Durant un temps, al primer terç del segle XIX, l'alacantí José Aparicio Inglada (1770-1838) va ser un dels artistes més apreciats d'Espanya. Va gaudir de fama i poder, va estar al cim de la pintura, en la qual va teixir des de postulats neoclàssics una retòrica d'una gran eficàcia propagandística, i es va situar entre els preferits de Ferran VII. Tanmateix, la caiguda de l'absolutisme i el tomb estètic el van empènyer a la vora en ombra de la Història de l'Art.
Aparicio il·lumina altres temps que van ser –amb la seva veritat, el seu fracàs i el seu sentit– a través de la seva obra més cèlebre, L'any de la fam a Madrid (1818). El quadre, dipositat en un centre museístic de titularitat municipal, retorna de manera temporal al Museu del Prado per proposar una reflexió sobre la fortuna artística, la invenció del gust, el paper de la crítica i l'impacte de les institucions a l'hora de fixar el cànon i decidir què s'ha de veure i què s'ha d'ocultar.
Aiguafort del ‘quadro de la fam’ de José Aparicio, datat el 1820.
El llenç –de grans dimensions: supera els quatre metres d'ample i els tres d'alt– és avui desconegut, tot i que va penjar en una de les sales principals del Prado en la seva obertura, el 1819, eclipsant Francisco de Goya i José de Madrazo. Actualment, es considera, senzillament, una obra antiquada, una sortida de to del Neoclassicisme. La seva caiguda és estrepitosa: de ser la metàfora visual del segle XIX espanyol a il·lustrar amb prou feines un episodi històric local.
Perquè L'any de la fam a Madrid va néixer lligat a una memòria recent i dolorosa: la dramàtica fam patida per la capital durant l'ocupació napoleònica el 1811 i 1812. L'escassetat d'aliments –l'aïllament geogràfic es va sumar a l'abandonament de les collites i a l'esgotament de les reserves de cereals després d'anys de guerra– va acabar amb la vida de més de vint-i-cinc mil madrilenys en una ciutat de 175.000 habitants.
Els qui van contemplar el quadre de José Aparicio per primera vegada al Museu del Prado el 1819 van viure aquella tragèdia en primera persona. Fins i tot, podien reconèixer sense esforç el lloc de l'escena: uns porxos propers a la Plaça Major, al centre de la capital. “En va es va arribar a l'extrem de donar patent de comestibles a les matèries i animals més repugnants”, recordaria Ramon de Mesonero Romanos, cronista de la Vila.
Paròdia del quadre d'Aparicio publicada amb el títol ‘La fam d'ara’ a El Buñuelo el 15 de juliol de 1880.
El pintor alacantí va convertir aquest episodi de la seva època en una pintura d'història. Va fer del present una escena amb ecos antics i ambició de memòria. Per aconseguir-ho, José Aparicio va seguir els dictats del seu mestre, Jacques-Louis David, amb qui es va formar durant els seus estudis pensionats a París: poques figures disposades amb claredat, cossos monumentals, gestos mesurats i emoció continguda. Concretament, l'obra representa uns oficials francesos que ofereixen aliments a un grup de madrilenys –famèlics, esparracats, moribunds– que rebutgen l'ajuda. El gest és simple i ferotge: acceptar significa sobreviure; negar-s'hi, afirmar una lleialtat que pot costar la vida. Abunden els símbols de l'escassetat: el nadó mort, les llàgrimes de l'adolescent, un plat cap per avall, la cullera buida.
Destaca al centre un ancià vestit a la manera clàssica que sosté a l'espatlla un noi mentre recull al seu regaç una dona ja morta, al costat del seu fill petit. Al seu costat, un home, amb les cames inflades i deformades a causa de la desnutrició, menja peles de cols i tramussos. Una altra dona, amb un nadó als braços, intenta impedir que un 'majo' madrileny, amb un barret de mig formatge, agredeixi els soldats gals.
Imatge de ‘L'any de la fam de Madrid’, a la sala 66 del Museu del Prado.
És clar que la tragèdia es converteix aquí en una al·legoria política: l'heroïcitat dels madrilenys en rebutjar l'auxili de l'exèrcit invasor i la fidelitat al monarca després de tornar de l'exili. La inscripció en lletres majúscules en una de les pilastres de l'escena –“Constància espanyola… Res sense Ferran”– transformava un desastre humanitari en un instrument de legitimació per al governant absolutista.
Aclamat com una gran fita artística del seu temps, el llenç L'any de la fam a Madrid va tenir un protagonisme destacat entre les 311 obres que van penjar el 1819 a la inauguració del Museu Reial de Pintura i Escultura –denominació inicial del Museu del Prado– davant de Francisco de Goya, encara limitat en aquella primera selecció a la seva faceta de retratista cortesà (Carlos IV a cavall, 1799-1800).
La tela es va difondre en estampes i, sobre ella, van circular poemes i cançons a la premsa, que es va encarregar d'amplificar-ne la popularitat. “Però tot va ser en va: bàrbar estrall / mentre la fam a la ciutat feia, / la mort ja amb silenciós amenaça / assenyalava les seves víctimes impia. / Busca en la mare carinyós afalac / el tendre infant que en el seu amor confia, / sec el pit trobat: ella el mira, / i horroritzada el rostre d'ell retira”, va escriure José de Espronceda.
Recreació del “saló tercer” del Museu del Prado el 1819, amb el llenç de José Aparicio.
La caiguda en desgràcia del quadre de la fam va ser política abans que artística, i va coincidir amb la Revolució Gloriosa de 1868, quan el discurs liberal va fer incompatible l'exaltació de Ferran VII amb la nova narrativa del museu nacional. Si Aparicio va optar per una retòrica acadèmica i un heroisme estàtic per exalçar el règim absolutista, Goya va capturar la violència descarnada i universal, relegant l'alacantí a les notes a peu de pàgina dels llibres d'Història.
En aquesta estirp liberal, que continuaria amb el Fusellament de Torrijos i els seus companys a les platges de Màlaga de Antonio Gisbert i que, d'alguna manera, culmina en el Guernica de Picasso, el llenç d'Aparicio no hi té cabuda, per la qual cosa iniciarà un llarg periple de dipòsits en altres institucions que comença al Ministeri de Foment el 1874 i culmina al Museu d'Història de Madrid, on s'exhibeix de manera regular des de la seva arribada el 1927.
En conseqüència, la proposta actual del Museu del Prado –oberta fins al 13 de setembre– no és una reivindicació, sinó una explicació del seu auge i el seu oblit. En un interessant exercici de revisió sobre la construcció del cànon, L'any de la fam a Madrid torna amb tot el que arrossega: el record d'una catàstrofe, l'ambició política amb què va ser concebut, els malentesos en la seva recepció i l'erosió del seu prestigi.