Cadena de venjances
Magris rescata de l'oblit, en el seu darrer llibre, 'Creu del sud', personatges pintorescos, alguns malvats, altres idealistes. Entre els primers destaca l'oficial Héctor Benigno Varela, que va ser enviat des de Buenos Aires al capdavant de dos-cents soldats per sotmetre els vaguistes en el que es va conèixer com a 'La Patagònia rebel'
Llegir també La caminada de Pierrette d’Orient
El lector haurà notat que des de la irrupció d'internet, la lectura de llibres, especialment els llibres que no són de ficció, sinó assaigs, per exemple manuals d'Història, se li fa més lenta, perquè un l'interromp sovint per entrar a la xarxa i complementar amb més dades les coses sobre les quals l'autor ha passat massa ràpid. Si surt un personatge real, un vol veure'n una foto.
Així la lectura d'un llibre es converteix en una activitat arborescent, un es perd en la informació disseminada pel ciberespai. Després torna al llibre, però un nou estímul, l'esment d'un nom, el retorna al teclat… Som com nens llaminers als quals es deixa a la pastisseria amb permís per tastar tots els dolços… Encara que alguns d'aquests dolços, certament, tenen gust amarg.
Així em vaig sentir l'altre dia llegint l'últim Magris, del qual parlem aquí, Creu del Sud (Anagrama), centrat en la figura de tres ciutadans europeus de finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX que, cadascun pel seu propi motiu, van començar una nova vida a la Patagònia.
Assumptes secundaris que el prestigiós germanista i autor esmenta al llarg de les pàgines donen la impressió que la història de l'Argentina abunda en episodis notables i en personatges pintorescos, alguns malvats, altres idealistes, dels quals un mai no havia sentit a parlar, la peripècia dels quals ens ensenya alguna cosa sobre la història d'aquest país tan proper als nostres cors, i que donarien per a cent novel·les.
Banquet
Vegeu, per exemple, la següent cadena d'assassinats i venjances. El 1921 els mal pagats peons de les estances de la Patagònia es van declarar en vaga, una vaga que ha passat a la història com “La Patagònia rebel”. L'oficial Héctor Benigno Varela (1875-1923) va ser enviat des de Buenos Aires al capdavant de dos-cents soldats per sotmetre els vaguistes.
El que va fer va ser empresonar i matar fredament els rebels. Encara avui s'ignora si portava instruccions del ministre de l'interior o si va procedir així pel seu compte. Abans d'afusellar o degollar els presoners els feia cavar les seves pròpies fosses.
Portada del llibre de Claudio Magris
Quan va acabar la seva missió havien mort entre 1.000 i 1.500 desgraciats. Els ramaders de la regió, agraïts, van agasajar Varela amb un banquet de comiat i copiosos brindis, i el militar va tornar a Buenos Aires.
Estava convençut que se'l rebria amb banda musical i honors, fins i tot potser seria premiat amb la governació de la regió que havia pacificat. Però el que es va trobar va ser la fredor o la repulsa dels estaments polítics, avergonyits del seu procedir, i la denúncia de la premsa. No va ser castigat però el van destinar a una escola militar.
Afany justicier
Però els seus crims no van quedar del tot impunes: al cap d'un any, quan sortia de casa seva, l'estava esperant un individu que li va llençar una bomba. Va caure greument ferit. El venjador es deia Kurt Gustav Vilckens (1886-1923).
Era un anarquista alemany que havia estat miner durant diversos anys als Estats Units, i, expulsat del país per encoratjar vagues a les mines, es va fer estibador a Buenos Aires.
Havia passat temporades a les presons dels EUA i de l'Argentina, i després havia entrat a la clandestinitat. Per matar Varela el movia un afany justicier i venjador. En esclatar la bomba, que va ferir i va tombar el militar, també ell va patir greus ferides a les cames, causades per les esquitxades de l'explosió, però li van quedar forces per arrossegar-se fins a la seva víctima i rematar-la a trets amb el seu revòlver Colt.
Vilckens va ingressar a la penitenciaria de Buenos Aires. Allà molt aviat el va anar a buscar un altre militar, José Ernesto Pérez Millán (1899-1925). Un jove violent, ultracatòlic i ultranacionalista. Va aconseguir entrar armat –les seves complicitats tindria-- al penal i colar-se a la cel·la on aquell dormia, i li va descarregar uns quants trets.
Vilckens va morir a l'acte. Després Millán va declarar: “Jo he estat subaltern i parent del coronel Varela. Acabo de venjar la seva mort".
Malaltia mental
Per aquesta venjança li van caure vuit anys de presó, però no els va arribar a complir, el van matar aquell mateix any. L'havien ingressat en una casa de salut, amb el pretext que tenia problemes mentals. Un matí el pres que li portava l'esmorzar va entrar amb el servei a la cel·la on Millán estava llegint.
Quan aquest va agafar la safata, el servent –que havia estat adoctrinat i armat per un pres anarquista que no tenia accés a Millán-- va treure un revòlver d'entre la roba i dient-li "això t'ho envia Wilckens" li va disparar certerament al pit. Pérez Millán va morir l'endemà.
El seu botxí es deia Esteban Lucich (1883-1955) i era un argentí d'origen croat. Havia treballat com a servent del doctor Francisco de la Vega, a Buenos Aires. El metge, en notar que mostrava alguns signes de malaltia mental, el va acomiadar de la feina el 1919. Lucich (aleshores de 26 anys) el va assassinar.
Va ser condemnat a 17 anys i mig de presó. A causa del seu manifest desequilibri mental, va ser traslladat a l'hospici en què, adoctrinat per un altre pres, anarquista, va liquidar Millán.
Va passar molts anys a la presó, i va tenir temps de matar una tercera persona abans de morir també ell en un hospici. Hi ha una foto seva a la xarxa, és clarament un alienat. Hi ha fotos també dels altres; és, juntament amb alguns paràgrafs, el que en queda d'ells i de les seves passions.
