L'homenatge de Jordi Pujol d'aquest dilluns a Lluís Prenafeta reflecteix l'absoluta manca d'autocrítica dels patriarques del nacionalisme català i, en especial, de l'antiga Convergència.
Qui va ser president de la Generalitat durant gairebé un quart de segle (de 1980 a 2003) no va tenir cap inconvenient a omplir d'elogi qui va ser el seu col·laborador més estret fins al 1990, malgrat el seu passat tèrbol, marcat per una condemna per corrupció.
Prenafeta, mort el 2025, va ser condemnat a un any i 11 mesos de presó el 2018 pel cas Pretoria de corrupció urbanística, acusat dels delictes de tràfic d'influències i blanqueig de capitals. L'ex alt càrrec del Govern català hauria ocultat en el seu dia gairebé 15 milions d'euros procedents de comissions públiques i privades, segons va admetre davant del fiscal.
Passant per sobre de tot això, Pujol va lloar la seva mà dreta qualificant-lo com "un liberal de veritat i un nacionalista d'arrel".
Les intervencions en la presentació del portal en memòria de Prenafeta —on Artur Mas va arribar a qualificar-lo com un "semidéu" del poder català— mostren com la vella guàrdia convergent insisteix a romantitzar una època amb més ombres que llums. Fent, de passada, un flac favor a un nacionalisme avui reconvertit en independentista. El suposat "amor" a Catalunya no pot, ni ha de, construir-se sobre la corrupció ni la impunitat dels seus dirigents.