Antoni Gaudí és sinònim de modernisme, però no només això. L'arquitecte de Reus no va començar obsessionat amb revolucionar les formes i integrar els elements naturals en l'arquitectura.
El procés per arribar a algunes de les seves obres més conegudes el va fer passar per diferents etapes. Va experimentar tot el que va poder i així va anar depurant el seu estil.
Així, si les seves primeres obres tenen un cert to orientalista, com bé es veu a la Casa Vicens, a finals dels anys 80 i principis dels 90 del segle XIX Gaudí va travessar una etapa neogòtica que va ser fonamental en la seva carrera.
Loin de ser un simple pastitx historicista, aquest període va suposar per a l'arquitecte un exercici d'anàlisi crítica del gòtic medieval. Gràcies a això en va extreure principis estructurals, depurant-los per adaptar-los a les seves necessitats constructives.
Les influències
Influït per les teories d'Eugène Viollet-le-Duc, el català va disseccionar l'estil ogival català, balear i castellà. Va veure la seva gran qualitat, però va considerar que estava una mica incomplet. Va pensar que l'ús de contraforts i arcbotants eren pegats innecessaris per a aquesta corrent.
Allunyant-se d'aquests petits “errors” que va semblar detectar en els seus contemporanis, el neogòtic de Gaudí va deixar de mirar al passat per introduir algunes millores.
L'estil
L'arquitecte va apostar per la supressió de l'ornamentació superflua, l'ús sistemàtic de l'arc catenari i superfícies reglades que prioritzaven la lògica estructural per sobre de la decoració.
Aquest enfocament després es va fer matèria i es va convertir en obres emblemàtiques que marquen el trànsit entre la seva fase orientalista i el modernisme orgànic. I així va anar creant col·legis, palaus i altres espais sorprenents.
L'obra modernista de Gaudí, les Teresianes de Ganduxer
Un dels més característics és el Col·legi de les Teresianes, construït entre 1888 i 1889 i situat al carrer Ganduxer de Barcelona. Aquesta escola és un dels primers testimonis d'aquesta depuració.
Encarregat per les Carmelites Tereses amb un pressupost auster, d'acord amb el vot de pobresa, Gaudí va respondre amb un edifici de maó vist, sever en el seu exterior.
Les Teresianes
La façana, coronada per merlets que evoquen un castell espiritual en referència al "Castell interior" de Santa Teresa, introdueix un simbolisme contingut. A l'interior llueix un passadís longitudinal articulat per arcs catenaris que no adornen, sinó que distribueixen càrregues i organitzen l'espai.
El salt qualitatiu arriba amb el Palau Episcopal d'Astorga, projectat el 1889 i construït fins al 1915. Un edifici que li va portar una de les seves primeres polèmiques.
Astorga
Encarregat pel bisbe Joan Baptista Grau, aquest edifici dialoga amb la catedral gòtica lleonesa sense imitar-la. Utilitza pedra local en una composició que fusiona referències medievals amb innovacions pròpies.
Torres cilíndriques, fossat perimetral, pòrtics abocinats i voltes de creueria conviuen amb una organització interna racionalitzada que elimina dependències externes. Però quan tot semblava avançar, tot es va truncar.
Palau Episcopal d'Astorga
La mort del bisbe va fer que la relació de Gaudí amb l'arquebisbat empitjorés i el català no va poder acabar el projecte que havia començat. Tot i així, el palau resumeix la seva ambició neogòtica: sense excessos decoratius i atorgant lògica estructural a la seva versió del gòtic.
A prop d'allà, a Lleó, la Casa Botines (1891-1894) adapta aquest llenguatge a un programa mixt de comerç i habitatges.
La Casa Botines
Reforçada amb pedra bossellada, flanquejada per torres i envoltada d'un fossat simbòlic, la construcció presenta agulles d'ardòsia i finestres preparades per a la neu, culminant amb l'escultura de Sant Jordi a la façana.
Es tracta d'una fortalesa urbana on el gòtic abandona la solemnitat religiosa per tornar-se pràctic i quotidià, subordinat sempre a la funcionalitat. Una cosa que mantindria un cop abracés el modernisme.
Després arribarien obres a mig camí, com els Cellers Güell a Santa Coloma de Cervelló (1895-1897), que exhibeixen perfils aguts i cobertes vertiginoses que emfatitzen la verticalitat.
De tornada a Barcelona, la Torre Bellesguard (1900-1909) reversiona un antic palau medieval català amb catenaris i paraments de pedra viva. D'allà en trauria idees i materials que després faria servir en una de les seves primeres creacions modernistes, el Park Güell, com la pedra desbastada i el trencadís del banc.
Camí cap al modernisme
Com aquella urbanització que es va haver de quedar en parc, l'etapa neogòtica de Gaudí també inclou projectes frustrats o fallits. És el cas de les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger, de les quals només es conserven uns plànols i dissenys amb torres parabòliques i arcs catenaris que reapareixerien a la Sagrada Família.
En qualsevol cas, aquest estudi i adaptació del gòtic revela ja el talent de Gaudí per entendre l'arquitectura des d'una altra perspectiva i fins i tot projectar-la més enllà dels seus límits. Així ho va fer a partir de 1900, quan va deixar el neogòtic per abraçar el modernisme que el faria universal.