La resolució del conflicte entre José Elías i el Grup Garrido, després d'onze anys d'estira-i-arronsa per gairebé un milió d'euros en disputa, mostra fins a quin punt s'ha de ser cautelós en la gestió empresarial. El desenllaç, amb la devolució parcial dels diners a l'emprenedor barceloní després d'aplicar una quitança i recórrer a banca privada, deixa al descobert els riscos de substituir el rigor mercantil per la simple confiança personal.
Va ser aquell milió d'euros concedit per Elías a la companyia de taxis el 2015 una inversió o un crèdit per retornar? Aquí rau el quid de la qüestió. Tal com explica Crónica Global aquest dilluns, Elías sosté que es tractava d'un préstec temporal per intermediació i per salvar la companyia. Un acte d'auxili financer que, segons la seva versió, no es va documentar formalment en el seu dia per confiar en la paraula de la contrapart.
El Grup Garrido, en canvi, assegura que no és així. Des de l'empresa defensen que la injecció econòmica d'Elías responia a un acord d'inversió estratègica per preparar l'electrificació de la flota de taxis, destinant els fons a infraestructura fixa, cosa que impossibilitava la seva devolució immediata.
Més enllà de qui tingui la raó jurídica, el cas suggereix una certa imprudència per ambdues parts. Realitzar o rebre un desemborsament de gairebé un milió d'euros sense un contracte que defineixi la naturalesa del capital, els terminis d'amortització ni les condicions de sortida resulta inconcebible.
Que un multimilionari com Elías, reconegut per la seva perspicàcia financera, hagi d'esperar més d'una dècada i acceptar una quitança per recuperar part dels seus diners demostra que la confiança mal entesa pot sortir molt cara. En el món dels negocis, la manca de formalitat contractual no demostra flexibilitat, sinó que genera inseguretat jurídica i pot comportar greus conseqüències.
