Richard Dadd: pintor, boig, assassí
'Richard Dadd Beyond Bedlam', la missió de l'excel·lent exposició de la Royal Academy of Arts que reivindica l'artista més enllà del sensacionalisme
El 28 d'agost de 1843 el pintor britànic Richard Dadd va assassinar el seu pare a ganivetades mentre passejaven. Estava convençut que no era el seu pare, sinó el dimoni, que l'havia suplantat. Això l'hi assegurava la veu del déu egipci Osiris, que li va ordenar matar-lo. Va passar la resta de la seva vida en manicomis, sense deixar de pintar.
La seva malaltia mental i el seu crim són el primer que crida l'atenció de la seva figura. Però no hauria de quedar reduït a aquests morbosos aspectes biogràfics, perquè la seva obra pictòrica és molt més que el curiós producte d'una ment malalta.
Reivindicar l'artista més enllà del sensacionalisme és la missió de l'excel·lent exposició de la londinenca Royal Academy of Arts (oberta fins al 25 d'octubre). El seu títol és tota una declaració d'intencions: Richard Dadd Beyond Bedlam (és a dir, més enllà del manicomi).
Henry Hering, Portrait of Richard Dadd, c. 1857. Photographic print, 20 x 15.5 cm Courtesy of Bethlem Museum of the Mind. Alex Fox (Roy Fox Fine Art Photography)
El primer que convé deixar clar és que aquest pintor no va ser un representant de l'outsider art; és a dir, un pertorbat que plasmava les seves visions i deliris. No va ser un bitxo rar a l'estil de Henry Darger, ni un naïf amb nuls coneixements tècnics a l'estil de Henri Rousseau.
Richard Dadd (1817—1886) va estudiar a la Royal Academy of Arts i va ser un dels fundadors del grup de joves artistes rebels contra l'academicisme batejat com The Clique, al qual van pertànyer figures avui oblidades com William Powell Firth, August Egg i Alfred Elmore, entre d'altres.
La màgia en Dadd
El talent plàstic de Dadd s'aprecia de seguida en la precisió i elegància dels seus dibuixos i aquarel·les. Va començar a fer-se un nom en el medi artístic amb olis que representaven escenes d'obres de Shakespeare, com Hamlet —Escena de Hamlet—, però sobretot El somni d'una nit d'estiu —Puck i Titania adormida—, per la qual els victorians sentien predilecció, per la seva vessant màgica.
![Richard Dadd, Puck, 1841. Oil on canvas, 59.2 x 59.2 cm. The Harris, Preston..jpg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567145.jpg?p=c:3510:3489:nowe:0:0\/w:1706\/h:1696&h=G1kOiYUu"])
Richard Dadd, Puck, 1841. Oil on canvas, 59.2 x 59.2 cm. The Harris, Preston..jpg Acquired with support from The National Lottery Heritage Fund, the Art Fund, Arts Council England via a bequest from Mrs Wade, and the Friends of the Harris, 2011
Anglaterra vivia en aquella època la fascinació pel món de les fades i altres criatures dels boscos, que molts creien reals. Al XIX, la reacció al racionalisme i la revolució industrial va ser el floriment de l'espiritual i l'esotèric: societats teosòfiques, fantasmes, mèdiums que es comunicaven amb els morts, fades... Aquestes últimes constituïen un subgènere pictòric, que Dadd va cultivar des del primerenc oli La caça de les fades.
Permeteu-me un apunt per entendre la magnitud del fenomen, que encara coletejava a principis del segle XX: el 1917 es va produir el cas conegut com “Les fades de Cottingley”. Dues cosines, de 16 i 10 anys, es van fotografiar en un bosc... i al seu voltant volaven unes diminutes fades.
La prova definitiva de la seva existència!, van clamar amb entusiasme els creients. Entre ells hi havia Arthur Conan Doyle, que va escriure diversos articles a The Strand, recollits al llibre El misteri de les fades. Al final, molts anys després, les noies van acabar admetent que tot va ser una enganyifa, un truc fotogràfic.
El 1842 un amic pintor del pare de Dadd va recomanar el jove a Sir Thomas Phillips, polític i jurista gal·lès, exalcalde de Newport, que anava a emprendre un llarg viatge pel Mediterrani. Volia portar amb ell un artista que dibuixés els llocs que recorreria. Van visitar Itàlia, Grècia, Turquia, Líban, Síria, Terra Santa i Egipte.
![Richard Dadd, Caravanserai at Mylasa, 1845. Oil on panel, 21.3 x 30.5 cm](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567146.jpg?p=c:4002:2728:nowe:0:0\/w:1706\/h:1163&h=PciErMTE"])
Richard Dadd, Caravanserai at Mylasa, 1845. Oil on panel, 21.3 x 30.5 cm Yale Center for British Art, Paul Mellon Collection
Phillips era un viatger insaciable, sempre en marxa, i Dadd es queixava que no disposava de temps suficient per realitzar les seves obres. Amb tot, els dibuixos i aquarel·les del viatge —ruïnes, arquitectures, població local, escenes quotidianes— són magnífics, en la línia de l'Orientalisme aleshores triomfant en la pintura europea.
L'esgotament va començar a passar-li factura a Dadd, que en una carta enviada a un amic va escriure: “L'impacte d'aquests paisatges és capaç de trencar una ment dèbil. A les nits la meva imaginació delira fins al punt que dubto de la meva pròpia cordura”.
El camí cap a la bogeria
A Egipte va passar diversos dies fumant haixix en pipes d'aigua, cosa que no va contribuir a apaivagar les seves al·lucinacions. Va començar a tenir visions d'Osiris i, de tornada a Europa, va amenaçar de matar el Papa, mentre el seu comportament amb Phillips era cada cop més agressiu. De tornada a Anglaterra, la família va consultar amb un psiquiatre i es va plantejar internar-lo pel seu comportament erràtic.
Va ser aleshores quan Richard Dadd va matar el seu pare en una zona boscosa. El cadàver va trigar a ser descobert i al principi la policia va pensar que també el fill, desaparegut, podria haver estat agredit per algun boig. Però quan van entrar al seu estudi i van descobrir retrats del pare i d'altres persones properes, tots amb les gorges seccionades, van deduir què havia succeït.
Mentrestant, el pintor havia fugit a França, pel que sembla sense canviar-se la roba ensangonada. A Fontainebleau va intentar assassinar un viatger anglès, de nou per ordre d'Osiris. Va ser detingut per la policia francesa i deportat al Regne Unit.
![Richard Dadd, Portrait of a Young Man, 1853. Oil on canvas, 60.6 x 50 cm](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567154.jpg?p=c:2067:2500:nowe:0:0\/w:1706\/h:2063&h=7XX8ZG1n"])
Richard Dadd, Portrait of a Young Man, 1853. Oil on canvas, 60.6 x 50 cm Tate
Va passar la resta de la seva vida tancat en dos manicomis successius, primer a Bethlem i després a Broadmoor. A Bethlem va ser reclòs a l'ala destinada als criminals bojos. Les condicions eren dignes de les escenes més sinistres d'una novel·la dickensiana. Tanmateix, començava a obrir-se pas una mirada més humanística sobre la bogeria i els doctors van aconsellar a Dadd que continués pintant com a mesura terapèutica.
L'artista mai es va recuperar i patia brots periòdics d'agressivitat, però els pinzells eren un bàlsam. Els últims anys va estar internat a Broadmoor, un psiquiàtric una mica més acollidor, situat a la campanya i on els interns podien passejar a l'aire lliure.
La producció pictòrica de Dadd en ambdós manicomis és variada. Inclou retrats dels seus doctors —destaca el de Sir Alexander Morison— i una sèrie d'excel·lents aquarel·les titulades Les passions, en algunes de les quals apareixen tocs satírics.
Un microunivers rescatat
Però el més notori va ser el seu retorn al món de les fades i altres criatures fantàstiques, amb llenços com Escena de bacanal i Contradicció: Oberon i Titania —en què va treballar durant quatre anys—, i sobretot la seva obra mestra: El cop mestre del follet llenyataire (The Fairy Feller’s Master Stroke).
![Richard Dadd, The Fairy Feller’s Master-Stroke, 1855-64. Oil on canvas, 54 x 39.4 cm](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567149.jpg?p=c:2887:4000:nowe:0:0\/w:1706\/h:2364&h=pB1jnULS"])
Richard Dadd, The Fairy Feller’s Master-Stroke, 1855-64. Oil on canvas, 54 x 39.4 cm
Li va dedicar nou anys i mai la va donar per acabada. Al seu voltant també va escriure un críptic poema —amb referències al folklore britànic i els textos de Shakespeare— en què presenta els seus personatges.
És un llenç de petites dimensions (54 x 39,4 centímetres), però d'una intrincada densitat. En una minúscula porció del sòl d'un bosc, entre aglans, castanyes, baies, herbes, fulles, flors i còdols, apareix tot un univers de diminutes criatures fantàstiques. Entre elles hi ha un vell sàtir ajupit al costat de les faldilles de dues dames.
I al centre, d'esquena, el llenyataire del títol —que alguns han interpretat com un autoretrat de Dadd— es disposa a partir la closca d'una avellana amb una destral. L'avellana ocupa un clar del bosc, un espai buit en un entorn ple d'elements, per la qual cosa el llenç ha estat interpretat com una exploració de l'horror vacui.
La paleta de colors és restringida —ocres, grisos— i la minuciositat de la tècnica pictòrica, aclaparadora. Hi ha quelcom magnètic i pertorbador en aquest quadre —amb alguna cosa d'El Bosco i d'Alicia al País de les Meravelles—, perquè presenta un microunivers en què abismar-se.
Actualment el llenç forma part de la col·lecció de la Tate i val la pena explicar com hi va arribar. Quan Dadd va morir, va ser oblidat completament durant molts anys. Fins que, a la dècada dels seixanta del segle passat, entre hippies amants dels boscos i el folklore, entusiasmes esotèrics i al·lucinògens, i el triomf de l'anomenada antipsiquiatria, va renéixer l'interès pel pintor de fades boig i assassí.
El 1933, El cop mestre del follet llenyataire havia arribat a mans de Siegfried Sassoon, un dels poetes de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. El 1963 el va donar a la Tate, com a homenatge al seu amic —també oficial a la guerra— Julian Dadd, nebot nét del pintor, que va ser greument ferit al front i es va suïcidar el 1937. A partir de la seva exhibició pública, l'enigmàtic llenç ha tingut un impacte sostingut en la cultura.
Representat una i altra vegada
Un parell d'exemples: la cançó de Queen The Fairy Feller’s Master Stroke està inspirada en el quadre de Dadd, del qual a més pren el títol. I Octavio Paz reflexiona sobre el llenç a El mono gramático. Encara que apunta alguna dada errònia, és interessant la lectura que fa de l'obra com a precedent del surrealisme, per l'ús del realisme per plasmar un univers irreal.
I, sobretot, resulta fascinant la seva descripció poètica del llenç, com si la destral que brandava el llenyataire, en trencar la closca de l'avellana pogués trencar l'encanteri de la bogeria que empresonava Dadd:
“El quadre és un espectacle: la representació del món sobrenatural en el teatre del món natural. Un espectacle que en conté un altre, paralitzador i angoixant, el tema del qual és l'expectació: els personatges que poblen el quadre esperen un esdeveniment imminent".
"El centre de la composició és un espai buit, punt d'intersecció de totes les forces i mirades, clar en el bosc d'al·lusions i enigmes; al centre d'aquest centre hi ha una avellana sobre la qual ha de caure la destral de pedra del llenyataire. Encara que no sabem què amaga l'avellana, endevinem que, si la destral la parteix en dos, tot canviarà: la vida tornarà a fluir i s'haurà trencat el malefici que petrifica els habitants del quadre (…)".
"No em resisteixo a identificar la figura del llenyataire amb Dadd. (…) Condemnats a esperar el cop mestre del llenyataire, els follets veuen interminablement un clar del bosc fet de la cruïlla de les seves mirades i on no passa res. Dadd ha pintat la visió de la visió, la mirada que mira un espai on s'ha anul·lat l'objecte mirat. La destral que, en caure, trencarà l'encanteri que els paralitza, no caurà mai. És un fet que sempre està a punt de succeir i que mai no passarà”.
