Han passat quatre anys des que Cellnex Telecom va decidir passar pàgina de les macroinversions i iniciar l'era de la consolidació d'una espectacular expansió, pràcticament sense precedents en les darreres dècades a tot Europa. Mesos després, Marco Patuano prenia el relleu en el càrrec de conseller delegat de l'artífex d'aquesta etapa inversora, Tobías Martínez.
Bon coneixedor del sector de telecomunicacions i de la casa (havia estat president no executiu de Cellnex anteriorment), Patuano es va proposar com a objectiu primordial assolir com més aviat millor el grau d'inversió, davant el considerable volum de deute a refinançar i amortitzar. Ho va aconseguir fins i tot abans del previst, a través d'un decidit programa de desinversions, i va encaminar la nova etapa de la torrera.
No va ser l'única fita que va traçar l'executiu italià. A més de començar a remunerar l'accionista de manera sostenible i recurrent, va assenyalar la importància d'esborrar com més aviat millor els parèntesis o el signe negatiu de la darrera línia del compte de resultats. Aquella referida al resultat net, que durant l'era expansionista s'havia abonat als números vermells a causa del considerable esforç inversor de Cellnex. Patuano va prioritzar les fites operatives però, al mateix temps, va admetre que "no queda bonic" presentar trimestre rere trimestre resultats nets negatius.
Si els anteriors propòsits han estat assolits de manera solvent, aquest darrer es resisteix. És cert que les pèrdues s'han anat esmenant progressivament; però no ho és menys que el ritme no sembla ser el desitjat pels inversors. Les magnituds operatives de Cellnex avancen però a un pas moderat, que comença a ser insuficient per justificar que aquesta darrera i decisiva línia continuï embrutant d'alguna manera la resta de fites. El temps avança i les justificacions s'esgoten.
