Carlos Pérez Siquier, el caçador lluminós del Sud
La Fundació Mapfre revisa la trajectòria de l'indomable artista almerienc, un dels noms fonamentals de la fotografia espanyola
Si s'observa des de la distància, des del túnel del temps que ens separa avui dels anys de la postguerra, el barri de La Chanca, als peus de l'Alcassaba d'Almeria, té quelcom d'esgarrifós davant una misèria que ha quedat difuminada, però que encara no és gaire lluny. Per aquells camins de còdols, pels carrers esculpits de peus descalços, per les vies meridionals de la fam, s'hi va endinsar Carlos Pérez Siquier (1930-2021) amb la càmera a l'espatlla a la dècada dels cinquanta i seixanta. Aleshores, La Chanca no era més que un accident de geografies humanes, un mirall despentinat de Las Hurdes. I el fotògraf almerienc ho va desvetllar en un grapat d'imatges carregades d'una estranya bondat, capturant tant les vídues endolades com les nenes que el miraven des del llindar de la casa. Les seves instantànies van convertir aquell territori en una memòria viva que per primera vegada es mostrava sense additius. L'escriptor Juan Goytisolo va acompanyar més tard amb lletra aquell món a contracorrent.
Amb l'autenticitat del testimoni, aquell empleat de banca va atrapar en un reportatge en blanc i negre la vida d'aquell barri malmès sense més artifici que l'artifici mateix de la pobresa, sense més filtre que la llum neta del Mediterrani. Va retratar amb un dissimulat esperit de boicot gent i carrerons i, gairebé sense voler-ho, va reflectir el clavegueram de l'altra Espanya, la del franquisme, una terra amb maneres de caserna i capellans amb sotana, on es barrejaven les primeres ràfegues yeyés i els suburbis descompensats.
‘La Chanca, Almeria, 1963’.
El que en va sortir van ser unes imatges d'èxtasi vianant que no pretenien colpejar qui mira, sinó senzillament mostrar una insòlita poètica d'éssers i geografies, d'estranyeses i costums, de desemparament i solituds amb intensitat continguda, vibrant, profundament humana. Aquí és on la seva obra assoleix un dels moments d'esplendor i fixa estampes essencials com la de la dona endolada que baixa un pendent entre barraques blanques o aquella altra amb fileres de roba estesa, fent amb les ombres una inesperada geometria cubista.
Aquestes instantànies, certament, van capgirar la fotografia a Espanya. El seu autor es va posar d'esquena a la tendència pictorialista que dominava el mitjà per aixecar la barricada d'un reporterisme que aquí gairebé ningú va entendre bé, a prop dels codis del neorealisme italià. Era una feina sense retòrica, tocada per una intuïció colpidora, per aquella puresa ferida. Atent a l'instant únic que dóna senyal i hora d'un moment concret, Carlos Pérez Siquier va començar a desxifrar aquell país amb penellons des del gran finestral de la senzillesa. Algunes de les imatges més reconeixibles de l'artista almerienc són un far de costa que ara destella al Centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona. Una exposició oberta fins al proper 24 de maig que recull sis dècades de feina –de 1956 a 2017– que van amplificar les fronteres de la fotografia espanyola i van donar impuls, aixopluc i camí a una manera insòlita (fins aleshores) de mirar. Amb una màquina de retratar, Pérez Siquier va extreure de la realitat la seva altra realitat sense alterar-la.
‘Roquetas de Mar, 1975’.
Es fa evident que aviat Pérez Siquier va esdevenir imprescindible en la fotografia. Mai no va acceptar amb facilitat l'elogi. Tampoc la solemnitat. En vida, va ser una referència en marxa, amb una vida rematada per centenars d'anècdotes que explicava entre derrapatges d'ironia i modèstia. La seva ocasió contagiosa per l'ofici no era per a ell mèrit, sinó només això: passió. Tampoc no gastava teories, encara que anava enrajolat de sabers. És com si se li hagués desprès de qualsevol voluntat didàctica. Va trobar el seu camí i prou. Sempre es va considerar un fotògraf eminentment intuïtiu, però el seu compromís amb el mitjà el va convertir en un pioner de l'avantguarda fotogràfica. A l'ultraperifèrica Almeria, al costat de José María Artero, va fundar la revista AFAL. La publicació va ajudar a difondre l'obra d'una tribu fascinant de caçadors d'imatges (Masats, Miserachs, Maspóns, Colom i algun altre) que va acabar mostrant el confús albada de ser espanyols a diverses generacions sense més retòrica que la de posar una de les còrnies al visor d'una càmera i disparar a temps.
Però la seva aventura no es va quedar aquí. A començaments dels seixanta, va canviar el registre i va saltar al color. Va prendre una altra vegada com a laboratori de proves la realitat diària del barri de La Chanca per ocupar-se ara no dels seus habitants, sinó del paisatge, de les roques, de les barraques, de la roba estesa al sol, de les esquerdes i els desconxats dels murs emblanquinats. Aquestes imatges van anticipar l'interès de l'artista pel color com a eina narrativa, que va quallar més endavant en sèries de gran ambició. A les instantànies agrupades sota el títol Informalismes, el fotògraf va plasmar la superposició de capes de pintura, cartells i textures que els habitants de La Chanca havien anat dipositant a les parets de les seves cases. El mur es convertia en una reivindicació de l'objecte i de l'espai urbà com a elements carregats de significat, capaços de narrar el pas del temps i la transformació social d'Espanya. L'elecció del color com a instrument d'expressió el connectava amb l'informalisme pictòric que va dominar l'art patrio als seixanta.
‘Cadis, 1980’. PÉREZ SIQUIER, VEGAP, BARCELONA, 2026
Aquella deriva va culminar en l'aire pop de les fotografies de la sèrie La platja, on va fixar el seu interès en el cos greixós dels primers turistes europeus que envaïen en vol xàrter el Cabo de Gata. Els retratava a la Platja dels Morts. Tan blancs, tan únics, tan exòtics. I així les seves imatges es van anar viciant de llum, de textures noves, de matisos, d'escales cromàtiques poderosíssimes, sensuals, iròniques. Fins i tot de bellíssimes abstraccions que neixen d'una nafra a la paret. De la forma d'un casquet de bany, del retall d'un biquini a l'engonal. Aquells anys va anar reunint un conjunt d'estampes amb el color com a protagonista, més lúdiques, fins i tot en algun moment més abstractes, perfumades d'un sol a dalt: para-sols amb escenes de cinema, ninots gegants de fira i façanes decorades amb elements kitsch, entre d'altres. Aquestes fotografies, carregades d'humor i ambigüitat, qüestionen la realitat aparent. El que sembla quotidià es transforma, mitjançant l'enquadrament i la perspectiva, en una escena fantàstica o absurda. És la mirada més bromista de la trajectòria de Carlos Pérez Siquier.
Ja en els seus darrers anys, entre homenatges i reconeixements, va girar cap a una producció més introspectiva, en què les imatges, de petit format i en color, capturaven objectes quotidians, racons domèstics i jocs de llum sobre les parets emblanquinades del seu mas a Benahadux, Almeria. La Briseña era, en paraules del mateix autor, “el retir ideal per enfrontar-me a un paisatge auster, d'espais oberts a la mirada”, on la fotografia es va convertir alhora en meditació i llegat.
