El testament de Bernhard
Es publica, de nou, la que va ser la seva última novel·la, 'Mestres antics', l'obra d'un autor amb un ritme envoltant, obsessiu de la prosa, el ritornello de les frases i de les idees també obsessives, en harmonia amb l'escenari de l'acció, que sovint és tancat, limitat
Claudio Magris camina per la Patagònia
S'està comentant molt, a la premsa cultural d'aquestes darreres setmanes, una nova edició de l'última novel·la que va escriure Thomas Bernhard (1931-1989), que surt amb motiu o excusa del quarantè aniversari de la seva primera publicació, el 1985. Parlo de Mestres antics. El fet que fos l'última novel·la que va escriure li dona, és clar, un aire testamentari, com de llegat.
Aquesta nova edició surt a Cátedra, en la traducció clàssica de Miguel Sáenz i amb un assaig introductori i un copiós aparell de notes a càrrec de l'investigador i professor Javier Aparicio Maydeu –i fins i tot porta incorporat un àlbum de fotografies del museu i el restaurant on transcorre l'acció--.
Portada de 'Mestres antics' de Berhardt
No l'he comprat, perquè conservo (com or en pany) la primera edició d'Alianza, de 1990 i pel que fa a la vida i literatura de Bernhard ja he llegit els cinc llibres dels seus Relats autobiogràfics (Anagrama), tres o quatre llibres d'entrevistes i a més la biografia que li va dedicar el mateix Sáenz. Me'n faig una idea. Però per a qui no conegui Bernhard, sens dubte que Mestres antics és una bona manera d'entrar-hi.
Allà, en aquesta mena d'involuntari testament, hi ha decantat del tot el seu estil.
Bogeria i desesperació
Encara que és una novel·la molt coneguda, resumiré en aquest paràgraf la “trama” de Mestres antics: Réger, un crític musical i musicòleg famós que treballa per a The Times, fa molts anys que passa diverses hores, cada dos dies, assegut en un banc davant del quadre Retrat d'un home de barba blanca de Tintoretto, al Kunsthistorisches Museum de Viena. Allà s'hi reuneix amb ell el narrador, que al llarg de la novel·la va donant compte de les històries i pensaments que li explica Réger.
Bernhard no és precisament un maître à penser. Les idees dels seus personatges tenen el seu interès i el seu fonament, és clar, quan no són esbojarrades i poc plausibles en el seu abisme de bogeria i desesperació, però no són el que constitueix el major interès de la seva escriptura –excepte, diria jo, en el cas de El malaguanyat, a la idea central del qual sobre el geni i la creació no he deixat de donar-hi voltes mai, encara que sense arribar a cap conclusió--, com tampoc la trama, que sol ser mínima, sinó el ritme envoltant, obsessiu de la prosa, el ritornello de les frases i de les idees també obsessives, en harmonia amb l'escenari de l'acció, que sovint és tancat, limitat.
Thomas Bernhard als anys vuitanta
Réger va al museu cada dos dies, des de fa trenta anys, amb l'objectiu d'estar sol amb els seus pensaments i de contemplar, assegut en un banc, una obra d'art en concret, el Retrat d'un home de barba blanca de Tintoretto. Però no hi va a admirar aquesta obra mestra d'un mestre antic, hi va per una altra cosa. A continuació reproduiré un paràgraf que alhora il·lustra el seu projecte i l'estil de l'autor. Són els dos personatges al museu, davant del quadre esmentat.
Defectes de la Humanitat
“No hi ha cap quadre perfecte, ni cap llibre perfecte, ni cap peça musical acabada, va dir Réger, aquesta és la veritat, i aquesta veritat permet que un cap com el meu cap, que tanmateix no és durant tota la vida més que un cap desesperat, continuï existint. El cap ha de ser un cap que busqui, un cap que busqui els defectes, els defectes de la Humanitat, un cap que busqui els fracassos. El cap humà només és realment un cap humà quan busca els defectes de la Humanitat. El cap humà no és un cap humà si no es posa a buscar els defectes de la Humanitat, va dir Réger. Un bon cap és un cap que busca els defectes de la Humanitat, i un cap extraordinari és un cap que troba aquests defectes de la Humanitat, i un cap genial és un cap que, després d'haver-los trobat, assenyala aquests defectes trobats, i, amb tots els mitjans a la seva disposició, mostra aquests defectes.” Etcètera.
De manera que el tipus no va al museu a admirar els grans artistes del passat sinó a trobar-los defectes, ja que, segons ell, trobar-los defectes és comprendre'ls, i precisament el necessari no és admirar sinó comprendre.
Què puc dir de tot això? Puc dir, per exemple, que, si admirar cegament és propi de ximples, també buscar i trobar defectes és l'activitat preferida no del “cap genial” sinó de la més vulgar, el seu esport preferit.
Puc afegir, a més, que aquesta idea, central en la meditació sobre la vellesa i el desencís que és Mestres antics, l'exposa, al cap i a la fi, un personatge, Réger, que al llarg del llibre emet idees esbojarrades i que està prou desequilibrat per passar-se trenta anys anant a la mateixa sala del mateix museu.
I tu, lector, què en penses de tot això? Si vols explicar-m'ho, pots escriure'm a IgnacioVidalFolch@gmail.com
