Fotografía de la exposición ´Dulce Venganza´ en el Museo Reina Sofía
Arts

La dolça venjança de González-Torres al Reina Sofía

La crisi de la sida, la bellesa i la política, alguns dels temes que recull la primera presentació a gran escala de l'obra de Félix González-Torres, l'artista estatunidenc d'origen cubà

També: Kundera, Cioran i les seves dones

Llegir en Català
Publicada

A González-Torres (1957-1996) potser el lector de Letra Global ja el coneix, o li sona el seu nom, perquè hi va haver una exposició seva al MACBA, l'any 2021. I perquè Iván de la Nuez el va “celebrar” fa pocs mesos en un dels meus articles a Crónica Global. Allà celebrava el conegut assagista cubà (també ho era, d'origen, González-Torres) la seva obra Amants perfectes, que consisteix en dos rellotges de paret, com els rellotges de les estacions de tren, perfectament sincronitzats.

Portada del libro ´La bola´, de Daniel Verdú

Però passa amb les exposicions d'art com amb les persones: les tornes a veure al cap dels anys, i poden impressionar-te, per la seva bellesa, per la seva lletjor, pel pas dels anys i les petjades que en aquestes persones o exposicions hagin deixat. Has d'estar sempre en mode “receptiu” o “sensible” per comprendre, i gaudir, d'allò únic, d'allò meravellós que pot ser un ésser humà o una obra d'art. De l'excepcional oportunitat de tornar a entrar en contacte amb ells.

És el que em va passar l'altre dia, entrant al Reina Sofía i trobant-me davant la primera sala de l'exposició que ara li dediquen allà a Félix González-Torres. L'única obra que s'hi exposa (fins al 12 d'octubre) és tan bonica que gairebé em vaig posar a tremolar. Es titula Dolça venjança. Consisteix en un gran rectangle al terra de caramels intensament blaus. Les parets estan pintades d'un blanc nuclear, i l'efecte òptic era preciós. La veritat és que després ja gairebé no vaig poder veure la resta de l'exposició. Venjança era suficient per a un dia.

Era tan impressionant també perquè em recordava el seu Retrat de Ross a Los Angeles: és la seva obra més famosa, potser, i consisteix en un munt de caramels, recolzats contra la paret de la galeria o del museu, dels quals cada visitant pot agafar-ne un i endur-se'l.

Una relíquia d'obra

El tal Ross era el xicot de González-Torres, havia mort de sida, i l'artista el compartia amb cada visitant. Segons aquests van retirant caramels, el “cos” de Ross va disminuint, però el museu té l'obligació d'anar reposant l'obra. D'anar afegint caramels al munt. És inútil explicar les implicacions emocionals i filosòfiques d'una obra així. Aquell cubà era genial.

El actor y director Clint Eastwood

Moltes vegades, la grandesa d'una obra d'art contemporani resideix en el títol. En la cartela. Desenvoluparé aquesta idea un altre dia.

Jo vaig agafar alguns caramels de Venjança. Vaig pensar que els regalaria a alguns amics. Després, ja a casa, vaig pensar que no entendrien la grandesa, el valor d'aquelles relíquies. Tampoc podria explicar-los la grandesa de la peça d'on procedien. Vaig llençar els caramels a les escombraries. Igual que llencem a les escombraries els nostres records dels altres...

Tot això per recomanar al lector que, si va a Madrid, vagi al Reina i vegi l'exposició. Per cert que jo vaig assistir, a més, a la roda de premsa. Hi eren els comissaris, i el director del Reina, i, entre els assistents, alguns dels crítics d'art més distingits de la nostra premsa. Vaig observar que alguns li tenen ganes al director del Reina, Manuel Segade.

Algunes preguntes eren, o semblaven, hostils: “Quin sentit té una expo de González-Torres, ara, quan ja n'hi va haver una fa pocs anys al MACBA?”, li van preguntar, per exemple. Estranya pregunta. Diamonds are forever.

Dona la impressió que Segade no ha caigut bé en certs àmbits o cercles. Em sembla —puc estar equivocat— que des de l'esquerra, alguns el detesten perquè no és Manuel Borja-Villel, l'anterior, carismàtic i longeu director del Reina, que sens dubte va ser un gran director i sap ser tan seductor amb els periodistes (com va demostrar, per exemple, amb mi mateix). Vegeu els articles abstrusos de la senyora Molina a El País.

Hipatia, la famosa astrónoma de Alejandría en el siglo V antes de Cristo

La feina de Segade al Reina

Des de la dreta no sé per què li tenen certa inquina. A mi em sembla que ho està fent més que raonablement bé des que va assumir el càrrec, el 2023, elegit pel patronat, sota el mandat d'Iceta, un ministre de Cultura que de cultura en sabia tant com jo d'encaix de boixets. Dit sigui de pas.

Segade potser no és tan “progressista” com Borja-Villel (no ens enganyem: si hi ha alguna cosa poc progressista en aquest món, és un museu), però la seva ordenació de la col·lecció del Reina és d'una sensatesa irreprotxable. I jo, particularment, segueixo sota la impressió de la seva exposició sobre l'adorable Alberto Greco, i ara de la Dolça venjança —així es titula la que vaig anar a veure l'altre dia— de González-Torres.