Les vagues són una eina legítima en qualsevol democràcia. Han servit històricament per corregir injustícies, millorar condicions laborals i obligar les administracions a escoltar demandes, però també exigeixen responsabilitat. Saber quan pressionar és important; saber quan negociar i tancar acords, encara més.
La signatura d'un preacord entre la Conselleria d'Educació i els sindicats majoritaris, ara també Ustec, obria la porta a una desescalada del conflicte que durant mesos ha tensionat l'educació pública catalana. Tanmateix, CGT ha preferit mantenir les mobilitzacions i perllongar unes vagues que comencen a mostrar símptomes de desgast.
La qüestió no és si les reivindicacions són legítimes, sinó que la capacitat d'influència de qualsevol moviment sindical depèn també de la seva disposició a reconèixer avenços quan aquests es produeixen.
Quan un acord és recolzat per les organitzacions amb més representació i s'obre un procés de consulta entre els treballadors, insistir en la confrontació permanent pot transmetre la sensació que l'objectiu ja no és millorar les condicions del professorat, sinó mantenir viu el conflicte.
La postura de Laura Gené, portaveu de CGT Ensenyament, corre a més el risc d'aïllar el sindicat respecte a una part significativa de la comunitat educativa. Els docents estan cridats a decidir si el preacord constitueix una base suficient per tancar aquesta etapa. Aquesta consulta hauria de produir-se sense pressions afegides i amb la voluntat d'avaluar els resultats obtinguts.
Mantenir una dinàmica de mobilització constant abans fins i tot de conèixer el veredicte de les bases sembla més una demostració de força que un exercici de representació.