‘Dalgliesh’: el detectiu poeta
Filmin estrena la tercera temporada de ‘Dalgliesh’, les aventures de l’inspector Adam Dalgliesh, una altra d’aquestes sèries sòlides, ben escrites i millor interpretades de les quals la indústria britànica pot presumir
També: A l’ombra de Vladimir Putin
Aquest estiu, una bona amiga a casa de la qual al sud de França m’estava aprofitant, em va dir que s’havia enganxat a la sèrie Dalgliesh, que emet Filmin, i que esperava amb ànsia que pengessin la tercera i última temporada fins ara (la quarta s’estrenarà en una data encara no anunciada de 2027).
Tot i que acostumo a fer cas de les seves recomanacions, aquesta vegada vaig arrufar el nas (metafòricament parlant) perquè no tenia gaire bon record de les novel·les originals de la britànica P.D. James (Oxford, 1920-2014), que se’m queien de les mans i eren més llargues que un dia sense pa. Com que el seu eren unes intrigues policials com les de Ruth Rendell o Georges Simenon, no entenia per què havien d’ocupar el doble que les de la primera i el triple de les del segon.
Per acabar-ho d’adobar, tampoc no tenia bon record del protagonista d’aquestes novel·les, l’estirat Inspector en Cap Adam Dalgliesh, poeta en les seves estones lliures i vidu turmentat full time. Però, en qualsevol cas i encoratjat per la meva parella, que és molt de murder misteries ambientats a les mansions rurals dels rics britànics, en tornar a casa ens vam enganxar a les aventures televisives d’Adam Dalgliesh.
Que són com una versió del Reader’s Digest de les novel·les originals. Cada una ocupa dos capítols, noranta minuts, en comptes de les sis o set hores que haurien calgut per ser absolutament fidels a l’esperit de la senyora James.
Un bon resultat
Molt ben ambientades als anys 70 (la qual cosa permet comprovar com d’espantosa era la roba, especialment la masculina, d’aquella època, amb aquells pantalons de campana i aquelles solapes elefàntiques), les aventures d’Adam Dalgliesh constitueixen, a la pantalla, una altra d’aquestes sèries sòlides, ben escrites i millor interpretades de les quals la indústria britànica pot presumir des de fa temps.
Cal lloar la capacitat de síntesi dels guionistes i de la creadora de la sèrie, Helen Edmundson, una virtut de la qual la senyora James mancava.
El sever, però just i en el fons bondadós Dalgliesh ha trobat un intèrpret excel·lent en Bertie Carvel, a qui recordem fent de Tony Blair a The Crown. Amb Carvel, Dalgliesh conserva la seva gravitas literària i resulta més creïble el seu moviment constant entre la llei i la poesia.
La seva segona de bord, la inspectora Kate Miskin (Carlyss Peer), rescatada d’un lloc sense futur en un entorn rural al principi de la sèrie pel mateix Dalgliesh, sembla insinuar un love interest amb el seu cap que finalment no es produeix: la Kate està embarassada, però d’un altre.
![hed--tania_head5 (1).jpg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/568097.jpg?p=w:320\/h:240&h=a_Q0mFo3"])
I les intrigues? Doncs com les que hauria pogut escriure Agatha Christie si alguna vegada hagués mostrat el més mínim interès pel factor humà i per fer dels seus famosos personatges alguna cosa més que ninots unidimensionals, que és el que sempre m’ha expulsat de les seves obres.
D’aquesta manera, mentre el Dalgliesh literari tendia a avorrir-me, el televisiu (gràcies, Bertie) em sembla millor persona i fins i tot puc arribar a creure que és tan bon poeta com assegura la pesada de la seva agent, que se’l vol endur de gira pels Estats Units sense ser conscient que no es pot deixar els anglesos sense el seu millor detectiu.
Dalgliesh té una notable capacitat d’enganxar. Jo només pretenia veure un episodi per demostrar que sempre faig cas de les recomanacions de la meva amiga la de la casa al sud de França, i després seguir amb les meves coses, però vaig acabar empassant-me els divuit episodis de la sèrie (claríssim exemple de thriller confortable a l’estil Colombo o S’ha escrit un crim) i esperant que estrenin la quarta: doneu-me un bon sofà i jo poso la resta.
