és el territori de la llibertat– que tampoc queden excessivament lluny de les millors lletres de determinats tangos. Per això convé apropar-se amb prudència als relats (de terceres persones) sobre la seva vida, entre els quals la primera biografia de Miguel Dalmau, publicada per Circe el 2004, va provocar un indubtable rebombori a la república de les lletres, encara que per motius que tenien a veure amb la carn –i la xafarderia– més que amb la literatura.
Dalmau, que ha signat com a autor altres llibres biogràfics sobre Pasolini i la saga literària de els germans Goytisolo (José Agustín, Juan i Luis), ha decidit, per motius que ell mateix no acaba de desvetllar, reescriure, vint anys després d’aquesta primera aproximació, el seu perfil del poeta. Així neix una nova biografia –Jaime Gil de Biedma. Retrat d’un poeta– que Tusquets acaba de posar a les llibreries. No és un fet estrany: qualsevol llibre biogràfic, per la seva pròpia naturalesa, pot ser objecte de revisió. Una obra biogràfica sempre és, en potència, una obra oberta, entre altres raons perquè, degut a la seva condició descriptiva i valorativa, en bona mesura depèn de la vigència dels materials i els testimonis disponibles en un moment històric concret.
L’aparició de nous dades o aportacions que confirmin, millorin o desmenteixin la redacció inicial d’una biografia justifica de manera sobrada la seva actualització. És el cas d’aquest segon retrat del Gil de Biedma de Dalmau? A mitges. El biògraf aborda aquesta qüestió, encara que no amb nitidesa, en el pròleg d’aquesta versió renovada. Des que va veure la llum el seu primer llibre sobre el poeta han aparegut obres confessionals i documentals del poeta que estaven inèdites. És el cas de L’argument de l’obra. Correspondència 1951-1989 (Lumen, 2010) i dels seus Diarios (Lumen, 2015), ambdós editats per Andreu Jaume.
'Retrat d’un poeta', segona versió de la biografia de Dalmau sobre el poeta barceloní
Són dos títols complementaris on el Gil de Biedma autèntic –que sobra dir que difereix del subjecte dels seus poemes– relata passatges de la seva vida privada. Ho fa en primera persona (en els seus dietaris) o per a tercers (els destinataris de les seves cartes). En conjunt, aquests llibres poden llegir-se a la manera d’unes memòries. El diari de joventut del poeta –Retrat de l’artista el 1956– va sortir a la llum un any després de la seva mort; la resta, tres dietaris més, aborden altres etapes vitals, com els anys de maduresa (1959-1965); el punt d’inflexió de 1978, quan, després d’abandonar l’escriptura, Gil de Biedma va intentar compondre versos de nou, o les anotacions datades a mitjans dels anys vuitanta, després de ser internat, un lustre abans de la seva mort per sida, en una clínica de París.
Hi són els avatars vitals fonamentals: la infància feliç a La Nava i la vocació literària, Filipines, la seva feina com a executiu a la Companyia de Tabacs, el mètode de composició dels seus poemaris, una part íntima de la seva educació sentimental, la brillant pràctica de la prosa –a través dels seus magnífics assaigs literaris, reunits, també per Andreu Jaume, a la col·lecció El peu de la lletra (Lumen, 2017)–, la sequera creativa, el desengany o la inquietant imminència de la mort, tan temuda.
Cal, doncs, preguntar-se si tenia sentit, després d’aquestes aportacions, que Dalmau iguala als “treballs acadèmics” i als “testimonis” de Carmen Riera, Richard Sanger, James Valender o Luis Antonio de Villena, de categoria i importància diferent, tornar de nou sobre el que ja s’havia narrat fa dues dècades. Miguel Dalmau evita contestar aquesta qüestió. En el pròleg del seu llibre opta per deixar-la sense resposta expressa. Prefereix l’ambigüitat: “Per motius que a l’autor li basten…i que a l’editorial li sobren”, es justifica, apel·lant a una frase de Hemingway.
La primera versió de la biografia de Gil de Biedma de Miguel Dalmau
El biògraf està en el seu dret de jugar a mantenir el misteri, encara que en realitat no existeix. El seu primer retrat, que en el seu moment va causar escàndol –la societat espanyola ha canviat molt en els darrers vint anys–, havia quedat clarament superat pels inèdits de Gil de Biedma i la investigació dels especialistes. El biògraf, pioner en el seu dia, encara que fos a costa d’un naturalisme que no atorgava sentits nous a la poesia de Gil de Biedma i documentava les peripècies vulgars que a tots els éssers humans ens igualen, havia perdut el seu lloc. Amb aquesta nova versió intenta recuperar-lo a través d’un relat cronològic i certament documentat, però més centrat en elements accessoris que en qüestions veritablement transcendents.
Som, doncs, davant un llibre que ens permet contemplar, igual que en un documental, el devenir vital d’un home anomenat Jaime Gil de Biedma, però que no canvia gaire la imatge literària de l’escriptor, perfectament assentada. Dalmau reitera en el seu pròleg l’objectiu de la seva primera biografia: “Explicar la història d’una persona, relatar el que li va succeir a algú rellevant i, sobretot, el que va ser significatiu per a ell. No per a nosaltres (…) Si no acceptem això des del principi, no podrem valorar mai una biografia valenta ni veure el que té d’acte de justícia. I no només poètica”. Però acaba confessant indirectament una altra motivació : corregir el seu primer llibre.
Dit amb les seves pròpies paraules: “He suprimit capítols sencers, n’he incorporat d’altres de nous, he afegit les aportacions abans esmentades [totes alienes], he revisat antics testimonis i n’he afegit d’altres d’interès. He reinterpretat alguns fets i he completat les meves primeres impressions. En suma: he tornat a pintar Jaime Gil de Biedma”. El llibre, en efecte, té una factura diferent de la del seu germà prematur. Ara s’identifiquen els amants del poeta pel seu nom real i, segons admet Dalmau, s’han “moderat els excessos groguencs”.
Gil de Biedma a la seva habitació de Casa del Caño, a La Nava de la Asunción
“Si el meu primer quadre era un tríptic a l’estil de Francis Bacon –on s’abordaven des de diversos angles tres cares principals del poeta [la Companyia de Tabacs de Filipines, la poesia i l’amor]– aquesta vegada he optat per un relat a la clàssica [sic], on el personatge apareix d’una sola peça. És clar que, tractant-se de Gil de Biedma, el resultat s’assembla una mica a un quadre de Lucian Freud”, escriu el biògraf.
Dit d’una altra manera: una pintura carnal i amb una paleta de colors limitada als tons crus i terrosos. Dalmau presumeix que en aquesta nova versió ha decidit ometre secrets carnals –sempre vinculats amb la homosexualitat del poeta, un assumpte que sembla obsessionar el biògraf–, cosa que, paradoxalment, resulta ser incoherent amb l’afirmació (solemne) que un biògraf ha de contar tot el que sap o ha pogut documentar, molesti a qui molesti. Pel que sembla, hi ha determinades excepcions a aquesta norma. Però el biògraf no entra a descriure-les, més enllà de l’efecte perniciós que, pel que sembla, podrien tenir moltes d’elles.
Cal descartar que d’aquí a uns anys ens trobem amb un tercer retrat de Dalmau on per fi es revelin aquests misteris que, a aquestes alçades del segle, difícilment poden escandalitzar ningú? Qui sap. Nosaltres diríem, més aviat, que aquest segon retrat de Dalmau sobre Gil de Biedma és un panòptic: la mirada del guardià d’una presó que vigila el reu en règim de monopoli i des de l’alçada segura d’una torre de guaita.
