Sobre el paper, Aaron i Hank, els protagonistes de Blue film, el primer llargmetratge (n'hi ha un d'anterior, de 2020 i d'una durada de poc més d'una hora, The steps, que ningú ha vist) del britànic Elliot Tuttle, són dos subjectes menyspreables, dues deixalles del carrer, com els hauria definit la banda de Makoki.
Aaron és el que es coneix com un camboy, és a dir, un noi que practica la prostitució homosexual des del seu propi canal de televisió, ja sigui captant clients per a trobades en directe, o fent davant la càmera el que li demanin.
Hank és un professor jubilat (a la força) que va ser condemnat a set anys de presó per intentar perjudicar un dels seus alumnes i que ara, a una edat avançada, sobreviu com a reposador en un supermercat del seu poble, on els que encara el recorden no li dirigeixen la paraula.
Hank s'encapritxa d'Aaron i li ofereix 50.000 dòlars, tots els seus estalvis, per passar una nit amb ell en una casa llogada de Los Angeles.
I en això consisteix Blue film, rodada el 2024 durant dotze dies, amb un pressupost mínim, i font de problemes per al seu guionista i director, el senyor Tuttle, que ha vist com li rebutjaven la pel·lícula a Sundance i altres importants festivals de cinema independent, fins a arribar a l'Atlàntida Film Festival de Mallorca i a la plataforma Filmin, on es pot veure des del 7 d'agost.
Els aficionats al cinema d'acció se la poden saltar tranquil·lament, ja que Blue film només ofereix una llarga conversa entre dos homosexuals carregats de traumes als quals, en el fons, no els agrada gens ser com són (part del col·lectiu LGBTI també es va oposar a la pel·lícula per considerar que relacionava homosexualitat amb pedofília, cosa que no és el cas).
Blue film busca la humanitat en dos subjectes que aparentment en manquen i la troba gràcies a un guió brillant i elaborat a través del qual, entre picabaralles, menyspreus i inevitables complicitats, Aaron i Hank s'acosten i accedeixen cadascun a la penosa vida de l'altre, desprenent-se a poc a poc del seu respectiu personatge i revelant-se la seva autèntica i depriment naturalesa.
Als 12 anys, Aaron va ser el gran amor de Hank, el seu professor de literatura, qui, per no embrutar-lo amb la seva perversió, la va prendre amb un altre alumne. Ja gran, Hank considera que pot confessar-li-ho tot a l'Aaron i gaudir per última vegada de la seva companyia, no necessàriament sexual, a canvi de tots els seus estalvis.
Malgrat les acusacions, Blue film no defensa ni justifica la pedofília, que horroritza per igual els seus protagonistes, Kieron Moore (Aaron) i Reed Birney (Hank), dos actors en estat de gràcia que tiren endavant aquesta història sòrdida i incòmoda que troba al final una mena de redempció (obliqua, però redempció al capdavall).
Curiosament, la pel·lícula té un enfocament metafísic i gairebé religiós sobre la culpa i l'horror de ser com s'és, cosa que Hank no entén, encara que ara sigui un membre molt actiu de la parròquia local.
Som, doncs, davant d'una història que no és per a tothom, però que converteix el seu autor en un peculiar humanista que segueix el consell de Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”.
