La caiguda del Reggaeton Beach Festival (RBF) no només ha deixat milers d'assistents sense música i desenes de treballadors sense cobrar; també ens ha deixat un espectacle grotesc d'acusacions creuades als despatxos.
L'entrevista d'avui a Crónica Global a Ian Cerruti, hereu de l'imperi de moda italià i brevíssim administrador d'aquesta cita musical, deixa en evidència l'evasió de responsabilitats per totes les parts implicades en aquest affair.
En el cas de Cerruti, aquest consultor que aplica el consell del seu avi de "no invertir mai diners propis en una bona idea", afirma al mateix temps haver signat préstecs de 700.000 euros per prendre el comandament del festival com a "administrador de dret, no de fet".
Sigui com sigui, quan el concurs d'acreedors, els deutes milionaris amb Hisenda i els impagaments laborals han arribat, Cerruti atribueix els problemes a la resta de parts: òbviament —i, potser, amb raó—, als antics administradors, cap als quals no escatima exabruptes i desqualificacions; però també als advocats, la notaria, les gestories, i fins i tot al sistema judicial espanyol en el seu conjunt.
El problema del seu discurs no rau només en la seva agressivitat verbal i les seves formes, sinó en la seva escassa empatia. Els treballadors atrapats en el limbe salarial i els aficionats que van pagar les seves entrades han de suportar ara com un gestor de fons establert a Dubai es renta les mans mentre anuncia el seu retorn als Estats Units entre crítiques a Espanya com a país.
El col·lapse del RBF és el símptoma d'un model de festivals dopat per diners fàcils, les enginyeries fiscals i les promotores volàtils. Que Cerruti pretengui presentar-se com el salvador i, al mateix temps, víctima d'una presumpta estafa sense fer autocrítica —mentre abandona el vaixell després de 32 dies apel·lant a l'ascendència familiar— demostra que, en la indústria de l'espectacle, alguns només hi són per recollir aplaudiments en les bonances i culpar l'escenari quan tot s'ensorra.
