Publicada

Miriam González i el seu partit, Democràcia 21, irrompen per primera vegada en unes eleccions generals amb una proposta que genera tantes adhesions com recels sobre les seves intencions.

Els seus simpatitzants dipositen la seva esperança en què la possibilitat que obtingui algun escó contribueixi a regenerar el panorama polític actual, encallat. La seva intenció de, precisament, despolititzar les institucions respon a un cansament ciutadà justificat, i busca atreure votants desencantats i abstencionistes.

Per contra, els seus detractors li retreuen que no aclareixi amb quin dels dos grans partits pactaria en cas d'obtenir representació. González evita per ara aclarir aquesta incògnita —no menor—, condicionant futurs pactes a les seves 21 mesures de "regeneració".

En aquest sentit, no són pocs els qui acusen Democràcia 21 de fragmentar el vot i d'obstaculitzar majories clares.

Així mateix, tant els blocs tradicionals com antics fundadors de Ciudadanos també qüestionen l'ambigüitat del seu discurs. Per exemple, en temes sensibles com la immersió lingüística —malgrat mostrar-se partidària del multilingüisme, juntament amb l'anglès— o la seva disposició a dialogar amb partits independentistes.

Uns dubtes que la mateixa González tampoc no dissipa a la seva entrevista d'aquest dilluns amb Crónica Global, en la qual assegura mostrar-se "a favor dels pinganillos al Congrés i de l'oficialitat del català a la UE". És a dir, just el mateix que exigeixen els partits independentistes al Govern de Pedro Sánchez, i als quals aquest intenta complaure a qualsevol preu.

Aquest plantejament, paradoxalment, situa Democràcia 21 gairebé a les antípodes de Ciudadanos (Cs) —formació a la qual alguns han intentat comparar—, la trajectòria de la qual es va caracteritzar per la seva denúncia de l'arraconament de la llengua castellana per part de les autoritats nacionalistes de Catalunya.