Erich Auerbach: la literatura com a variant de la metafísica

D'entre les innumerables calamitats causades pels nacionalismes, a més de les guerres i les discòrdies que provoquen a les societats on operen, una de les més inquietants –per ser l'origen de la resta, una cosa així com l'ou de la serp– és la concepció de la cultura en funció de les idees de tribu i identitat. Un exercici de falsificació històrica que busca i, en bona mesura aconsegueix, etiquetar allò universal –les eines culturals, útils per a tothom amb independència d'on, quan i com neixin– amb les etiquetes de l'allò propi i el diferencial. 

Aquesta nefasta influència es percep en l'estèril divisió de la literatura – que els antics coneixien sota el nom de poesia (la seva etimologia designa l'acte de creació, no l'escriptura artística)– en literatures. Cuideu primer la roba, i després la cartera, quan algun profeta us parli de pluralitat: aquí és on habita el dimoni de les utopies arcaïques. El terme literatura és modern i la interpretació en clau nacionalista de les seves obres, amb independència de l'idioma en què hagin estat escrites, obeeix a una convenció relativament recent. 

Erich Auerbach (1930)

Contra aquesta lògica reduccionista va néixer –també al XIX– un antídot: la Literatura General i Comparada, que concep els estudis literaris –la seva crítica, la seva teoria i també la seva història– sense que les fronteres, incloses les idiomàtiques, importin més enllà de com a esdeveniments d'ordre secundari.  Nascuda a França, la fèrtil disciplina comparatista, que té als Estats Units un altre dels seus focus d'irradiació, i que a Espanya va tenir en Claudio Guillén un dels seus referents, és una mena de viatge a la llavor que recupera la noble tradició del cosmopolitisme. Comparar dues coses, i extreure'n les conseqüències, és el mètode més eficaç per conèixer la complexitat que anomenem veritat i ajuda a evitar les orelleres mentals i emocionals, que només contribueixen a la dominació cultural. 

Tots els grans intèrprets del fet literari –lògicament sense obviar les particularitats, però sense convertir-les en falses categories– intenten llegir amb una mentalitat oberta, sense barreres, indagant en les tradicions culturals, que tampoc no són infinites, sinó una única línia en el temps que s'alimenta, igual que un riu, de múltiples afluents. Entre ells destaca Erich Auerbach (1892-1957), romanista alemany d'origen jueu i un dels patriarques de l'edat d'or de la filologia europea. Auerbach ha passat a la història per Mímesis (1946), una obra excepcional, escrita en el seu exili a Istanbul, on va arribar per fer classe fugint del nazisme que assolava Europa i matava la generació d'intel·lectuals jueus dels anys d'entreguerres. 

'Mimesis' FONDO DE CULTURA ECONÓMICA

En ella s'estudien les relacions entre la literatura i la realitat, que és com dir la literatura mateixa. Malgrat la transcendència d'aquest assaig, escrit amb pocs mitjans bibliogràfics, però amb una ambició desmesurada i un talent sorprenent, un factor que distingeix els intel·lectuals del nostre passat en relació als aspirants del present, gairebé no existeixen títols del crític alemany en espanyol. A més de Mímesis, de la qual hi ha una edició en la nostra llengua del Fondo de Cultura Económica (1983), s'han traduït els seus estudis sobre Dante –El poeta del món terrenal (Acantilado, 2008)–, l'assaig Figura (Trotta, 1998), i Llenguatge literari i públic en la Baixa Latinitat i l'Edat Mitjana (Seix Barral, 1966). Publicats per editorials argentines existeixen dos títols més: la Correspondència entre Auerbach i Walter Benjamin (Godot Ediciones, 2015) i un volum –La cultura com a política (El cuenco de plata, 2017)– on es reuneixen escrits, coetanis a Mímesis, sobre la cultura europea i autors com Maquiavel, Voltaire, Montesquieu, Croce o Rousseau. 

No és senzill, doncs, apropar-se a l'obra intel·lectual d'Auerbach. D'aquí que la publicació per part d'Acantilado de La cicatriz de Ulises, una antologia que inclou sis assaigs majors sobre alta literatura i catorze cartes dirigides a intel·lectuals com Vossler, Klemperer, Kraus, Thomas Mann, Benjamin i Panofsky, sigui un esdeveniment. El llibre reuneix peces dedicades a Dante, Virgili, Proust, Homer (a través del mite d'Ulisses) i a Giambattista Vico, a les quals s'afegeix un assaig sobre la filologia. Aquestes reflexions, fruit dels seus estudis acadèmics, mostren l'extraordinària manera de llegir d'Auerbach. Un exercici fascinant d'interpretació en què l'erudició no destorba la sensibilitat. 

'La cicatriz de Ulises' ACANTILADO

El seu assaig sobre l'heroi de l'Odissea, embrió de l'inici de Mímesis, és un prodigi. També ho és la semblança –biogràfica, literària i moral– de Montaigne. No es tracta de meres indagacions sobre autors del passat, sinó de meditacions sobre el nostre present abordades a través d'escriptors que continuen sent els nostres contemporanis, fins i tot de manera imprevista. Matthias Bormuth, que signa la introducció del volum, on situa Auerbach entre Walter Benjamin i Hannah Arendt –tots dos també jueus i dos grans pensadors marcats per la diàspora europea–, defineix el romanista com un “filòsof de la Història”. 

Auerbach, en realitat, és un metafísic literari. Un pensador que interpreta la realitat des dels seus profunds coneixements literaris. Que entén la lectura dels millors llibres i els grans autors com una forma –utilíssima– de coneixement aplicat, per dir-ho en termes acadèmics. El que meravella d'Auerbach és la seva capacitat per obtenir de la literatura coneixements per a la vida real. En el seu retrat de l'autor dels Assaigs, per exemple, aborda qüestions com la llibertat i la solitud. Jutja Proust a partir de com la nostra sensibilitat ens fa veure el món, encara que també es pot llegir com un testimoni –fins i tot en els seus més ínfims detalls– d'una societat ignorant de la seva pròpia extinció. 

'Dante, poeta del mundo terrenal' ACANTILADO

El que batega a l'article que dedica a Dante i Virgili és una anàlisi sobre com determinats conceptes culturals que creiem eterns poden diluir-se o esvair-se en un canvi d'època o un imperi pacífic –Roma, també l'Europa anterior a la Segona Guerra Mundial– perfectament pot donar pas a un temps diferent on les injustícies i els abusos dominin els homes. Tot és sòlid fins que es torna ombra. Un està viu fins que es converteix en un fantasma. L'assaig que signa sobre l'obra de Vico –curiosament el més breu de tots– és una crònica sobre el trànsit entre un univers sagrat i un temps secularitzat. “Després de Vico la força de la fe va deixar d'impregnar la vida terrenal (…) Déu ja no hi era (…) i amb ell va desaparèixer també la unió amb la nostra terra materna i el saber sobre la nostra ànima immortal, aquella combinació de fets terrenals i intemporals que es fa palesa en cada esdeveniment, sempre que no tanquem els ulls”. O –afegim nosaltres– deixem de llegir. 

Auerbach intueix que hem arribat al pòrtic d'un nou temps, equivalent al que ara habitem. “(…) L'ideal de la raó no condueix a la felicitat, sinó a la impietat i a la barbàrie (…) L'edat de la raó, en què el mite ha perdut la seva força i el llenguatge la seva consciència metafòrica, és prosaica”. Ningú com ell va viure en primera persona aquest salt al buit. Sobre ell versen les cartes que tanquen aquest volum. Són les missives d'un home que fuig del fantasma del totalitarisme i, gràcies a la seva sostinguda fugida, sobreviu a l'Holocaust. 

Erich Auerbach

Enclouen una lliçó vital: com sobreviure, sense envilir-se, a una sobtada davallada de posició social i intel·lectual, des dels seus anys a Weimar i Marburg, passant per un Istanbul que serà estació de pas fins als destins de Princeton i Yale. Una vida marcada per un nomadisme incert i esgotador que fa taula rasa amb les arrels, la llar i la certesa material. “Sóc un professor que no sap exactament què ha d'ensenyar”, confessa des de Turquia, recordant potser el que havia escrit sobre l'autor dels Assaigs: “En societat, amb altres, Montaigne és moderat i cortès; quan està sol amb si mateix és diferent. Desapareixen les formes, els costums, les lleis, les religions. Estic sol, he de morir. Aquí no estic a casa, estic de viatge, d'on vinc i on vaig no ho sé. Què tinc, què em queda? Jo mateix”.