El tancament de la dècada de Salvador Alemany al capdavant del Gran Teatre del Liceu deixa una herència de llums i ombres. Ningú no pot negar al veterà empresari el mèrit d’haver retornat l’estabilitat financera a la institució després d’anys de turbulències.
La seva disciplina comptable i l’aposta per obrir el coliseu a les noves generacions mitjançant iniciatives com LiceUnder35 deixen un balanç comptable sanejat i una base social diversificada.
Tanmateix, el peatge d’aquesta marcada prudència econòmica ha estat un indiscutible desgast en el brillantor artístic. Durant aquest decenni, el Liceu ha funcionat més sota la lògica de l’ajust pressupostari que sota l’ambició pròpia d’un gran temple de la lírica internacional.
La contenció ha minvat la capacitat per programar grans superproduccions i reunir repartiments de primer nivell amb regularitat, cedint terreny i impacte mediàtic davant l’empenta del Teatro Real de Madrid.
Tampoc el seu gran projecte estratègic, el Liceu Mar al Moll d’Espanya, ha aconseguit avançar al ritme que requeria la institució. Concebut com una segona seu dedicada a la dansa i a la creació contemporània, el pla continua atrapat en una fase excessivament embrionària després d’anys de sobretaula corporativa.
Amb la sortida d’Alemany a l’octubre, la responsabilitat recau en Salvador Illa, que haurà d’impulsar un candidat davant el Patronat. El perfil que assumeixi les regnes no només haurà de mantenir la solidesa financera heretada, sinó també retornar al coliseu barceloní l’audàcia, l’impuls artístic i la projecció internacional que ha anat perdent en la darrera dècada.