El triomf de 'Els diumenges' o una història sobre els misteris de la fe

Fer una pel·lícula sobre una nena que vol ser monja de clausura fa setanta anys, és a dir, en ple franquisme, era fluir amb el corrent dominant en una Espanya catòlica, apostòlica i romana. Fer una pel·lícula sobre una nena que vol ser monja de clausura el 2026 és gairebé un desafiament. Un acte més transgressor que les tontiprovocacions de professionals de l'escàndol prefabricat com Eugenio Merino, el de Franco en una nevera i el ninot del rei Felip (Ui, que fort!, compte amb tanta gosadia, que igual que cau... una subvenció). En una societat laica, que esquiva la religió, fer una pel·lícula sobre una noia de classe mitjana, alumna d'una escola religiosa, que descobreix la fe, és desviar-se del que és previsible. I només per això Els diumenges ja desperta simpatia. 

Setanta-un anys en concret separen Marcelino pan y vino -la de Pablito Calvo bocabadat davant una escultura de Crist crucificat que cobra vida- d'Els diumenges d'Alauda Ruiz de Azúa, guanyadora de la Concha d'Or al Festival de Sant Sebastià i ara del Goya a millor pel·lícula. Que ningú s'enganyi: la proposta de la cineasta basca ni és beata, ni és un exemple del rearmament moral ultraconservador, ni és un pamflet propagandístic de l'Opus Dei. És un llargmetratge que treu partit dramàtic d'una decisió sorprenent en ple segle XXI: "Papa, vull ser monja de clausura". 

'Els diumenges'

El que millor retrata són les reaccions que provoca aquest pas en l'entorn familiar d'una noia de disset anys, òrfena de mare. El seu pare (Miguel Garcés) es mostra perplex i desbordat per la situació, de manera que opta per la passivitat. Qui posa tot l'esforç a treure-li del cap la idea monjil a la nena és la tieta (Patricia López Arnáiz, que s'ha endut el Goya a millor actriu). Es tracta d'una dona d'idees fèrries i un punt intransigent, un perfil que es reforça amb la seva parella, un argentí bonhomiós (Juan Minujin), una mica intimidat davant l'antimonja alferes amb qui comparteix la vida. La tieta desplega totes les seves argúcies per boicotejar la neboda, maquinant fins i tot temptacions amoroses i pressionant el capellà de l'escola i la mare superiora de les monges de clausura (Nagore Aramburu). 

D'aquesta manera, es posa en escena la hipocresia contemporània davant la religió, convertida en certs sectors socials en una mena d'accessori per utilitzar a conveniència. La mateixa família que, per voluntat pròpia, ha decidit portar els seus fills a una escola religiosa, reacciona escandalitzada quan la nena els surt amb vocació i miren aleshores el capellà i les monges com a sectaris que li han rentat el cervell i li han omplert el cap de bajanades. Missa els diumenges, sí. Però això de fer-se monja ja és too much. 

'Els diumenges'

Una de les virtuts del guió d'Alauda Ruiz de Azúa -que s'ha endut dos Goya, el de millor guió i el de millor direcció- és que aconsegueix esquivar el maniqueisme. La seva no és una cinta sense bons ni dolents; cadascun dels personatges té les seves raons, o la seva fe. Perquè davant la indignació de la tieta, l'estament religiós respon amb una mirada càndida i allò que els camins del senyor són inescrutables. Al centre de la història hi ha l'adolescent (Blanca Soroa, una molt convincent debutant), a qui mai es presenta com una il·luminada delirant. És una noia tímida, que comparteix confidències amb les seves amigues, fa ullets a un noi i es comporta com una bona nena de classe mitjana..., fins que la fe s'escola a la seva vida. 

Aquest aspecte nuclear de la pel·lícula, el repte d'explicar l'inexplicable, és el que pitjor resolt està. Perquè suposa endinsar-se en un territori salvatge, que no obeeix a raons. I Ruíz de Azúa es mou amb eficàcia en el cinema amb consciència social -tan abundant i sovint tan feixuc a Espanya-, però no en el de l'enajenació de la fe. Que sap explicar drames intimistes ja ho va demostrar a Cinco lobitos, el seu debut en el llarg, en què abordava la maternitat viscuda com a conflicte i altres tensions familiars. I també a la sèrie Querer* -cocreada amb Eduard Sola i Julia de Paz-, sobre abusos en el matrimoni i fills que han de triar entre dues versions oposades d'una mateixa història.

'Els diumenges'

Tanmateix, això d'intentar aprofundir en els misteris de la fe són paraules majors i està a l'abast de pocs. Ho van aconseguir Dreyer a Ordet, Tarkovsky a Sacrifici, Lars von Trier a Trencant les ones -la més radical, la més extrema-, i Scorsese a Silenci, la seva enlluernadora adaptació de la novel·la de Shusaku Endo. També, uns esglaons per sota, Roland Joffé a La missió i Xavier Beauvois a De déus i d'homes. Totes aquestes pel·lícules aborden la fe no des de la quotidianitat i el res del rosari, sinó com una vivència extrema, des de el límit de l'expiació i la transgressió de tota raó que suposa el miracle. Només així es pot intentar apropar-se seriosament a quelcom tan irracional com la fe. 

A Sirât, la gran derrotada als Goya, no hi ha fe catòlica, però sí camí d'expiació i renaixement, encara que sigui des d'una perspectiva profana i a ritme de rave i música electrònica. La cinta d'Oliver Laxe pot tenir les seves imperfeccions i ha dividit el públic, però és molt més agosarada, aventurera i transgressora que Els diumenges, una pel·lícula polida i solvent, que té la valentia d'anar a contracorrent dels temps, però acaba sent convencional. Els diumenges és de digestió fàcil, mentre que Sirât sacseja l'espectador.