Lluna i el foc
"Ella i altres vídues espanyoles de l'Estat Islàmic van ser repatriades pel nostre benèvol Estat, que no és tan misericordiós com Al·là però gairebé, juntament amb una nombrosa prole dels seus propis fills i alguns orfes"
Llegíem l'altre dia un reportatge de Juan Diego Quesada (a El País), que ha estat xerrant amb els damnificats d'un dels incendis que assolen Espanya, alguns dels cent mil que han hagut de sortir corrents amb el que portaven posat i esperar que passin o siguin extingides les flames, resant perquè les seves cases, almenys, no siguin arrasades per la fúria del foc.
Quesada va trobar una d'aquestes desplaçades que va resultar ser Lluna Fernández, una de les dones gihadistes que, seguint els seus marits, van anar a servir a l'Estat Islàmic (i a viure'n) a Síria, matant i esclavitzant infidels.
Allà van veure morir els seus marits, que ara són al paradís, i pegant-se-les a elles amb 72 suculentes hurís a disposició de cadascun, com correspon als màrtirs. Quina sort tan envejable tenen alguns. Encara que 72 hurís… Pot semblar excessiu. El guirigall deu ser sensacional. Espero que el paradís estigui ben proveït d'ibuprofèn, aspirina, paracetamol i altres analgèsics.
Mentrestant, a ella, a Lluna, no li ha anat tan bé com al seu difunt marit. Està una mica sola. Després de passar uns quants anys en un camp de presoners a Síria, gestionat per les milícies kurdes, Lluna i altres vídues espanyoles de l'Estat Islàmic van ser repatriades pel nostre benèvol Estat, que no és tan misericordiós com Al·là però gairebé, juntament amb una nombrosa prole dels seus propis fills i alguns orfes dels quals s'havien fet càrrec.
A Espanya han passat algun temps a la presó –nou mesos, en el cas de Lluna--, per pertinença a banda terrorista, i després van obtenir la semillibertat i “es van mimetitzar amb el terreny” (en l'argot militar) encara que amb una polsera electrònica per estar ben localitzades per la policia. O sigui que se'ls va perdre la pista, sobretot perquè a ningú li ha interessat seguir-la.
Fins que aquest tal Quesada va trobar Lluna, una perjudicada més dels 100.000 que han hagut de desallotjar els seus pobles a la serra madrilenya, assetjats pels incendis forestals, i li va donar conversa. El periodista és discret, sembla vagament simpatitzant o compassiu amb les penes de Lluna, i segurament per no fer sang calla algunes coses, o passa discretament sobre elles. Però a Lluna, ai, se li entén tot.
Va queixosa. “A Espanya tot m'ha anat malament”. Viu, amb els seus sis fills, a casa de la seva mare, a qui en bona part deu la seva llibertat i supervivència, però amb qui manté discussions freqüents, en comptes de besar per on trepitja. Contribueix a l'economia familiar cuidant algun ancià de tant en tant.
El foc dels incendis li ha portat mals records de quan als campaments sirians s'incendiaven, amb certa freqüència, les tendes de campanya on s'allotjaven els presoners del diabòlic Califat…
A més, no aconsegueix integrar-se a la seva comunitat rural, ni molt menys trobar un altre xicot: els cristians queden descartats (ja que són impis, es dedueix) i els musulmans no s'hi acosten. “Em costa fer amigues. No tindré amigues cristianes i les musulmanes no volen ser-ho. Els explico la meva vida o s'assabenten de qui sóc i s'allunyen de mi perquè diuen que sóc radical”, explica.
Bé, és fàcil d'explicar aquesta soledat, aquest aïllament que pateix Lluna; el hijab que porta –signe clar de fanatisme, especialment en un lloc on no se li imposa lluir-lo— alguna cosa hi té a veure.
Les relacions amb els cristians queden descartades per principi, fins i tot com a amics, en el cas poc probable que algun volgués ser-ho. I les musulmanes no la volen tocar ni amb un pal. La soledat és trista, però posa't en el lloc d'aquestes musulmanes que et rebutgen, Lluna.
Posa't a la seva pell: força dur és emigrar, intentar integrar-se en una altra societat, treballar en el que es pugui i progressar una mica, procurar ser acceptades, especialment en l' actual clima de creixent recel o hostilitat cap als moros, atiat, tant a Espanya com a altres països europeus, per algunes forces polítiques…
Com perquè se t'acosti una exterrorista embolicada de cap a peus amb drap negre, viva imatge de la mort, que pot arrossegar-te al lloc exactament contrari a aquell de respectabilitat que aspires a ocupar, arrossegar-te a una marginalitat més accentuada.
--Hola, noies, busco grup.
Va a ser que no.