La política exige contundència i convicció, però sobretot un sentit elemental del pudor institucional davant de les tragèdies humanes.
El candidat del Partit Popular per Barcelona a les eleccions generals del 29-N, Xavier Garcia Albiol, ha comès un greu error en atribuir a un càlcul partidista l'ajornament del debat electoral després del devastador accident de tren.
Pretendre que la suspensió d'un acte de confrontació política respon a una maniobra per tapar els rivals, i no al senyal obligat de respecte cap a les víctimes i les seves famílies, suposa un exercici de ventatgisme electoral inadmissible.
En un moment de dol nacional i consternació ciutadana, subordinar l'impacte d'un drama col·lectiu a l'agenda de campanya desdibuixa el perfil responsable que se li presumeix a un aspirant parlamentari.
Albiol sempre ha presumit d'un estil directe, pragmàtic i allunyat dels corsets dels partits tradicionals. Tanmateix, confondre la fermesa dialèctica amb la insensibilitat no és valentia, sinó pura demagògia. No tot s'hi val en el càlcul de les urnes, i sembrar sospites sobre una pausa dictada pel sentit comú només contribueix a degradar el debat cívic.
Els electors de Barcelona reclamen dels seus líders temprança, serenor i altura de mires en les hores més difícils.
En intentar treure rèdit d'una catàstrofe que requeria empatia i silenci, Garcia Albiol ha evidenciat que el seu projecte anteposa la sobreactuació i la trinxera política al respecte més bàsic cap als ciutadans.
