Quan ningú et vol
Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962) se supera a si mateix. Fins ara, només se la tenia jurada la dretona (i un gran nombre d'abstencionistes electorals d'aquells que no se senten representats per ningú) però, arran dels avalots de la vaga general del passat dia 11 de novembre, en què la Policia de Madrid s'hi va esmerçar a fons, amb les conseqüències previsibles, els socis del Govern demanen el seu cap, acusant-lo de brutalitat policial.
Aquestes coses, al senyor Grande-Marlaska solen entrar-li per una orella i sortir-li per l'altra, ja que ell només rendeix comptes davant el seu estimat Pedro, que fa temps que el manté en el càrrec contra vent i marea. Però amb les últimes queixes dels seus socis parlamentaris ha decidit fer una excepció al seu natural absent i ha pres mesures: prohibir l'ús de gasos lacrimògens a l'hora de reprimir els manifestants de torn, cosa que no ha fet gaire gràcia en cercles policials.
Crec que l'ha mogut la solidaritat amb Samantha Hudson, que va rebre de ple a la cara (amb l'agreujant que tenia la boca oberta per cridar consignes progressistes) el contingut d'un esprai de gas pebre, que la va deixar ofegada i plorosa i queixant-se d'aquesta brutalitat policial amb la qual ara pretén acabar el nostre ministre d'Interior (encara que sense gas només queden les garrotades, que em semblen més nocives). No sé a què espera el PSOE per fitxar l'insigne travestit per als mítings electorals, tot i que cal reconèixer que això de la rapera amb una barreja de barretina i bossa d'escombraries al cap ha estat un començament gloriós.
Fa temps que la Policia i la Guàrdia Civil estan de Grande-Marlaska fins al capdamunt, gràcies a aquesta barreja de deixadesa, desinterès i hostilitat amb què tracta el nostre home els cossos de seguretat de l'Estat: el narco li mata guàrdies civils al sud i el menistre no incrementa el nombre d'efectius ni els mitjans per afrontar la delinqüència; explota un TEDAX i passa molt d'anar al seu funeral; li envaeixen Ceuta i es posa solidari i humanista en comptes de reaccionar com un ministre d'Interior mig normal.
No sé en què té ficat el cap aquest home (potser en el mateix que la Samantha Hudson), però cap ministre del seu ram s'havia distingit tant per la seva deixadesa (¿despectiva?) a l'hora de tractar amb els seus sequaços de peu.
Ja no li queda gaire al convent i pot cagar-s'hi dins, ja que fins i tot en el cas que el PSOE retingui el poder després de les imminents eleccions, gairebé tots els seus col·legues fa temps que demanen el seu cap, de manera que resulta irrellevant qui se l'endugui per davant, si l'extrema esquerra o Samantha Hudson, màrtir oficial del dia de la vaga general.
