Carles Puigdemont (Amer, Girona, 1962) s'avorreix d'allò més a la seva mansió flamenca i, de tant en tant, es veu obligat a dir coses per recordar a la humanitat en general i als catalans en particular que existeix i que no veu l'hora de tornar al terrer per banyar-se de multituds com les del papa Lleó XIV.
El problema és que, com que no pinta res, la seva mania d'ficar-se en tot no li reporta resultats gaire euforitzants. Vegi's la seva campanya per la visita del Papa, que no ha estat particularment exitosa.
Quan va veure que la seva Santedat s'acostava a Espanya i tenia intenció d'aterrar a Barcelona, en Puchi va urgir els seus seguidors perquè me'l fessin un escarni en consciència amb pancartes independentistes i reivindicatives de la llengua catalana, que, segons ell, es veuria menystinguda en les previstes al·locucions papals (gràcies al govern central, el colonial i l'arquebisbe de la ciutat, un baturro malèvol que no vol saber res de la llengua pròpia de Catalunya, que era l'única que utilitzava Antoni Gaudí).
Després va enviar la seva fidel Míriam Nogueras perquè li donés la tabarra al Papa durant la seva visita al Congrés, eficaçment secundada per Eduard Pujol, aquell senyor que deia que el perseguia pels carrers de Barcelona un agent del CNI en patinet. L'una li va donar la llauna en anglès macarrònic i l'altre, en italià, tot i que tots dos (i el Papa!) parlen perfectament espanyol (mal que els pesi als de Junts).
Unes quantes trucadetes d'en Puchi a Òmnium i l'ANC perquè enverinessin patriòticament l'ambient a Barcelona no van obtenir el resultat desitjat, ja que allà no s'hi veia ni una estelada (preocupant predomini d'ensenyes espanyoles i vaticanes, que tenen els mateixos colors, per més inri) i les esperades masses reivindicatives no apareixien enlloc.
Sort que uns quants cantaires irats van intentar rebentar l'acte del Papa a la Sagrada Família llançant-se a cantar Els Segadors i a cridar allò d'In, Inde, Independencià (tot i que la policia els va enxampar abans que ho poguessin espatllar tot i els va treure a fora perquè cridessin tant com volguessin).
La capacitat de reacció d'en Puchi és escassa. Per això la visita del Papa va transcórrer en santa pau a Barcelona, però l'home sempre està a temps de repartir unes quantes bronques entre l'ANC, Òmnium, la Plataforma per la llengua i altres entitats patriòtiques que no semblen estar pel que caldria. Total, no se li pot retreure res.
En la seva posició de dolent al seu racó flamenc, l'home fa el que pot per destrossar la convivència, però ja han passat els temps en què les masses s'apuntaven a un bombardeig i l'únic que pot fer és vigilar el seu fidel Comín perquè no s'endugui la coberteria de plata de la Casa de la República.
