L'actuació del dret en el debat sobre l'habitatge requereix tant rigor tècnic com cautela jurídica. Pablo Feu, jurista de referència i ideòleg legal de la croada contra la compra especulativa d'immobles a Catalunya, es va convertir en el gran suport sobre el qual els Comuns i el Govern van fonamentar la seva proposta estrella.
Tanmateix, l'entramat sobre el qual se sostenia la mesura ha saltat pels aires. El dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que ha certificat que la iniciativa és inconstitucional i contrària a l'Estatut, suposa un dur revés a la viabilitat de les tesis que l'advocat defensava.
És cert que la redacció final del text va passar per la cuina política del PSC i la formació morada. Però la llavor conceptual, inspirada en models restrictius com el d'Amsterdam, i l'aval sobre la falsa solidesa legal del projecte per aplicar-se a Catalunya porten el segell inconfusible de Feu.
Dissenyar vestits a mida de la voluntat política sense calibrar el repartiment de competències sol abocar al fracàs. Quan el voluntarisme normatiu xoca amb el marc legal vigent, el desastre és previsible. El dictamen deixa a la casella de sortida l'Executiu català i retrata el risc de construir una arquitectura jurídica al servei de l'efectisme polític.
