El nomenament de Octavi Vilà com a arquebisbe de Barcelona és una aposta arriscada de la Santa Seu. Amb una ordenació tardana i un pas fugaç com a bisbe de Girona, el seu escàs bagatge episcopal genera seriosos dubtes sobre la seva capacitat per pasturar una de les diòcesis més complexes i plurals d'Espanya, molt allunyada de la placidesa monàstica de Poblet.
El principal recel, però, és el seu marcat perfil nacionalista. Els seus gestos al procés, la seva proximitat a Carles Puigdemont i la signatura de manifestos sobiranistes poden posar en dubte la neutralitat eclesial obligada que s'exigeix a qualsevol prelat.
Celebrada pel secessionisme com una mena de victòria política, aquesta designació posa en risc l'equilibri i la contenció que el seu antecessor, Juan José Omella, va voler preservar. Si Vilà reincidís en el biaix partidista, l'Església de Barcelona perdria el seu paper de punt de trobada per convertir-se, de nou, en ostatge de les trinxeres ideològiques.