Gaudí: vida i obra inacabades
La vida de Gaudí, creador de la Sagrada Família i d'altres edificis notables, encarregats per famílies adinerades de Barcelona, està jalonada per l'èxit professional i la desgràcia en l'àmbit personal
L'any 1885 Antoni Gaudí va proposar matrimoni a Josefa Moreu (1857-1938). Va rebre una negativa i ho va prendre com una premonició: no s'havia de casar. Li deien Pepeta, vivia a Mataró i donava classes a l'escola de la Cooperativa Obrera Mataronense, impulsada pel reusenc Salvador Pagès. Gaudí era l'arquitecte. Hi anava regularment amb tren, fins i tot els diumenges, quan dinava amb la família Moreu. Fins que va ser rebutjat. No hi va tornar més.
La vida de Gaudí (Reus, 25 de juliol de 1852-Barcelona, 10 de juny de 1926), creador de la Sagrada Família i d'altres edificis notables, està jalonada per l'èxit professional i la desgràcia en l'àmbit personal.
El Capricho de Gaudí (Comillas), un dels tres edificis que Gaudí va dissenyar fora de Catalunya
Els seus pares, Francisco Gaudí i Antonia Cornet, van tenir cinc fills. Dos van morir aviat; Francisco, una mica més gran que Antoni, amb qui va compartir habitatge a Barcelona en l'època universitària, va morir als 25 anys. Havia acabat Medicina i no va arribar a exercir. Rosa va morir amb 35, poc abans que el seu marit alcohòlic, deixant a càrrec de l'arquitecte una neboda malaltissa i lànguida.
El rebuig de Pepeta no va ser l'únic.
Amb 19 anys es va enamorar d'una noia francesa que va passar uns dies a Barcelona. “Em vaig enamorar”, confessaria: “Hi anava a veure tot el que podia i semblava adonar-se'n”. Va acabar en no res quan ella va tornar a França.
Temps després va pretendre una jove, Dolors Canals, que va preferir ingressar en un convent.
Josep Maria Tarragona, autor de diversos llibres sobre Gaudí, sosté que Pepeta va ser el seu “gran amor”. Havia estat casada amb un capità carlí que va comprar un vaixell i feia negocis estranys pel Mediterrani. Ella l'acompanyava. Un dia, a Orà, li va anunciar que estava embarassada. Ell li va dir adéu, deixant-la sense res. Va afegir que ni tan sols era el seu marit perquè ja tenia esposa a Buenos Aires. Va sobreviure tocant el piano en un tuguri fins que va poder tornar a Mataró.
Va tenir el nen (que va morir de diftèria amb tres anys), va anul·lar el matrimoni i donava classes a la cooperativa. L'escola era llibertària i atea. Es va casar, va quedar vídua i es va tornar a casar.
L'anticapitalisme i les tendències anticlericals del jove Gaudí es van evaporar. Es va convertir en arquitecte de famílies adinerades i nobles (Güell, Comillas, Milà) i de sectors catòlics: la Sagrada Família, el col·legi de les Teresianes, la reforma del palau episcopal d'Astorga i la de la catedral de Mallorca.
Impressionat per les bombes
Alguns projectes li van arribar ja començats. L'edifici de les monges el va començar Joaquín Codina, mestre d'obres que havia treballat amb Elies Rogent. Després el promotor, Enrique de Ossó, va voler que continués Gaudí. Aquest va acceptar, però la planta ja iniciada era inamovible.
A la Sagrada Família, el primer arquitecte, Francisco de Paula Villar, va alinear el temple amb la quadrícula de l'Eixample de Cerdà. Gaudí l'hauria preferit en diagonal, però quan va assumir les obres, a principis de 1884, la correcció va resultar impossible.
La seva vida va ser, com tantes, una immersió en el curs d'una història que li venia donada.
Va admirar el general reusenc Prim; va seguir amb interès la caiguda d'Isabel II i la proclamació de la República, així com les guerres carlines, posicionant-se a favor dels isabelins. Els seus últims anys estarien marcats pels moviments obrers i la I Guerra Mundial, que va portar riquesa a una Barcelona neutral.
El van impressionar la bomba del Liceu, el 7 de novembre de 1893 (una vintena de morts), i la llançada el 7 de juny de 1896 durant la processó de Corpus de Santa Maria del Mar (van morir dotze persones).
Es va angoixar durant la sublevació contra la guerra del Marroc que va culminar en la Setmana Tràgica (1909) i en l'assassinat legalitzat de Ferrer i Guardia.
Gaudí rebutjava tant la violència anarquista (al portal de la Passió de la Sagrada Família una figura amb una bomba representa el mal) com el terrorisme patronal, impulsat pel governador Martínez Anido.
La Cripta Güell, una obra clau en l'arquitectura de Gaudí Dosde
L'anticlericalisme de principis del segle passat també el va afectar. Havia previst un grup escultòric dedicat a la Mare de Déu al costat de la Pedrera. La família Milà, espantada pels atacs a esglésies i convents, ho va rebutjar quan l'escultor Carles Maní ja treballava en els motlles de guix.
Tot i que Gaudí es va irritar, Pere Milà, que ja havia pagat 100.000 pessetes de multa perquè el bloc infringia les ordenances municipals, no va cedir. Van discutir i l'arquitecte va haver de demandar-lo per percebre tots els seus honoraris. Va cobrar set anys després i va donar l'import (105.000 pessetes) a beneficència.
Va estar molt influït per Torres i Bages i pel moviment de la Renaixença que confluiria en Solidaritat Catalana i Prat de la Riba, qui li va oferir ser candidat a les eleccions de 1907, però va rebutjar l'oferta. El va substituir Josep Puig i Cadafalch.
Una altra gran influència en la seva vida i obra va ser Eusebio Güell i, en menor mesura, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Baptista Grau i Pere Joan Campins.
Grau, bisbe de Lleó i nascut a Reus, va encarregar a Gaudí l'any 1887 la reconstrucció del palau episcopal d'Astorga, que havia cremat mesos abans. Va morir al setembre de 1893, després d'un accident. Els seus successors van propiciar que Gaudí renunciés a finalitzar les obres.
L'actuació a Mallorca va ser diferent. El bisbe Campins, que va conèixer Gaudí el 1899, durant una visita a la Sagrada Família, li va proposar recuperar l'esplendor gòtic de la catedral. Això enllaçava amb l'ideari arquitectònic gaudinià.
L'any 1910 es van exposar a París algunes obres seves, encara que va declinar assistir-hi. El va substituir Jeroni Martorell, amb una instrucció clara: “Si li pregunten què fem, digui que treballem en el perfeccionament del gòtic”. Es tracta d'una simplificació. En Gaudí hi ha obres que mostren influències gòtiques, però també barroques o mudèjars.
L'arquitecte i Eusebio Güell es van conèixer el 1878. El futur comte de Güell va visitar l'exposició Internacional de París, on s'exposava una vitrina de la casa de guants barcelonina Esteve Comella. En tornar a Barcelona va buscar l'autor: Antoni Gaudí.
Güell estava casat amb Isabel López, filla d'Antonio López, i li va encarregar un edifici per a una propietat del seu sogre a Comillas: la Villa Quijano, coneguda com a “El Capricho”. Després, li va demanar que dissenyés al Garraf un refugi de caça, que no es va fer i l'adequació d'uns pavellons a Les Corts. Gaudí va reformar completament el jardí i els edificis. Va afegir una monumental porta de ferro forjat que simula un drac amb les ales desplegades, inspirat en La Atlàntida, de Verdaguer.
El cas del Park Güell
La col·laboració entre Güell i Gaudí seria constant: Park Güell, colònia Güell, palau dels Güell i un celler al Garraf que no es va construir.
Gijs Van Hensbergen, autor d'un interessant estudi sobre la trajectòria gaudiniana, suggereix que els Güell van triar per al palau el nucli antic i no el nou Eixample per competir amb l'habitatge dels López, el palau Moja, a La Rambla amb Portaferrissa.
El palau, que acabaria sent residència de la família Güell, consagraria la fama de Gaudí.
La colònia Güell era un poble per als treballadors d'una empresa familiar, traslladada a Santa Coloma de Cervelló des del seu emplaçament al barri barceloní de Sants. Respon a una certa concepció paternalista, lluny de l'esperit igualitari de la cooperativa mataronina. Gaudí va dissenyar el temple i hi va utilitzar innovacions tècniques que també va aplicar a la Sagrada Família.
Maqueta de la Sagrada Família EFE
Un projecte molt diferent és el Park Güell: una urbanització per a famílies benestants. Es van preveure 60 habitatges, però només se'n van fer tres: la dels Güell, la de Gaudí i la de l'advocat Martí Trías. Una de les seves característiques és el respecte a l'orografia, així com la unitat entre funcionalitat i ornamentació.
Per motius mai aclarits i coincidint amb la suspensió a divinis de Verdaguer, durant la quaresma de 1894 l'arquitecte va iniciar un dejuni sever. Esvaït, va haver de guardar llit. Les súpliques del seu pare van ser inútils. També les del seu amic i metge Pere Santaló.
Finalment Torres i Bages va acudir per renyar-lo per un comportament tan temerari. Armand Puig (Antoni Gaudí, vida i obra) sosté que buscava “purificar-se”. Al futur bisbe l'acompanyava un jove Ricard Opisso, col·laborador de Gaudí, que va relatar com li havia retret un comportament que atemptava contra la voluntat divina.
Santaló i Gaudí es van conèixer a l'Ateneu Barcelonès, del qual Gaudí acabaria donant-se de baixa, per adherir-se a associacions catòliques com el Cercle Sant Lluc. Va ser una amistat per a tota la vida. L'arquitecte va reformar la casa del doctor i aquest el va atendre fins on Gaudí va voler deixar-se.
Li va imposar repòs quan va patir una anèmia de la qual va intentar recuperar-se a Vic, mediant Torres i Bages. Van Hensbergen sosté que allà es va guanyar fama de “brusc, agressiu, intolerant i arrogant”.
Teulades de les cases del Park Güell de Gaudí CANVA
Va crear uns fanals, en homenatge a Jaume Balmes pel seu centenari. Instal·lats a la plaça de Vic, van ser retirats el 1924, a causa del seu mal estat. El consistori va decidir que el cost no justificava renovar-los.
No eren els seus primers fanals. L'any 1879 n'havia dissenyat d'altres per a la plaça Reial de Barcelona, que encara existeixen. Aquest treball va suposar un litigi per la minuta. Li van oferir 336 pessetes i ell va presentar una factura per 2.300. Va acabar rebent 850 pessetes. L'arquitecte municipal, Antoni Rovira i Trias, autor del projecte d'Eixample descartat pel de Cerdà, no li va encarregar res més.
Bronques amb l'Ajuntament
Gaudí va contreure poc després una brucel·losi, probablement per beure llet no pasteuritzada. Els metges li van recomanar un llarg repòs que va passar a Puigcerdà. El va atendre Santaló, que no sempre va vèncer les reticències d'un Gaudí convençut que la solució era la dieta vegetariana. Hi confiava fins i tot per millorar la vista.
El van visitar alguns amics davant dels quals despotricava contra el que no li agradava (Miquel Àngel, Rembrandt), reivindicant-se hereu de Juan de Herrera, autor d'El Escorial, i Juan Bautista Villapando, jesuïta, matemàtic i arquitecte de la catedral de Baeza.
Tot i que sense gaire obra pública a Barcelona, les seves intervencions a la ciutat es multiplicaven: reforma de Bellesguard, cases Vicens, Calvet, Batlló i Milà, edificis de Les Corts, i el palau i el parc que porten el nom dels Güell. També un cinema a La Rambla.
No sempre respectava les ordenances. A la casa Calvet i a la Pedrera els remats superaven l'alçada permesa. Quan se li va cridar l'atenció va agafar, en ambdós casos, un dibuix i va traçar una línia sobre el que sobrava: les deixaria inacabades amb una placa indicant que era una ordre de la municipalitat.
Ja com a estudiant va mostrar la seva gosadia en presentar com a projecte un paraninf per a la Universitat de Barcelona. El tribunal el presidia Elies Rogent, autor del que acabava de ser inaugurat. Gaudí proposava una esmena a la totalitat.
Detractors i admiradors
L'11 de setembre de 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, que va prohibir manifestacions sospitoses de fomentar el catalanisme, Gaudí anava a una missa pels morts de 1714. La Guàrdia Civil li va impedir el pas i ell va arremetre contra els agents. Va acabar detingut.
No li van faltar detractors. Picasso, Unamuno i Orwell oscil·len entre la crítica i el menyspreu. Walter Gropius va expressar en canvi admiració per la seva obra.
Va morir el 10 de juny de 1926, tres dies després d'haver estat atropellat per un tramvia a la confluència de Gran Via amb Bailèn. Va ser ingressat a l'hospital de la Santa Creu, confós amb un indigent, donat el seu descurat vestuari, crònic en els últims anys de la seva vida, centrat obsessivament en la Sagrada Família.
Els seus seguidors van decidir prosseguir les obres, tot i mancar de plànols ja que Gaudí improvisava constantment.
Això va fer que el 1965 un grup d'intel·lectuals encapçalats pels dirigents de l'arquitectura a Catalunya signessin un manifest exigint la fi dels treballs. Entre els signants, Le Corbusier, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Joan Miró, Antoni Tàpies, Jaime Gil de Biedma i Camilo José Cela.
Davant d'ells, el món ha decidit venerar Gaudí, alhora que un ampli col·lectiu catòlic promou avui la seva santificació.
