Imagen extraída de la serie 'The Shards'
Cinema & Teatre

‘The Shards’: quatre pijos i un assassí en sèrie

'The Shards', la nova sèrie de Disney+ basada en la darrera novel·la de l'escriptor nord-americà Bret Easton Ellis

També: Jean-Christophe Grangé i els anys de la sida

Llegir en Català
Publicada

Per a la seva darrera novel·la fins ara, The shards (traduïda aquí com Els destrossos), l'escriptor nord-americà Bret Easton Ellis (Los Angeles, 1964) va optar per remenar en el bagul dels records i per convertir el seu jo juvenil en el protagonista del llibre, portant de nou els seus lectors al microcosmos amoral d'una colla de fills de papà que ens va presentar a la seva primera novel·la, Menys que zero (títol d'una cançó d'Elvis Costello, per cert, al qual tornaria anys després per a Imperial bedrooms).

Fotograma del 'true crime' '¿Debería casarme con un asesino?¡

Per donar una mica de vida a l'autoficció, el nostre home va posar pel mig un assassí en sèrie que es ceba amb els alumnes de l'institut al qual va en Bret (en l'adaptació televisiva, Igby Rigney, un actor més aviat baixet i escanyolit que no s'assembla gens al veritable Bret Easton Ellis, que és de natural corpulent i amb pinta de nadó gegant), sembrant el pànic entre el seu cercle d'amistats i la seva xicota tapadora, la Debbie (Hayes Warner).

Tot i que el resultat no és entre el més brillant del senyor Ellis, té tot el necessari per a una sèrie de l'estajanovista Ryan Murphy: luxe, glamur, sexe a dojo (sobretot, homosexual) i una mica de Grand Guignol a càrrec del misteriós assassí en sèrie d'estudiants (a l'hora dels crims, encara que no ho vegi ningú, el tipus va vestit de negre cenyit de dalt a baix i porta caputxa del mateix color: no hi ha res que li agradi més a Ryan Murphy que un home emmascarat i envasat al buit en làtex negre).

Uns protagonistes poc estimats

Ryan Murphy té sèries serioses i d'altres que opten decididament pel disbarat gai. The shards es mou hàbilment entre totes dues tendències, i sense preocupar-se que l'espectador pugui empatitzar amb els protagonistes, uns pijos de merda les preocupacions dels quals ens importen ben poc i que, quan els maten, pensem que tampoc s'ha perdut gran cosa.

El repartiment està farcit de nepobabies de categoria, com Kaia Gerber (la filla de Cindy Crawford, en el paper de Susan, la noia més popular de la classe i inevitable prom queen, encara que tingui menys expressions que Jackie Chan) o Homer Gere (el fill de Richard Gere, en el paper de Robert, de qui en Bret sospita que pugui ser l'assassí en qüestió, encara que no li faci fàstics a tirar-se'l).

Destaca la presència de Jordan Roth (model de passarel·la vestit de dona, performer i antic productor de musicals de Broadway que penja els seus brillants deliris a Instagram i és tot un estendard del chic novaiorquès alternatiu) en el paper d'Steven, el viperí secretari del pare de la Debbie, un productor entestat a beneficiar-se en Bret perquè, típic de l'univers Murphy, tot i tenir dona i fill, és més marica que un pollastre vidu, com no podia ser d'altra manera.

Fotograma de 'Maigret y la muerte del embajador'

Un "thriller" sense tensió

Tot i que a The shards hi ha diners i luxe i sonen boniques cançons de principis dels 80, quan es desenvolupa la trama, l'interès de l'espectador (o, si més no, d'aquest espectador) va decaient episodi rere episodi. Entre que els morts són una colla de capsigranys i que les aparicions de l'assassí encaputxat cada cop fan més riure, un comença a pensar que està perdent miserablement el temps amb la nova fantasia gai del senyor Murphy, tot i que sap que arribarà fins al vuitè i darrer episodi de la temporada.

Diu Ryan Murphy que, segons els seus càlculs, la novel·la de Bret Easton Ellis li donarà per a tres temporades. No sé com pensa omplir-les (més emmascarats embotits en làtex negre, potser?), però, tenint en compte que la primera temporada comença a fer aigües cap a la meitat, no ho tindrà fàcil. La qual cosa no treu que me les acabi empassant, ja que les sèries del senyor Murphy (tant les bones com les consagrades al cancaneig) són un dels meus plaers culpables.

Fotografía extraída de la miniserie ´Lucky´