En la seva faceta de productors audiovisuals, Barack i Michelle Obama volien una minisèrie per festejar els 250 anys dels Estats Units en clau d'humor, però un humor tirant a blanc. Estaven en el seu dret. Però, llavors, per què la van encarregar a aquest humorista cínic, cruel i rondinaire que és Larry David?
L'expresident va acabar reconeixent que treballar amb Larry era pitjor que un mal de queixal, però —sabater a les teves sabates— va acabar deixant-li fer pràcticament tot el que va voler, per alegria dels fans del creador de Seinfeld i Curb your enthusiasm, dues sèries senyeres d'això que s'ha anomenat post humor i que juguen astutament amb la incomoditat de l'espectador, que no sap on ficar-se davant segons quins gags i segons quines ocurrències.
Life, Larry and the pursuit of unhappiness (Vida, Larry i la recerca de la infelicitat) —HBO va penjant els set capítols d'un en un; només duren mitja hora, per això aconsello esperar que els pengin tots per poder fer una marató— constitueix una manera molt especial de celebrar el 250è aniversari dels Estats Units d'Amèrica, centrant-se en els episodis més grotescos de la història del país i amb el gran Larry David protagonitzant tots i cadascun dels esquetxos que componen cada episodi.
Cartell de la sèrie ´Vida, Larry i la recerca de la infelicitat´
L'estupidesa dels EUA
Es tracta de fixar-se en un moment concret de la història de la nació i aplicar-li el mateix tractament de xoc que el bo de Larry administrava als seus companys de repartiment a Curb your enthusiasm. Per als qui desconeguin aquesta sèrie fonamental de la comèdia cruel contemporània —només comparable amb Extras, dels britànics Ricky Gervais i Stephen Merchant—, cal dir que Larry canvia al llarg de la sèrie.
Al principi, és un bon tipus que no pot més amb tot el bullshit que l'envolta i li planta cara com pot. L'estupidesa aliena l'irrita, i és una substància que es ven a granel, sobretot a Los Angeles, ciutat de neuròtics acomodats, gent farcida d'idees de bomber, devots de la New Age i de les dietes d'aprimament i tot tipus de dropouts amb pretensions que no demanen un cafè amb llet, sinó un latte, que no és més que un cafè amb llet.
Monòlegs esbojarrats
Cap a la quarta temporada, Larry ja s'ha convertit en un psicòpata que gaudeix emprenyant la gent i traient de polleguera tothom amb les seves extravagàncies. Si al principi es defensava, ara es venja. I és precisament aquest Larry el que es posa a la pell de tota mena de pesats insufribles que alteren els fets històrics amb la seva estranya manera d'anar per la vida.
El meu personatge preferit de Vida, Larry i la recerca de la infelicitat és un individu que puja a l'autobús, seu al costat de Rosa Parks —que s'acaba de rebel·lar davant el blanc racista que la volia enviar al fons de l'autobús amb els seus— i li dóna tanta tabarra que la pobra, en comptes de reivindicar-se i passar a la història, se'n va sola a la part del darrere de l'autobús per no haver d'aguantar la xapa que li està donant Larry.
Aquest esquetx resumeix a la perfecció el to de Vida, Larry i la recerca de la infelicitat, sèrie en què apareixen diversos amics de Larry David, com Jon Hamm o el mateix Jerry Seinfeld i que, almenys en el meu cas, convida a la riallada (sobretot, si un comparteix el particular sentit de l'humor del seu autor).
En Larry ja té una edat (Brooklyn, Nova York, 1947) i aquesta pot ser una de les últimes oportunitats de gaudir del seu delirant acostament al guió i l'actuació. Jo de vosaltres no la deixaria passar.