Certs psiquiatres asseguren que hi ha quelcom realment pervers entre els addictes al True Crime. Reconec que en formo part i que consumeixo amb fervor els documentals televisius sobre crims reals. No dec estar gaire bé del cap, ja que el meu altre subgènere preferit és el dels documentals sobre sectes, que, encara que tots van del mateix (la recerca de sexe i diners per part d’algun pocavergonya amb molta parla que es fa amb una parròquia vulnerable i mal estimada), me’ls empasso com si m’haguessin de descobrir alguna cosa nova, cosa que sol passar, ja que les sectes són com les famílies infelices de què parlava Tolstoi al principi d’Ana Karenina i cadascuna és terrible a la seva manera.
L’últim True Crime que he pescat a les plataformes de streaming és Haig de casar-me amb un assassí? (Netflix, tres episodis), fascinant història ambientada a Escòcia sobre una noia pobra per a qui l’amor es barreja amb el crim en enamorar-se d’un tipus amb una història per amagar i que, en revelar-se, capgira tot el romanç.
Caroline Muirhead és una jove patòloga que treballa en un dipòsit de cadàvers de Glasgow i que fa vuit anys que surt amb un tipus encantador que li ha promès matrimoni i fills, encara que va passant el temps i no hi ha ni matrimoni ni fills. Un mal dia, la Caroline descobreix que el seu estimat xicot és un carallot que es fica al llit amb tot el que es mou i que no té cap intenció de donar-li el que li promet. La parella trenca la relació i la Caroline entra en una estranya espiral depressiva. Encara que encara és jove i no hauria de sentir cap urgència per assentar el cap, li entren les presses i es llança a buscar xicot a la velocitat del llamp. Només pensa en casar-se i formar una llar, mentre reconeix que res no li fa més il·lusió en aquest món que un bon i bonic casament.
Encara que la seva mare i els seus amics li aconsellen que no tingui pressa, que és molt mala consellera per als assumptes del cor, la nostra heroïna es fica a Tinder i s’enamora d’un individu rural anomenat Alexander McKellar, àlies Sandy, que viu al mig del no-res (o de les Highlands, que ve a ser el mateix) amb el seu germà bessó Robert. Encara que la distància entre Glasgow i la casa del Sandy és notable, la Caroline la recorre amb alegria per aprofundir en la seva nova relació. La feliç parella no triga gaire a anunciar el seu casament (encara que no fa ni tres mesos que es coneixen). Una nit, ella li pregunta si hi ha alguna cosa a la seva vida que hauria de saber abans del pas definitiu. I és llavors quan ell es carrega el seu futur amb una confessió de la qual és difícil recuperar-se: fa uns anys, juntament amb el seu germà, tots dos ben beguts, va atropellar un ciclista i va procedir a enterrar-lo i fer veure que aquí no ha passat res.
El gest és, d’una banda, bonic, ja que el Sandy no ha explicat la seva història a ningú i la dona de la seva vida és la primera a escoltar-la, i siniestre i inoportú d’altra banda, ja que, si esperes que la teva xicota et faci un petó i et digui que borrón i compte nova i que gràcies per tan rellevant mostra de confiança, vas llest, noi: t’has carregat un innocent, has esborrat les teves empremtes i la teva xicota no et continuarà mirant de la mateixa manera que ho feia abans de la teva no sol·licitada mostra de sinceritat.
Comença llavors una estranya història en què la pobra Caroline acaba exercint d’agent doble. D’una banda, ha informat la policia de la mort del ciclista. D’altra banda, continua amb el Sandy per una barreja d’amor i necessitat que doni més dades que facilitin la localització del cadàver. La policia escocesa es comporta amb una insensibilitat, una incompetència i una calma deplorables (no ha volgut sortir a la sèrie, i no m’estranya!), que contribueixen poderosament a la bogeria de la Caroline, agreujada per l’abús d’alcohol i drogues al qual la sotmet el Sandy i al qual ella s’apunta per aguantar la vida absurda que porta.
No els explicaré el final, només que la cosa acaba més o menys bé. Pel que fa a la pregunta que dóna títol a aquesta minisèrie dirigida amb bon pols per Josh Allot (un tipus especialitzat en documentals impactants, com L’home amb 1000 fills, sobre un inseminador en sèrie demencial), Haig de casar-me amb un assassí?, la resposta, òbviament, és que no. Però un no pot deixar de pensar en què hauria pogut passar si el Sandy no s’hagués passat de sincer.