La cara i la creu del periodisme: 50 anys de 'Tots els homes del president' i 'Network'
Es compleix mig segle de l’estrena de dues pel·lícules que mostren les dues cares del periodisme modern: la lluminosa i admirable i la que converteix les persones i les notícies en un espectacle
"El periodisme, tant l’informatiu com l’opinió, és el major garant de la llibertat, la millor eina de què una societat disposa per saber què és el que funciona malament, per promoure la causa de la justícia i per millorar la democràcia". Mario Vargas Llosa va pronunciar aquestes paraules a Nova York el 2006, en el discurs d’acceptació del Premi Cabot, que atorga l’Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia. El 1976 -fa ara cinquanta anys- es van estrenar dues pel·lícules que mostren les dues cares del periodisme modern. Tots els homes del president recrea el més llegendari scoop de la premsa del segle XX: l’escàndol Watergate, que va aconseguir fer caure un president. Com a contrapès, Network, un món implacable és una descarnada anticipació de la teleescombraria: el tot per l’audiència i la reconversió de la informació en espectacle. Ambdues són nord-americanes, la qual cosa no és casualitat. Cap cinematografia ha produït tantes pel·lícules sobre el periodisme, començant per una de les obres mestres de la història del cinema: Ciutadà Kane.
Tots els homes del president s’ha assentat com el model a seguir per plasmar a la pantalla una investigació periodística, donant-li un aire de thriller. El projecte es va desenvolupar amb rapidesa. El cas Watergate va començar amb la detenció dels cubans a les oficines dels demòcrates a l’ara cèlebre edifici de Washington D.C. el juny de 1972 i va culminar amb la dimissió de Nixon el 9 d’agost de 1974. Abans que es produís aquesta dimissió, el 15 de juny de 1974, Simon & Schuster va posar a la venda All the President’s Men de Carl Bernstein i Bob Woodward (explicarien el final de Nixon a The Last Days, una seqüela publicada el juny de 1976).
'Tots els homes del president'
Robert Redford, adalil liberal hollywoodià, va comprar els drets per al cinema del primer llibre per 450.000 dòlars i el llargmetratge es va estrenar als Estats Units el 9 d’abril de 1976. L’actor, que va ser el motor del projecte, va contractar William Goldman, un dels grans guionistes de Hollywood, amb qui ja havia treballat a Dos homes i un destí. Goldman va guanyar dos Oscars, un al millor guió original pel western i un altre al millor guió adaptat per la cinta sobre el Watergate. Tanmateix, quan va arribar el moment del rodatge, Redford i el director Alan J. Pakula van intervenir en el text, encara que no figuren com a coguionistes. El que van fer és rellevant per al resultat final. Goldman havia construït tensió dramàtica i havia introduït alguns toques de comèdia jugant amb les oposades personalitats de Woodward i Bernstein, seguint el patró de Dos homes i un destí. És a dir, havia escrit una buddy movie. Redford i Pakula van eliminar tot això i a la pantalla no veiem ni una sola menció a la vida privada dels periodistes, ni apareix cap nòvia decorativa de farciment. L’únic que es mostra en un parell d’escenes és el desordenat apartament de Woodward, que és rellevant per a la trama.
L’opció era agosarada. Esprémer el contrast de personalitats i donar pinzellades de la intimitat de Woodward (Robert Redford) i Bernstein (Dustin Hoffman) hauria seguit les regles del manual del bon guionista. D’aquesta manera, es faria més digerible una trama centrada en una investigació molt complexa, basada en l’acumulació d’informacions que en molts casos poden semblar minúcies. Una trama que no serà fàcil de seguir per a un espectador no familiaritzat amb el cas. L’opció de Redford i Pakula apostava per donar tot el protagonisme a la investigació, convertint els periodistes en el mer vehicle.
Per mantenir l’atenció de l’espectador era imprescindible dotar la feixuga indagació d’un ritme de thriller. Els dos periodistes van aconseguint informacions mitjançant estratagemes seductores o manipuladores (hi ha diverses escenes brillants: la de la nerviosa secretària a qui Bernstein treu informació a casa seva i la del funcionari dubtós la dona del qual està a punt de donar a llum). Però a poc a poc, va apareixent un progressiu clima d’amenaça. La pel·lícula ho plasma visualment mitjançant el contrast de la intensa llum -la llum de la veritat- de la redacció del Washington Post i la foscor que presideix les trobades de Woodward amb Garganta profunda al garatge. En aquestes escenes amb prou feines són visibles els rostres -els secrets del poder- i en elles apareix el ja mític Follow the Money.
A mesura que avança el metratge, s’incrementa la sensació de perill dels periodistes, que temen estar sent espiats. Apareixen aleshores els plans nocturns d’un Washington cada cop més espectral. El responsable: Gordon Willis, un dels directors de fotografia que -juntament amb Vilmos Zsigmond- van redefinir l’estil visual del cinema nord-americà als anys setanta. Willis, a qui anomenaven el príncep de les tenebres pel seu ús del clarobscur, és també el responsable d’altres fites de l’època com El padrí de Coppola i totes les grans pel·lícules de Woody Allen d’aquella dècada, inclosa Manhattan. També de Klute i L’últim testimoni, ambdues de Pakula. La segona és un dels grans thrillers conspiranoics del període. Està protagonitzada per un periodista (Warren Beatty) que investiga les estranyes morts de diversos testimonis d’un assassinat polític.
Un altre element clau que contribueix a crear el clima d’inquietud a Tots els homes del president és la gens invasiva música de David Shire (aleshores casat amb Talia Shire, la germana actriu de Coppola). Ell va ser també l’autor de la banda sonora de La conversa de Coppola, una altra fita del cinema conspiranoic setanter. I molts anys després el va rescatar de llargs anys d’encàrrecs anodins David Fincher perquè s’encarregués de la partitura de Zodiac, sobre el famós assassí en sèrie que va terroritzar San Francisco i en què el periodisme té un paper rellevant.
En relació amb el cas Watergate, hi ha una fotografia històrica en què apareixen retratats a la redacció del Washington Post els principals responsables de destapar l’escàndol: Carl Bernstein, Bob Woodward, el llegendari director Ben Bradlee (interpretat a la pantalla per Jason Robards, que va guanyar l’Oscar al millor secundari), el gerent Howard Simons (a la pel·lícula, Martin Balsam) i la propietària Katharine Graham. És paradigmàtic de l’època que l’única persona d’aquesta fotografia que no apareix a Tots els homes del president sigui Katherine Graham, l’única dona. És molt injust, perquè com a presidenta del diari després de la mort del seu marit, va saber torejar les enormes pressions polítiques, va assumir el risc d’una demanda milionària del govern per difamació i va donar suport als seus reporters. El 2017 Steven Spielberg va reparar la injustícia amb Els arxius del Pentàgon, sobre una altra sonada investigació del Washington Post, aquesta de 1971, entorn de documents secrets sobre la guerra del Vietnam. Aquí Bradlee (Tom Hanks) comparteix el protagonisme amb Katherine Graham (Maryl Streep), la figura de la qual finalment es reivindica.
'Network'
El model de Tots els homes del president és el que han seguit títols més recents com Spotlight de Tom McCarthy, sobre els casos de pederàstia destapats a la diòcesi de Boston, i Al descobert de Maria Schrader, sobre les dues reporteres del New York Times que van treure a la llum el cas Weinstein. Aquest tema es mereixia un llargmetratge amb més brio. Un dels errors de la pel·lícula és que s’acosta més al plantejament de Goldman que al de Redford i Pakula. És a dir, dona massa rellevància a la vida privada de les dues periodistes, amb uns marits modèlics que no aporten res a la trama i entorpeixen el pols narratiu.
Davant d’aquests exemples reals de dignitat periodística, la cara més fosca de l’ofici la presenta, mitjançant una ficció, Sidney Lumet a Network, un món implacable, amb un excel·lent guió de Paddy Chayevsky (va guanyar l’Oscar en la seva categoria). El seu protagonista és un presentador de noticiaris que embogeix, comença a llançar demagògiques arengues messiàniques i amenaça amb suïcidar-se en directe. Els executius de la cadena, en lloc de treure’l d’antena i enviar-lo a una clínica de repòs, decideixen aprofitar el tiró de l’espectacle esbojarrat per augmentar les audiències.
El que explicava la pel·lícula era pura ficció? No del tot, ja havia succeït quelcom similar. El 15 de juliol de 1974, Christina Chubbuck, presentadora del noticiari d’un canal local de Florida es va suïcidar en directe disparant-se a la templa amb un revòlver (hi ha una pel·lícula sobre el tema: Christine del cineasta nord-americà Antonio Campos). La periodista patia una greu depressió i un trastorn bipolar, però resulta cridaner com va introduir la seva pròpia mort als televidents, com si fos una notícia més: “D’acord amb la política del Canal 40 de brindar-los l’últim en sang i entranyes a tot color, estan a punt de veure una altra primícia: un intent de suïcidi”. Network és una implacable radiografia de les misèries de la teleescombraria. Ho fa mitjançant un retrat coral dels diversos gerifalts de la cadena, entre els quals destaca l’ambiciosa executiva a qui interpreta Faye Dunaway (l’actriu va guanyar l’Oscar, i també se’l va endur Peter Finch pel paper del presentador amb deliris messiànics).
Tornant al cas Watergate, la millor cara del periodisme televisiu està retratada a El desafiament: Frost contra Nixon, de Ron Howard. Parteix d’una peça teatral de Peter Morgan (algú que sap retratar molt bé els mecanismes del poder: és el guionista de La Reina de Stephen Frears i el creador de la sèrie The Crown). La pel·lícula recrea l’històrica entrevista que David Frost (Michael Sheen), un periodista dedicat a l’entreteniment televisiu, va aconseguir que li concedís Nixon (apoteòsic Frank Langella, que aconsegueix dotar de gravitas el personatge, fugint de la caricatura histriònica). Va ser la primera que va donar l’expresident després d’abandonar la Casa Blanca. El polític va creure que podria manejar al seu antull aquell periodista que li semblava un pes ploma. Tanmateix, Frost es va preparar a consciència i va posar Nixon contra les cordes. Va fer veritable periodisme, no simple espectacle.
